“Espere que l’amor per aquesta ciutat i aquest país dure molts anys més”, afirmava Maria del Mar Bonet a l’entrada del Teatre Principal de València, un espai públic que tornarà a acollir un recital de la cantant mallorquina després de més de désset anys. No obstant això, l’artista ha actuat molt al País Valencià, un territori pel qual professa una gran estima. “Sempre m’ha donat molta calidesa”, raonava durant la presentació de la gira valenciana per a commemorar els 50 anys als escenaris. Yanni Munujos, el mànager de la cantautora, afegia una dada rellevant en aquest sentit: “Quasi la meitat dels recitals de Maria del Mar Bonet són al País Valencià, però des de fa molt de temps”, reblava el representant.
La gira pels seus 50 anys dalt dels escenaris durarà tot aquest any, passarà per diverses poblacions valencianes, com ara Aldaia, Sueca i Alzira, i tindrà com a cita destacada el concert al Teatre Principal del cap i casal, encara que des de l’Institut Valencià de Cultura s’indicava que s’està treballant per trobar dates perquè la gira arribe també a Castelló de la Plana i a Alacant.
Per a celebrar les cinc dècades de trajectòria, la cantautora presenta nou disc: Ultramar (Picap, 2017), gravat a Cuba amb músics de l’Orquestra de l’Havana. Al llarg del treball, Bonet s’endinsa en la música tradicional de l’illa caribenya i el jazz afrocubà, sense deixar de banda les seues arrels musical. Ací, apunta, durant una entrevista concedida a aquest diari, que tant el Pare Ginard com el seu Cançoner Popular de Mallorca tenen un gran importància en el disc i en la carrera de Bonet. “Per a mi –el llibre– és la Bíblia” diu. “Imagina’t si és important per a mi, que tinc la col·lecció per duplicat”. Paral·lament a la gira i al disc, el periodista i crític Jordi Bianciotto ha publicat una biografia autoritzada: Maria del Mar Bonet, intensament (Arallibres, 2017).
Maria del Mar Bonet: “Tendeixo a no recordar les coses desagradables”
“Feia anys i panys” que la veu que va cantar Què vol aquesta gent? no xafava el Principal, blasmava Abel Guarinos. Si havia cantat a la capital del País Valencià, havia estat en bona mesura per iniciativa de la Universitat de València, com ara en l’any 2013, quan Bonet va omplir l’aforament de La Nau durant el concert de les Serenates. Bonet prefereix viure el present i mantindre l’interès en el futur, sobre el passat: “Tendeixo a no recordar les coses desagradables”, explicava. A l’hora de valorar l’hostilitat política valenciana envers artistes de la seua generació com Raimon o d’altres que canten en llengua pròpia, Maria del Mar Bonet vol traure-li importància: “No he tingut mai la sensació d’hostilitat en aquest país”, raona. “Ara bé –continua– això ho refereixo al meu món personal i cada artista té la seua manera de veure les coses”.
Damunt la taula encara li queden coses pendents, uns quants discs que, per culpa de la implicació amb l’últim, li queden per fer. Li agrada cantar, és obvi en una persona que celebra cinc dècades d’actuacions arreu del món, però, en paraules de Bonet, “més que un ofici, diria que és una vocació”. Amb quasi quaranta discs al mercat, triar-ne un de significatiu és un exercici de recerca en el passat que no li interessa; “en cada moment important és el que surt”. Ocorre de la mateixa manera amb cadascun dels concerts; “tots són importants”, o amb els poetes que ha musicat i donat a conéixer; “N’he cantat molts”. Però, el que més ha sonat entre els seus llavis ha sigut el mallorquí Rosselló Pòrcel.
Un disc per atzar
Ultramar és el darrer treball discogràfic que compta amb la col·laboració de músics cubans procedents del jazz llatí i de la música tradicional. Uns artistes “que vaig conéixer per casualitat”, reconeixia. L’atzar va fer que durant un viatge a Cuba que va fer per a recollir el premi al millor disc estranger que va aconseguir amb Bellver (Picap, 2010), es capficara en aquelles sonoritats tradicionals tan llunyanes i alhora tan properes. El contagi “no fou díficil ni fàcil, sinó que cal preguntar-se si es pot fer o no aquest diàleg” i, si es pot fer, com és el cas, “es fa, perquè hi ha ganes de dialogar”. No ha calgut fer cap canvi, afirma durant la conversa amb aquest diari, el diàleg s’ha fet braç a braç i el resultat és una cosa “artística i creativa”, qualifica.
No descarta endinsar-se en altres contextos musicals tradicionals: li plantegem l’Índia, la Xina i Àsia. “Per què no!”, exclama de seguida. “Crec que la música és un idioma universal”, afegeix. Tanmateix, aquesta anada cap als exotismes o els mestissatges llunyans “no és una cosa que busque, sinó que ho trobe, sorgeix”, de manera que alimenta una carrera musical que continua sense punt final. Com advertia: “M’interessa el futur”.
