Sixto Ferrero / Bunyol
En un Mà a Mà no hi ha guanyadors ni vençuts oficials, però, hi ha una exposició a l’opinió i a la comparativa. D’aquesta manera si dissabte destacà algú fou la proposta pagana i politeista. Res més m’haguera agradat que l’altra proposta hagués triomfat. La que proposava una música la qual es justifica ella mateixa i exigeix a l’intèrpret transmetre un missatge que l’oient ha de justificar, descodificar i digerir. Al remat, una música on l’espectador és part activa del discurs artístic, però, no va estar així.
Les dues bandes, l’Harmònica i l’Artística, van estar a bon nivell, però, dos factors van estar claus per tal que l’Artística oferira un plus més en el conjunt del concert. Per una banda, cal destacar el treball de cadascun dels directors, els responsables de les propostes, on els anys de Henri Adams al cap davant de l’Artística va estar determinant en eixos moments, fet que s’evidenciava amb una banda que funcionava segura en bloc, homogènia, controlada, com un mecanisme perfecte que fluïa entre els forts i els pianos, però sobretot amb els plànols sonors ajustats per explotar tots els efectes sonors sorpresius que aportava la música, ja per si altament efectista. D’altra, el propi programa el qual propiciava un allau d’impactes sonors i visuals que el públic, el que hi ha majoritàriament, rep de bon grat i que l’Artística va saber explotar i traure-li el suc, tot i que també tingué detalls d’imprecisió com el tall final de la suite “L’Olimp dels déus” d’Óscar Navarro amb unes timbales externes que bé valgueren una mirada d’atenció o l’excés d’escarafalls o l’augment de romanticisme expressiu.
Però, el concert l’iniciava l’Harmònica amb David Fiuza al cap davant. In memoriam de l’americà David Maslanka és un obra breu que per la seua estructura i material compta amb moments de contrapunt complexos. Difícils, sobretot de compensar de manera que cadascuna de les veus sonen quan correspon, les entrades tinguen presència i els acompanyaments no facen nosa a cadascuna de les veus. El resultat, així, és un tramat de veus, el propi contrapunt, que cal assimilar tot d’una però, on cascuna de les melodies ha de tindre presència pròpia. Això, amb una banda de grans dimensions, és un handicap afegit. L’inici ja comptà amb precipitació, i els enllaços de les veus, en els diàlegs, sobretot en les fustes (clarinet, oboè, flauta i saxo) estigué precipitat, amb la sensació de tindre ganes d’acabar i no s’assaboria. Algunes afinacions, amb acords que cal tindre en compte la seua dificultat per l’expansió (de textures organístiques que proposa Maslanka) es van veure compromeses, i alguns obstinats (arpegiats) seguien patint precipitació, tot i que al llarg de l’obra la banda s’assaonà i va acabar molt més correcta que no va començar.
Banda del CIM l’Harmònica de Bunyol
El Concert per a banda d’Amand Blanquer era una bona ocasió per refer-se, per pujar l’esgraó qualitatiu. Però, també va saber a poc. Correcte sí, però, amb la mateixa sensació de voler acabar, i sense gaudir ells, difícilment gaudiríem profundament nosaltres. Novament el clúster de l’inici evidencià la precipitació, sensació que el primer en fer-la palesa fou Fiuza, amb entrades poc convincents com la mateixa de l’inici de l’obra de Blanquer. El primer moviment va transcorre dins del nivell de la correcció, però sense voler arribar més lluny. La precipitació feia la sensació que allò, en qualsevol moment, cauria. El segon moviment va estar més correcte, però novament en el moment fugat les veus es barrejaven en una massa sonora diluïda. Finalment el tercer moviment estigué tot molt més encertat, assaonat… però va estar un Concert per banda massa superficial, poc treballat des del detall de les veus i el contrapunt ajustat per tal d’atorgar a cada veu un treball al mil·límetre per traure tot el missatge que subjau en el tramat harmònic i sonor del mestre d’Alcoi.
L’obra que cloïa el concert de l’Harmònica era el 5è moviment de la 2a Simfonia “Resurrecció” de Gustav Mahler, transcrita per David Fiuza per a banda simfònica. Amb la participació de l’Orfeó “Veus Juntes” de Quart de Poblet, la Coral Polifònica “Santa Cecília” de la SM La Paz de Siete Aguas i el Cor del CIM de l’Harmònica de Bunyol, amb la soprano Maria Kosenkova i al mezzosoprano Marina Rodríguez.-Cusí en les parts solistes d’aquest immens moviment el qual compta també amb banda externa. Estigué correcta la interpretació d’aquest moviment d’una simfonia que té una durada d’hora i mitja i que en si representa una reflexió de la vida, la mort i la profunda fe davant la consciència humana, la redempció i la pròpia reencarnació. Des de l’inici es tornava a palesar un control ferri, condicionat probablement pel nombre de participants i les condicions d’aquests (amateurs en les parts dels cors i les dimensions de la banda), això, evident en el gest de Fiuza qui li atorgava control al discurs, però li treia frescor, passió i expressió en els frasejos, naturalitat i profunditat en les sonoritats, i contràriament palesava una temença a l’errada. Alguns desajustos en l’afinació dels cors, una compensació de veus un poc desafavorida i una interpretació excessivament lineal. Moments afortunats, sense dubte, poden destacar les intervencions de la banda externa. Però, tot i la interpretació correcta, pel que fa a notes, el moviment pot donar molt més de si pel que fa a expressió, sonoritats i frasejos, i si ens centrem en la psicologia mahleriana, la resurrecció no s’arribà a consumar.
Banda de la SM l’Artística de Bunyol. Dir. Henri Adams
La segona part comptava amb un programa oposat. Amb obres, tret de l’obra de Mertens, que no impliquen tanta complicitat entre intèrpret i oient. Música descriptiva que facilita l’entesa i on l’oient només s’ha de deixar envair per aspectes visuals i sonors efectistes. Adams n’era conscient i ho va explotar al màxim. Summon the Heroes de John William amb arranjament de F. Carrascosa va estar un inici completament diferent al de l’Harmònica. El primer canvi, el propi director i allò que amb la seua tècnica transmet. Adams també n’és conscient d’això i, gesticula i actua i, domina el show perquè té ofici i anys al capdavant de l’Artística. La fanfàrria olímpica estigué impactant, sobradament, i la banda actuava sola. Sola vull dir, que Adams, conscient del show susdit, deixa que ells sols facen allò que amb la seguretat d’haver-ho treballat, la banda farà els talls, els canvis sobtats de dinàmiques… en el moment oportú de la manera adient. Se li pot atribuir supèrbia, però, és el seu estil i personalitat, i dóna resultats,obvis, i no se li deu reprotxar. I això, guanya impacte visual. Només desmeresqué, lleugerament, les inoportunes errades dels solos de trompeta, tot i que, la brillantor i qualitat del so, trobe fan justícia més que la humana errada del solista. Tampoc té més aquesta fanfàrria olímpica (per als JJOO d’Atlanta 1996), una part central una mica més elaborada, però, que conserva l’estil musical-cinematogràfic de Williams.
Tot seguit interpretaren el Posidó per a trompa i banda opus 185 de l’holandès Hardy Mertens. Amb la part solista del Juan Manuel Gómez qui estigué absolutament resolutiu. Solvent tècnicament, amb una part solista que exigeix un domini tècnic molt alt per reproduir les parts virtuosístiques, representades per salts intervàlics exagerats a gran velocitat o en legatos amb salts intervàlics de 9a. L’obra compta amb rerefons programàtic, amb un intent de representar el caràcter complex de Posidó, el déu grec de la mar. Tot i que cadascun dels set fragments, perquè s’intepreten seguits sense pausa, compten amb programa, l’obra pot sostindre’s per ella mateixa, sense necessitat de conèixer allò que pot pretendre descriure.
Juan Manuel Gómez, trompa solista de l’OCB
Juan Manuel Gómez estigué un Posidó insaciable. Segur en aspectes tècnics, expressiu quan convingué i dominant a un alt nivell el procés, diàlegs amb la banda, mesurant les pauses en la cadència, atribuint importància al discurs i la interacció, tractant la música amb respecte. La banda també respongué i deixà detalls d’agrair com l’energia i caràcter que propiciava les intervencions de Gómez, o l’unificaicó de criteris per interpretar la melodia, la qual es pot entendre com un leitmotiv, profundament expressiva i que passa per diferent instruments: trompa, oboè, fagot, de manera homogènia, prolongant la idea, ajustant-se cadascun dels solistes al mateix criteri.
El Mà a Mà acabava amb la suite en 10 moviments del compositor Óscar Navarro, l’Olimp dels déus, en versió per a banda simfònica. Novament la part visual estava al servei de l’impacte sonor. Amb un tro executat de manera electrònica i que alhora fa d’eix de l’obra, la suite presenta a cadascun dels fills de Zeus i Hera. De marcat caràcter descriptiu i programàtic l’obra és fidel al llenguatge del seu autor. Amplament consonat, amb instrumentacions exòtiques per guanyar efectes de so, però, també al servei del plànol visual, topics musicals, sense això considerar-.ho una cosa pejorativa, sinó que no hi ha altre remei que caure en la textura pastoral per descriure Demèter o efectes impressionistes per descriure la mar de Posidó…, obra que no exigeix massa esforç a l’oient per persuadir-lo, molt ben argumentada per a guanyar això, impacte, efecte, colpir l’audició… i la banda estigué a l’alçada de les circumstàncies, se’n reeixí amb solvència, Adams s’entregà al romanticisme i afegia bona dosi d’espectacle a la seua direcció, seguint la seua idea de direcció amb moviments exagerats, gesticulacions de gràcia visual…, però la banda sonava compacta, afinada, resolutiva i segura. Cabria destacar els solos de l’arpa i violoncel, per encimar alguns detalls, d’una interpretació molt declinada cap a l’exuberància romàntica, i que només el tall final amb uns timbals externs que no ho feien ajustats estigué la nota discordant.
El compositor de Novelda Óscar Navarro
El punt final a aquesta 42a edició la posà el president d’Honor del Mà a Mà 2015, Pierre Kuijpers qui dirigí l’Himne a Bunyol.
