En el submón paral·lel als rituals de temples de la gran música, sense voler reiterar-me en la queixa i/o maltractament, ara per ara la (poca) gent sap que el recorregut i la qualitat del trio Feedback és d’una solvència i plasticitat escènic-sonora de màxima qualitat. És a dir que el trio està colze a colze amb els millors ensembles de música contemporània de l’estat. Això, hauria de ser motiu suficient com per prestar-los atenció i seguir les singladures, com òbviament fem, i per no deixar passar l’ocasió d’anar a escoltar-los, ja que davant una mancança de programació estable de música contemporània als auditoris, temples de la gran música o circuits comarcals, que a Sueca es rasquen les butxaques per donar cabuda a aquesta fita artística és si més no digne d’elogi i d’atenció. Però, i parlem del SuecaSax, no només actuava en el concert d’anit Feedback, sinó que a més, aprofitant que la concertista internacional de saxofon Marie-Bernadette Charrier està fent classes pujà a l’escenari i col·laborà en l’actuació.
Per primavera ja va estar un èxit, també amb Feedback però, aquella ocasió com a concertista convidat fou Claude Delange. Per si això tampoc fos suficient, el programa contemplava tres estrenes: Introspection III (2015) del ‘Premi nacional de música 2011’ el compositor val·lisoletà Alberto Posadas qui a més en aquesta edició és el compositor resident (en l’anterior fou el suecà Voro Garcia), Lectio (Loquar in amaritudine) (2015) del compositor xellí José Miguel Fayos-Jordán, qui a més actuava també en la seua vessant de director, i Reminiscències de l’Al-Andalus (2015) del compositor riolenc José Luís Escrivà.
Lamente molt la situació per la qual passa la música contemporània, la qual espere aviat trobe solució, perquè és difícil trobar aquesta situació en altres disciplines artístiques. Ens podríem imaginar aquest rebuig del públic i de les administracions cap al teatre de nova creació?, s’imaginen que qualsevol premi de teatre, posem per cas els Premis Ciutat d’Alzira, premiaren obres de 1900, o s’imaginen qualsevol premi de cinema amb pel·lícules de 1930, 1940,… Val que el problema gros, —profund—, el tenim en la pròpia acadèmia, on se’ns nega l’accés al contacte amb el compositor viu, se’ns alimenta amb epopeies grecollatines en pro de “per conèixer el que hi ha ara, cal entendre la mentalitat de l’antiguitat”, però mai s’arriba a Cage, i en els millors dels casos, prèvia insistència, aconsegueixes una breu bibliografia. No ens acusen de rars, no conec cap postmodern que no s’emocione amb Tomàs Luís de Victòria. No titllen d’incomprensible allò que, com en les obres d’anit, empren la retrospectiva històric-musical per oferir nova música.
Ricard Capellino (Introspection III. Alberto Posadas)
Introspection III (2015) d’Alberto Posadas estigué a càrrec de Ricard Capellino al saxo soprano. L’obra fa gala del seu nom i amb certa dosi escènica, proposa un escorcoll en les possibilitats, a través de les tècniques esteses, del saxo soprano. Forma part, aquesta Introspection III, d’una mena de col·lecció de peces per a cadascun dels saxofons que en formen la família. Anit estigué la seua estrena amb un Capellino altament reflexiu i resolutiu davant una peça que explota els multifònics per tots els registres, oferint dificultat executiva que Capellino resolgué amb temprança, de la mateixa manera els quarts de to, els frullatos, els sons perfilats… un bon soliloqui el que proposà Posadas i el que executà Capellino.
Seguit, Marie-Bernadette Charrier interpretà l’única obra d’un compositor ja finat, Maknongan (1976) de l’italià Giacinto Scelsi, en versió per a saxo baix, ja que l’obra requereix un instrument greu (no està assignada a cap instrument, sinó que Scelci indicà que s’havia d’interpretar amb qualsevol que fos greu). L’obra no representa dificultats tècniques, més enllà de la capacitat expressiva i especulativa del sol sostingut greu que actua com una mena de pedal al qual se li aplica intensitats i pronunciaments, proposant un espectralisme analògic del so, una contemplació de la profunditat. L’obra ha estat titllada d’abstracta per la seua poca quantitat de material, per l’absència temporal, tanmateix Scleci recrea una iconoclàstia del so greu. Charrier proposa un sol sostingut impol·lut, on les notes que se separen d’ell fan alhora d’atracció, amb un timbre brillant en els salts cap al registres més aguts i un so profund en retornar al centre de gravetat, la destresa per fer un diminuendo infinit fins la no audició amb qualitat de so marca a les clares les diferències.
Lectio (loquar in amaritudine) era l’estrena que proposava Fayos-Jordán a càrrec de Feedback amb Ricard Capellino al saxo baix, Esteban Algora a l’acordió i Elena García amb el contrabaix. El primer acord de Fayos et dirigeix directament a Tomà Luís de Victòria i la seua magna Lectio Taedet animam meam de l’ofici de difunts. Amb un ús de la retrospectiva exquisit i magnífic, el compositor de Xella articula un discurs contemporani que proposa dolor, obscuritat, tenebres, misteri… amb un treball minuciós en els efectes, a través de les tècniques esteses: bufs, pizzicatos, slaps,…, que el trio resolgué amb minuciositat cambrística. La complexitat dels elements, del material compositiu, requereix d’un estudi profund, no obstant, i heus ací la qualitat (per allò de la incomprensibilitat de la música contemporània), la bona música contemporània és aquela que somou i suggestiona en la seua proposta a l’instant i desperta l’interès per voler reconèixer-la, per seguir indagant, per tornar a escoltar-la, i Fayos un dels compositors valencians més versàtils del panorama, no viu d’espatlles al passat sinó que a partir del seu coneixement fa una retrospectiva per mirar amb contemporaneïtat el present a través de la delicat contrapunt i les textures que proposa, amb eixe rerefons descriptiu-suggestiu (del dolor, la mort….) que recorda la funcionalitat de de Victòria. Molt bona obra que als instruments de Feedback deixaren una compenetració i ajust en les entrades i textures vetllades fantàstiques.
Elena García (Alisei. Stefano Scodanibbio)
Després del trio, interpretà Elena García la introspectiva peça per a contrabaix Alisei (1986) de l’italià Stefano Scodanibbio. García imprimeix el caràcter necessari l’estatisme i la contemplació dels vents alisis proposat per l’italià. Ara bé, l’energia que desenrotllà la contrabaixista per a les dobles cordes i els jocs d’harmònics feren fruir de debò les percepcions, hipnòtica, impredictible com el vent arremet amb furor les sobtats cúmuls de notes, però, la dosi d’intencionalitat en l’execució és sens dubte una de les grans virtuts.
L’última estrena de la nit era la proposta de Reminiscència de l’Al-Andalus, del riolenc José Luís Escrivà amb un ús dels espais del teatre per guanyar efectes estereofònics, l’obra a més de la retrospectiva als materials sonors com els ritmes (Wzan) o les diluïdes melodies (maqam), està sostinguda en el diàleg dels dos saxofonistes principals (a càrrec de Capellino al saxo baix i Charrier al baríton). Amb tres seccions discursives, una primera amb la vessant escènica i efectes sonors estereofònics, una central amb l’ús de ritmes onomatopeics de l’ensemble de saxos que també requereix de percussió corporal (colps de peus) i una final que recrea atmosferes acòrdiques que descansen en dissonàncies amb percepcions d’aleatorietat i ús de tècniques esteses. Sens dubte, la complexitat creativa de l’obra d’Escrivà també requereix d’estudi, no obstant l’ús dels espais, que sempre són atractius per als públics, les reminiscències rítmiques i melòdiques, així com l’encert en la forma que facilita la comprensió i agreix seguir el discurs, trobem un diàleg entre dos saxofons que es regiren fent retrospectiva, novament a la història de la música, per encarar el present amb Nova Música.
