Sixto Ferrero / Alzira
Quan fèiem la
ressenya per anunciar la 14a edició del Festival SBALZ 2015 ja apostaven per descriure-la com una edició amb més riscs, amb més joves,… i molta més gresca. Ens permetre’m dir que en podem estar contents per la part periodística que ens pertoca, perquè seguit’ in situ’ el festival, ha estat més jove, assumint amb això molts més riscs, amb moltes més propostes amb formats, estètiques i concertistes, però sobretot molta gresca. Compte!, convé també entendre que la gresca, o dirigir un festival de metalls durant cinc dies, i que al remat no deixa de ser música clàssica, l’apel·latiu gresca, en aquest cas no està, ni molt menys, renyit amb qualitat i la seriositat quan toca. Tanmateix, a banda dels aprenentatges interpretatius, convindria també que ens(es) fixàrem en aspectes que cal aprendre, sobretot els futurs grups, conjunts o ensembles que tot just ara volen engegar una viabilitat laboral dins de la música de cambra. Els concerts, els de la música clàssica sobretot, són un espectacle (musical), el qual cal premeditar, estudiar i conduir, si volem que tinga acceptació, públic, viabilitat i finalment ens done a guanyar alguna quantia econòmica en el segle XXI. Els espectacles (concert) cal gestionar-los, aplicar-li criteris de ‘show’ al qual cal donar-li qualitat interpretativa perquè tampoc hem d’oblidar que parlem de música clàssica que requereix de múltiples matisos interpretatius.
Dissabte a la vesprada es presentava el recital del trombonista de Cabdet Alejandro Cantos amb un programa neoromàntic, començant amb Sonatine del francès Jacques Castéredè, Cantos es mostrà superlativament expressiu, profundament líric, però el seu so tèrbol, i per moments poc brillant, exercia un tira i arronsa, un joc de forces que desequilibrava les intencions afortunades. Igualment estigué amb Sonata de Stjepan Sulek o Sons til lota de Jan Sandström. Tècnicament resolutiu, amb molt bones intencions expressives, però amb un so opac. Altra cosa estigué la mig performativa Basta de Folke Rabe on Cantos, sense necessitat de sostenir el discurs en la qualitat del so, el timbre, l’assemblatge amb el piano, estigué absolutament encertat, tot i que l’entrada i l’eixida (performativa) pecaren de precipitació o poca seguretat, talment, la part interpretativa sonora tingué una bona execució.
Alejandro Cantos. Recital vespertí festival SBALZ 2015.
A la nit i abans del concert del quartet francès de jazz Uptake es donà a conèixer el
resultat del II Concurs Internacional de Composició el qual va recaure en l’anglès David Eccott per la seua peça ‘
A little fantasy ouverture ona Theme of Richard Strauss i el segon premi per a
La mar de Víctor Vallès. El premi del públic estigué per a
Katchei.
Uptake. Concert de Clausura del festival SBALZ 2015.
Així es donà pas al concert del quartet de jazz francès Uptake, amb Bastien Brison (piano), Pierre Gibbe (contrabaix), Paul Berne (bateria) i el líder del quartet Robinson Khoury (trombó). La proposta del jove quartet francès és un jazz de fusió, que veu sobretot del pop i en menor mesura del rock o altres derivats més contundents rítmicament, donant-li així a les versions un caire melòdic agradable. De totes les diverses influències que s’aprecien, algunes en destaquen com per exemple cert melodisme afrancesat, sobretot en les improvisacions del piano. Tanmateix, un bon i encertat contrapès davant tanta melodia complidora, són les improvisacions frenètiques de Khoury al trombó on el seu talent, el condueix una i altra vegada al xoc tímbric, a l’ús quan escau de tècniques esteses. Tot i ser un jazz bastant comercial, dins d’una corrent acceptada de bon grat per les harmonies tonals i la melodia convencional, el virtuosisme i lideratge encoratjador de Khoury els dóna un plus de qualitat, un efecte colpidor d’un trombó que traspassa el límit d’allò convencional i no té problemes per transgredir les influències per dur el conjunt a una proposta personal.
Ramon Cardo Big Band. Concert de Clausura del festival SBALZ 2015
El final de festa, presagiat per la col·laboració de Toni Belenguer i Carlos Martín abans amb Uptake, estava garantit. La Ramon Cardo Big Band no va decebre les expectatives i amb sengles trombonistes com a solistes va oferir diversos temes on Belenguer i Martín s’alternaven en les improvisacions. Entremig, Ramon Carod qui exercia de director de la big band es penjava el saxo tenor per afegir-se a les improvisacions.
True Sparrow, Intermission Riff,
Tiger of San Pedro,… estigueren alguns dels temes en què la big band sonava compacta, acompanyant, introduint i els trombonistes fruïen mentre el públic embadalit es deixada dur i aplaudia amb èmfasi cada intervenció. Tot seguit s’afegí Khoury, per fer uns temes amb la big band:
Carl, tema dedicat al trombonista Carl Fontana o
Little old lady demostraven la versatilitat del jove trombonista francès per acoblar-se a cada circumstància sonora.
Si el ‘show’ no havia fet més que arribar a quotes d’èxtasi sonor, amb un públic entregat que aplaudia cadascuna de les intervencions i una big band que estava segura en els canvis trepidants, encertada en els efectes (crescendos) sonors impetuosos, amb solos de Voro Garcia (trompeta) ben destacats o d’Albert Palau (piano), a la brega s’afegí el trompetista nord-americà Allen Vizzuti.
Allen Vizzuti amb la Ramon Cardo Big Band. Concert de Clausura del festival SBALZ 2015.
Remenber people, Joint Spring,… foren alguns dels temes en què el jazzmen alternava trompeta i fiscorn per oferir improvisacions extremadament controlades tècnicament i amb total facilitat feia pujar l’instrument cap als sobreaguts, engegant els conseqüents aplaudiments, conscient l’americà que això és un dels punts febles del públic, encara s’hi esforçava més per enfilar-se amb desimboltura, controlar l’escenari i somoure l’oïda amb el fiscorn vellutat, delicat i profund, so característic que aprofitava també amb la trompeta, amb un so redó, equilibrat, gens estrafolari i espatarrat. La festa gran acabà amb la mítica
Night in Tunisia.
Amb llargues ovacions. Amb la mirada posada ja en la 15a edició.
