Un any més arriba una de les fites bandístiques del País Valencià que més passions i comentaris genera. Si al Certamen de València sovint el leitmotiv de la dialèctica se sosté sobre els punts i la posició, el premi o no, els motius dels debats, discussions i xarrades musicals del “Mà a Mà” de Bunyol és, a totes passades, un espectacle paral·lel desorientador pel que fa als debats i posteriors converses. Tothom guanya, perquè tothom, músics i directors, donen el millor de si per tal d’oferir un espectacle musical que en el seu ADN porta la contraposició o l’envit, però, que el manté apassionant i alimenta l’exigència i la responsabilitat any rere any.
No es tracta d’aixafar l’altre, desmerèixer-lo o blasmar-lo com un duel de baixes passions, tot i que sempre hi són els incondicionals i efusius, com tampoc arribarà la sang al riu, ni hi haurà sentència de Mides com si es tractara d’un concurs musical entre Apol·lo i Màrsies el sàtir, sinó un duel de credencials artístiques en què dues societats musicals, formades per amateurs i professionals, presenten un programa de concert on defensen la seua idiosincràsia, la manera d’entendre la banda, la música i fins i tot el seu poble: Bunyol.
El proper dissabte dia 15 d’agost, per l’auditori de Sant Lluís de Bunyol (a les 22:30h), passaran les dues bandes bunyoleres, no cal afegir doncs, dues de les bandes més competents del país que, a diferència d’altres edicions, proposaran sengles programes molt diferenciats en les obres que el conformen.
Cal recordar, però, que el “Mà a Mà” és un concert anual on participen el Centro Instructivo Musical La Armónica i la Sociedad Musical La Artística, on no hi ha premis, ni puntuació, i aleshores no s’hauria de pensar en guanyador i vençut, sinó més aviat en proposar un espectacle musical d’alt nivell, ja que la fidelitat dels socis, com l’expectació dels melòmans que el segueixen, esperen de cadascuna de les bandes un nivell d’execució que fregue la perfecció. Si més no una bona dosi de gaudi. D’altra banda, cadascuna de les societats i els seus respectius socis se sentiran satisfets, i d’alguna manera guanyadors, d’un envit bandístic on el trofeu és mantindre les ganes de superar-se l’any vinent. Cada “Mà a Mà” alimenta el següent i així successivament.
La filiació i els records faran la resta
Cada banda ofereix un concert, que tot plegat representa cadascuna de les dues parts del “Mà a Mà”, amb un títol genèric que resumeix o representa d’alguna manera el missatge artístic de les obres del programa.
‘A la memòria de Blanquer’ és el títol del programa dels ‘Litros’ amb tres obres que comparteixen un tractament contrapuntístic exigent i un rebuig per la programàtica, amb gran dosi d’espiritualitat i fervor religiós on la creença en la resurrecció servirà d’eix del programa. D’entrada és un magnífic cartell de música pura de bastant dificultat interpretativa.
El títol del programa dels ‘Feos’ és també bastant esclaridor, ‘Una nit d’estiu a l’olimp’ engloba tres obres on el virtuosisme i els déus grecs serveixen de rerefons programàtic per a les obres. On de segur el virtuosisme que s’exigeix en Posidó per a trompa i banda amb la part solista del Juan Manuel Gómez, tot i la programàtica, sovint per sort desdibuixada i entregada al discurs musical, marcarà un punt d’inflexió en el concert.
Mentre que el programa de La Armónica aposta per obres d’un fort caràcter simfònic, de pes històric com el Concert per a Banda de Blanquer o el 5è moviment de la Simfonia nº2, Resurrecció de Mahler, obres que d’alguna manera han servit de base sòlida d’estètiques futures, amb una forta elaboració compositiva basada en el contrapunt i instrumentacions treballades al servei de l’expressió purament musical, el programa de La Artística està format per obres d’una clara orientació descriptiva com la susdita Posidó per a trompa i banda o L’olimp dels déus, alhora que el tòpic musical de fanfàrria de metalls/déus i mitologia no deixa de marcar l’estil de música amb massa dosi de llenguatge comercial i cinematogràfic (a la fi previsible), tot i que sonorament pot resultar convincent.
In Memoriam (1989) de David Maslanka. L’obra per a banda simfònica està dedicada a Susan Eck Lichtenwalter qui seria fins a la seua mort (1988) organista i directora del Westmister Choir College. Maslanka pretén que la profunda fe cristiana d’Eck quede reflectida, així com el seu compromís per la música. És per això que pren en préstec la melodia de l’himne wer nur den lieben Gott lässt walten, després la forma del preludi coral per a orgue de Bach fou ajustat tal com l’utilitzava amb freqüència Susan en la seua musica. La descripció feta pel marit de Susan (R.C. Lichtenwalter) de l’obra és bastant esclaridora “la declamatòria obertura de l’himne apareix amb precisió pel metall i percussió, i després pel conjunt complet, prepara l’escenari per a una obra que capta dramàticament el conflicte i la celebració de la vida humana i l’emoció. El cos principal —referint-se al desenvolupament de l’obra— de In memoriam és una gran variació que s’entreteixeix, el preludi coral sobre l’himne amb material temàtic relacionat. Ofereix a l’oient una sensació de pau i força com s’expressa en el text de l’himne” triat per Maslanka. Amb moments d’alta dissonància combinats amb fragments consonants que li atorguen dolor al discurs, un intent clar en imitar les textures organístiques, això junt a les tonalitats menors recreen la mort i el dol. Certa idea de passar a un estat místic millor es genera amb la part central amb un canvi a tonalitats majors, un augment de tempo, junt a instrumentacions ampul·loses que segueixen imitant textures organístiques i fragments amb obstinat que es desliuren de la complexitat del fugat intermedi, això sí, amb un tractament de la tonalitat bastant lliure que proporciona acords amples i dissonants molt persuasius.
Concert per a banda (1971) d’Amand Blanquer. Recull L’Espill de 1980 un text del musicòleg d’Alcoi Adrià Miró que descriu si més no el context del Concert per a banda, on Miró diu “en 1971 escriu el Concert per a Banda, Premi Villa de Madrid 1971, que fou estrenat a Madrid per la Banda Municipal que dirigí Rodrigo A. de Santiago, el 5 d’octubre 1972, i, poc després, el 15 de desembre del mateix any, interpretat a València per la Banda Municipal d’aquesta ciutat, dirigida per Josep Ferriz. La intenció primordial de Blanquer era dignificar la banda, que sempre ha estat considerada —segons la seua opinió— “com la germana menuda de l’orquestra”. La banda s’ha nodrit generalment de transcripcions. El designi de Blanquer no era el de fer una disfressa, sinó un vestit a mida: tractar cada família instrumental com a veritable solista i estructurar-ho tot en una síntesi atrevida en què l’harmonia, el timbre i el ritme hi foren els elements fonamentals. L’estreta familiaritat amb les bandes del País Valencià (hi havia viscut durant la seua joventut) l’havia instruït sobre les seues possibilitats d’aprofitar al màxim els instruments de vent, tot considerant-los en alt grau de virtuosisme. L’obra compta amb tres moviments, de tall neoclàssic en l’estructura, però amb un llenguatge que beu de massa influències com per classificar-lo, és per això, i crec que encertadament, que Pascual Vilaplana el qualificava com un “llenguatge per damunt d’ismes” amb l’estructura melòdica de consistència, fins i tot simètrica per moments per tal de quadrar el contrapunt que el mestre Blanquer dominava a la perfecció, però amb un dodecafonisme (particularitzat) i un tractament lliure de la tonalitat, combinat amb modalismes quan li convé que li ofereix una contundència tímbrica la qual, malauradament, avui és difícil de trobar. El primer moviment és, simplement, un Allegro on el clúster no ens ha de despistar, l’homofonia per presentar la sèrie dodecafònica, les amalgames rítmiques i els blocs sonors, les polirítmies i els acords totalment expressionistes es barregen amb breus seccions d’incertesa tonal, però, l’ús de les seccions de la banda com a blocs percussors, per reproduir la sèrie en què es basa el moviment, recorden altres compositors del XX dels quals el mestre de Muro en va absorbir les essències. El segon un Adagio-Andante-Adagio,on no pot faltar el recurs de la melodia d’estil valencià (que vincula, per si de cas tota l’obra a l’origen), dins però, d’un tramat harmònic que desemboca en una fuga que dispersa qualsevol sensació tonal (recordant molt les fugues de les simfonies de Vaughan Williams), és curiós el baix caminant que sosté tot el discurs entre les veus de les fustes (clarinets i saxos) que es repeteix com un obstinat i que resol, amb impunitat en un coral de metalls i textures impressionistes. I el tercer, novament, un Allegro– ‘tempo di marcha’ on el ritme és un element clau, el canvi de modalitat a tonalitat li ofereix el joc harmònic idoni que alhora adoba amb cèl·lules del motiu original que actuen de contrapunt o obstinat. Les dissonàncies, sovint en la melodia, o com element-pont li serveixen o bé per trencar amb la secció o iniciar-ne una de nova, així les resolucions d’alguna manera són trencadores o estimulken la continuitat. La sensació d’amplificació de la tonalitat, sense límits, que condueix el discurs fins a l’abstracció la resol amb el ritme característic del ‘tempo di marcha’ i la cèl·lula motívica que tanca el discurs amb coherència. És una obra mestra per a la música simfònica per a banda, i seria massa llarg argumentar ací i ara els perquès.
(*La versió inserida respon a criteris de facilitació pràctica, per poder escoltar el moviment solt, aleshores, algunes versions completes [les que no tenen enllaç són perquè no estan allotjades al youtube]: Barbirolli, Kubelik, Abbado, Klemperer, Gintaras Rinkevicius amb la Lithuanian State Symphony Orchestra (2010), Ratlle amb Berliner Philarmoniker / Ratlle amb City of Birmingham Chorus and Orchestra, Bernstein,…, l’ordre no és preferent).
