Sixto Ferrero / València
Amb el Nadal finat i les guirlandes endreçades, el Palau de la Música de València va mamprendre ahir la Temporada d’Hivern de 2016 amb un concert de calidesa sonora, d’aquells que freguen amb suavitat els timpans. Ho va fer amb un debut que de bestreta no podia decebre ni el més incrèdul. Només calia creure en els Reis o les Reines, tant fa, per mantindre la il·lusió sonora, l’expressivitat coherent, l’equanimitat classicista i un timbre pianístic, m’atreviria a dir únic o si fa no fa molt genuí.
Ahir debutava al Palau la pianista japonesa Mitsuko Uchida encara que fou criada i formada a Viena i resideix a Londres, això quan no està voltant pel món mostrant allò que és capaç de fer amb un piano i amb un repertori que interpreta de manera impol·luta, com així fa amb Mozart, Beethoven, Schubert i Schumann, encara que no només de clàssics s’alimenta la japonesa.
Uchida es va col·locar davant de la talentosa i jove Mahler Chamber Orchestra, per interpretar i per dirigir aquesta orquestra de joves fundada per Claudio Abbado en 1997 i especialitzada, o més aviat centrada, en el repertori clàssic vienès i el romanticisme primerenc, la qual comptà amb el trompista alacantí Jose Vicente Castelló entre els músics de vint països diferents que la conformen. Així doncs, es presentà amb un monogràfic de Mozart, amb el Concert per a piano i Orquestra núm. 17 en sol major, KV 453 i el Concert per a piano i orquestra núm. 25 en do major, KV 503. Entre sengles concerts, l’orquestra amb un format d’orquestra de cordes, quasi un consort, interpretà el Divertimento en si bemoll major, KV 137. Com a bis oferí la Sonata en Re menor, K 9 de Scarlatti.
Davant l’orquestra es va mostrar exigent, amb indicacions purament expressives, de fraseig, d’atacs i dinàmiques, amb gestos clars que li permetien capbussar-se en el seu univers mozartià. Amb les mans al teclat Uchida va fer màgia. Si fa uns dies lluïen per València la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat, ahir Mitsuko Uchida s’afegí al seguici com a quarta maga l’Equanimitat. Va tornar a demostrar que el Mozart concertístic és una combinació d’equilibris formals amb dosis mesurades de profunditat sentimental i transparència sonora, alhora, Uchida repassava els passatges de virtuosisme amb claredat, sempre al servei de la transparència, de la coherència i l’ordre en els tempos, en la pulsació vital, cardiaca. L’exigència tant a l’orquestra com a ella mateixa pel que feia als contrastos dinàmics o en els frasejos diferenciats anaven més enllà de la mera linealitat sonora. De ment i fesomia gèlida com una japonesa, perfecta com una vienesa i encoratjadora com una dona moderna, alliberada que motiva l’escolta amb uns pianíssims emocionants i uns fortes commovedors. Rebutjà els extrems superflus en els sonoritats, on res no apareix de sobte sinó que respon a una progressió harmònica, formal, estructural. Sobretot, amb naturalitat, facilitat i frescor. Caminant.
L’orquestra per la seua banda va estar correcta, responent a les exigències d’Uchida per fer l’acompanyament. Resolutiva i amb bons timbres i detalls destacà la flautista Chiara Tonelli. No estigueren exempts de desajustos en l’afinació o de pulcritud en certs blocs sonors on no trobaren la perfecció, que sí emetia Uchida. Millor i més compactes i perfeccionistes es mostraren les cordes soles amb el Divertimento, on van saber extraure el pur sentit literal de la forma musical. Jocosos, vigorosos, amb prestància,… van mostrar millors prestacions no obstant amb el Concert per a piano i Orquestra núm. 17 en sol major, KV 453 que en el Concert per a piano i orquestra núm. 25 en do major, KV 503 que s’interpretà en la segona part a mig camí entre sonoritats clàssiques i modernes pel que feia a l’orquestra (amb només trompetes naturals).
“L’execució instrumental del Concert núm. 12 en La major de Mozart, amb unes quantes entrades inexactes, no fou del tot perfecta, però tingué altres avantatges: la manera de fer música era dolça, fluïa amb naturalitat, era carinyosament humana. Només unes poques desenes de persones assistiren a la interpretació i, amb eixa intimitat, se situà probablement més a prop dels concerts del mateix Mozart d’allò que normalment experimentem a una sala moderna” explicava Aless Rox sobre Mitsuko Uchida.
Ahir va ser un d’aquest moments de màgia mozartiana. Una Maga de gener humana que fluí equanimitat.
