El castell dels Alcalans, a Montserrat (la Ribera Alta), està situat a la vall del mateix nom. En concret, al marge esquerre del riu Magre, davant de la lloma Plana i les llomes dels Castellars. Ocupa el cim d’un dels turons meridionals de la serra Falaguera, prop de la cova Fumada, que fa de divisòria amb el terme de Llombai.
D’origen musulmà, possiblement (tenint en compte les restes de ceràmica que s’han trobat en les excavacions arqueològiques), va ser bastit sobre un assentament iber anterior per a defensar la zona i controlar els cultius existents a prop. Va arribar a ser una important fortalesa taifal, esmentada a la Crònica d’Alfons X.
També era utilitzat per a les tasques de recol·lecta d’impostos agrícoles i ramaders de la vall en època islàmica. Aquest cobrament d’impostos queda reflectit al Llibre del Repartiment. L’imperi almoràvit va començar a tenir problemes de cohesió. Aquesta circumstància la va aprofitar Alfons el Bataller, que va pactar aliances amb musulmans reticents als nous califes almoràvits, amb la intenció d’ocupar Balansiya. Es va produir llavors una resposta per part dels almoràvits que van portar del Marroc un exèrcit per fer front a aquesta aliança. En la batalla del 1129 al castell dels Alcalans, s’hi va produir la derrota dels almoràvits.
Així, després de la conquesta cristiana, el 1240 Montserrat va ser donat a Eiximén de Tovià, i, poc després, el 1245, Joan Brusca li va atorgar carta de poblament. Posteriorment, la família Pérez de Calataiud va passar a ser la propietària. El 1763, el castell es va integrar al ducat de Villahermosa fins a l’abolició dels senyorius.
És considerat com una mostra de la fesomia típica d’una fortificació islàmica, tot i que actualment només queden alguns llenços de les muralles, així com els basaments de les torres. S’articula en dos recintes: superior i inferior, en funció de la localització topogràfica. El primer, de caràcter militar i residencial, presenta planta rectangular, amb pati a cel obert, aljub i altres dependències. El segon, està subdividit en dues parts: un gran albacar que envoltava el recinte superior pel nord, oest i sud, i una zona per a fer competició, defensada per un aler o muralla, a l’est.
