Sixto Ferrero
/ Algemesí.Tot començant la tardor, el cantautor de Benimaclet traurà el seu segon disc: Segona Mà (Mésdemil, 2016). El títol, diu entre riures Tomàs de los Santos, té un clar rerefons polisèmic, encara que un d’aquests significats de la dita que més li agrada, sens dubte, és el que simbolitza la segona mà del Truc. “La segona mà, és la bona”. En agost, quan “la meua veu millor es troba” l’enregistraran i el 5 d’octubre estarà disponible.
Encara se sorprèn en parlar del premi Miquel Martí i Pol, i recorda la conversa telefònica amb Lluís Llach, “no sabia que cantaves”, li digué el de Verges. “No, si no cante”, li respongué el de Benimaclet. Dones i dons (Mésdemil, 2014), el seu primer disc amb la col·laboració de Borja Penalba fou un disc molt ben valorat, de fet guanyà el Premi Ovidi Montllor a millor disc de cançó en 2014.
-A la teua biografia es fa referència diverses vegades, però quin vincle hi ha entre tot allò sud-americà i la teua música?
En la meua biografia dic que vaig ser parit per una dona argentina. Ma mare és argentina, i això és un tret poderós. Perquè l’educació, la llengua i la cultura la porta la mare. La meua llengua, la meua cultura té un vernís important llatinoamericà. Ma mare a més és néta de maputxes i de bascos, i és de la cultura del tango, dels anys de Perón, encara que no és peronista, de Mercedes Sosa, el folklore… coses que han sigut la banda sonora de la meua infantesa. La primera vegada que escolte música en valencià és quan inauguren el camp del Llevant, que cantà Raimon. En la meua família tinc gent que parla valencià, però, per exemple tot el meu vocabulari castellà és argentí, la variant rioplatenca. Aleshores, ma mare posava les seues cançons: la Mercedes Sosa, Fronterizos, Quilapayún, Violeta Parra… després una vegada m’eduquen amplie a Silvio Rodríguez, Facundo Cabra, Quilapayún amb el Víctor Jara. M’atrau molt eixa música, molt més que la cançó que es fa a l’Estat espanyol, per la seua vessant social. Tot això, si uneixes que vinc d’una família pobra, pobra…
-Tot això ha influït en les teues lletres i la manera d’entendre la música, supose…
Sí, perquè comencí militant en els setanta en els Júniors de Benimaclet. Em quedí com a monitor, no em dedicava a res de tot allò de la confirmació ni aquestes coses de l’església, sinó que m’introduïsc en el tema de la Teoria de l’Alliberació… Arribe a treballar en Càritas i acaben tirant-me per roig. Treballava en un projecte que era d’economia social i ocupació de Càritas, però quan vingué el García-Gasco ens va fer al carrer a tots. Després, entre en la José Martí d’Amistats amb Cuba i acabe en Acsur-Las Segovias que treballava en els pobles indígenes d’Amèrica Llatina, sobretot Guatemala i Equador. Vaig treballar en això fins l’any 2011 que és quan comence a cantar davant el públic, perquè fins aleshores ho feia per als meus amics.
-Com mamprens això de fer cançons?
Tenia cançons pròpies de fa molts anys i en castellà. Havia deixat de fer-ne. Un dia em conviden a un homenatge a l’Ovidi Montllor a Benimaclet, que és el meu poble. Jo pensava que seria una cosa de vint, trenta persones i quan arribe estava de gom a gom. Tenia pànic escènic…
Tomàs de los Santos en el Cicle dels Premis Ovidi al Palau de la Música.
-Encara en tens?
Ara ja no tant, sí de vegades, encara que ho he anat superant. Bé, aleshores, a Benimaclet jo era el primer de la ‘xusma’, estaven els bons i els altres, jo era el primer d’aquells i ho vaig fer bastant bé. Se’m va acostar gent preguntant per si tenia algun treball. No havia fet res, aleshores és quan torní a agafar la guitarra i fer algunes cançons de Dones i dons. Vaig musicar un poema de l’Estellés, l’Homenatge anònim i li’l vaig enviar al Borja Penalba, preguntant-li què li semblava. Em va telefonar dient-me que anara a sa casa, que faríem uns arranjaments i l’enviaríem als premis Miquel Martí i Pol. Va fer uns arranjaments molt bonics i la presentem. Al temps, estava treballant i em telefonà el Lluís Llach i em diu: “Mira Tomàs, que eres finalista, he escoltat la teua cançó”, i em diu: “Tu eres germà de la Graciela (de los Santos), no sabia que cantaves”, i li dic: no, si no cantava. El cas és que vaig guanyar el Miquel Martí i Pol, un tio que no és professional, ni tan sols era aficionat, i clar, la gent començava a buscar en Internet i no apareixia res. El Lluís m’animà a seguir. A partir d’ací estava en el mapa, amb 44 anys, passà tot tan ràpidament perquè davant tenia la possibilitat de ser músic tot i que fins aleshores només ho feia per als amics sense cap pretensió. El problema és que des que guanye passen dos anys perquè traga el primer disc, que després acabà guanyant el Premi Ovidi.
-És difícil traure el cap entre els cantautors al País Valencià?
En el tema de la música en valencià hi ha una mena de “jovenisme”. Està molt promocionada la música de curt recorregut, que són grups de molt bona qualitat però que duren tres o quatre anys i desapareixen. Després, a la gent que pot tindre un llarg recorregut li costa molt més entrar en el circuit. No obstant això, per als cantautors que canten en castellà és molt més fotut, perquè no hi ha circuit directament, mentre que els que ho fem en valencià, hi ha una xarxa social que manté una mena de circuit. Els cantautors també som uns torracollons, perquè implementem amb un contingut líric que provoca un llenguatge més complex, i si la gent està educada a escoltar les lletres de Malcom X traduïdes… no s’està educant a escoltar amb reflexió. Per a mi, que sóc major d’edat però un nouvingut, entrar en el circuit és complicat, perquè no tinc trajectòria, ni m’han tancat a la presó, ni he travessat muntanyes. Tampoc no em puc queixar.
-Per què heu de recórrer tant a plataformes com Tot Suma o Verkamis per traure discos?
Tenim diversos problemes. Per una banda, problemes de mitjans de comunicació. És curiós, diuen que no hi ha mitjans, però vas al cotxe i hi ha 50 dials de ràdio, és a dir que mitjans al País València hi ha, però entrar ací… el Govern valencià hauria de posar mà ací i que s’acostaren més a la llei de l’oferta i la demanda, perquè la música que es fa amb més qualitat és la música feta en valencià. La música en valencià està per sobre del nivell de la que es fa a la resta de l’Estat. Perquè el PP es va dedicar a finançar les bandes que després han nodrit els grups que canten en valencià. Un exemple és Pelikana. Toquen superbé, són uns instrumentistes boníssims, i això qui ho ha pagat? El PP, amb les seues polítiques culturals. Per tant, mamprenent, com no eixim en els mitjans no ens coneixen, després, com no hi ha llei d’oferta i demanda tampoc no accedim i per últim, com diu Viadel, açò funciona per tribus, i em diu: “Tomàs tu no tens tribu” (riem).
-Què vols dir amb Segona Mà (Mésdemil, 2016), el nom del proper treball?
Em va agradar molt el nom per la quantitat de significats que té l’expressió. Segona mà és una cosa reutilitzada, és quan jugues al truc la jugada decisiva, és el segon treball… i per què? Doncs perquè com sóc cantautor, faig cançons noves però sempre parlem del mateix: de quina merda tenim de món, que el treball està fatal, que es carreguen l’horta, que el futur serà… són temàtiques a què pots posar unes percussions meravelloses però parles que el món o no ha canviat o no ha canviat tant. Els cantautors estem per a això, per a denunciar o cantar a l’amor. Després, el disc també és la meua segona mà, la decisiva. Així com el Dones i dons (Mésdemil, 2014) tenia un component conceptual, aquest no el té tant. Hi ha cançons que són d’un cinisme molt fort, altres sóc un masclista que canta, que es diu A Daniela. També hi dedique una cançó a Patricia Eras de Ciutat Morta, Patrícia se’n va, perquè fou un tema que m’afectà molt i tenia al cap que li l’havia de fer. Balconades, per exemple, és la vida a un barri popular de València, està basada en Orriols perquè l’any passat vaig tindre la sort de treballar allí amb un projecte de l’ONG on treballava i vaig conèixer el barri per dins. També he fet una a mitges amb el Manel Alonso, Misèria que és una cançó d’un aturat.
-Ara que en parles d’ell, quin paper juga en Segona Mà Manel Alonso?, perquè ja havies fet alguna cosa amb ell, no?
Sí, havia fet Caminem, per a un disc col·laboratiu i que també estarà en Segona Mà. És un poema molt bonic, perquè parla d’un amic de Manel que també era poeta i va morir, Joan Baptista Campos. Em va regalar el Quadern dels torsimanys, i em va arribar molt. El Manel em sembla un senyor amb un talent per a escriure bastant important, crec que no és valorat suficientment fins el punt que pense que el País Valencià no es pot permetre el luxe de tindre un Manel Alonso sense una funció que aporte valor al país, però com que m’he adonat d’això he volgut que m’ajudara amb la lletra d’una cançó.
-I Francesc Viadel quin paper té en aquest disc?, també l’anomenes dins del projecte…
Li vaig dir que volia fer una cançó a mitges amb ell.
-Que cantara ell?
No, no dóna la talla (riem). Vull fer una cançó que es diu L’altre país, i clar, qui millor que Francesc Viadel perquè faça d’assessor d’una lletra o una cançó que parla d’un País Valencià, com del que estem parlant tu i jo, que a un carrer de València no existeix, o si vas a Alacant, aquest País Valencià no existeix, és un altre país. El nostre és l’altre, la Comunidad Valenciana és allò que existeix, m’entens. I vull parlar d’això, l’altre país amagat.
-Vols dir que encara calen lletres combatives per explicar una realitat?
Saps què passa?, que cante per als castellans. La intenció de la música en valencià és passar la barrera lingüística, que és una cosa que no ens hem plantejat massa. Que els castellanoparlants escolten música en valencià, que no passa res. Si vols fer un País Valencià has de convèncer els altres que paga la pena i que el futur és aquest. Estàs en la zona de confort pensat que tens el teu cercle… No, és el teu ghetto, la teua tribu que em deia Viadel. A més, estàs en el ghetto que t’has muntat tu mateix. Que és clar que és un ghetto defensiu, però hauràs d’assaltar l’altra part, no? I una d’aquestes coses és fer música que salte la barrera idiomàtica, la barrera del castellà. És el meu objectiu.
Jove Muixeranga de València a la II Diada de Muixerangues d’Alacant. Foto: Jove Muixeranga de València.
-Per què costa tant això, que els castellanoparlants escolten música en valencià?
Perquè s’han gastat molts diners perquè això siga així. El País Valencià és zona de guerra, de barrera, i s’han gastat molts diners perquè tinguem problemes, i no siga una cosa natural. Fins i tot, ara jo no tant, però si parles en valencià et miren rar. Si et contesten en castellà i continues parlant-los en valencià ja no va la cosa bé. I això per què? Jo també tinc un entorn castellà i quan han escoltat una cançó meua s’han sorprès, perquè no havien prestat atenció mai només pel fet de ser en valencià. Açò és la música en valencià, és a dir, cantar en valencià i res més. Si l’escoltes i t’està produint sensacions i sentiments, independentment que l’entengues o no, és que t’arriba. Per tant, el tema de la llengua és secundari.
-Tornant al disc Segona Mà i a les recompenses que ofereixes per ajudar-te, una d’elles és L’ombra del bou (Neopàtria, 2016) de Manel Alonso, una altra és Ciutat, dies insòlits (Onada edicions, 2015) de Francesc Viadel, però hi ha una ben curiosa, una caldereta de peix a Sueca?
Tinc un amic al Mareny de Barraquetes, Enric Asensi, que té una casa a primera línia de platja, i és un gran cuiner, aficionat però que l’han convidat a clubs gastronòmics de Donosti a cuinar, i una recompensa és anar a sa casa a menjar-se la caldereta de peix i després fer un petit concert.
-Però en una altra recompensa està involucrada la Jove Muixeranga de València, què vols dir que aneu i feu una muixeranga a casa?
Està pensat per a col·lectius, que sé que té les seues dificultats, però, un col·lectiu per 700 euros pot tindre una bona actuació de la Jove Muixeranga de València i de nit un cantautor, que no està malament.
-Una vegada acabe el Tot Suma, quan tindrem el disc?
Si tot va bé, el 5 d’octubre.
