Sixto Ferrero
/ Algemesí.Tots són amics, però per a aquest projecte van voler posar “tota la professionalització possible”. En eixe sentit, Josep Maravilla és taxatiu: “Si volem fer-ho, deixeu-me que trie” diu el compositor i guitarrista d’aquest treball, juntament a Àlvar Carpi. I afegeix, “vull a este, aquell i a l’altre”. Són Àlvar Carpi, Abraham Rivas, Natxo Villanueva, Josep Pérez i el mateix Josep Maravilla, els músics que embolcallen les rapsòdies d’Esther Villanueva, Vicent Camps i Joan Femenia. Les lletres, d’alguna manera la gènesi o la matèria primera de la concepció prové del poemari De dies i d’anys (Neopàtria, 2015) de Rubén Pascual i del poemari inèdit de Juli Camarasa L’altra banda.
La màquina del temps és un espectacle per viure un directe “acurat”, i “que no deixa ningú indiferent”, ja que tots en un moment o altre han estat braç a braç en el procés de gestació perquè “sone com ens agrada”, i això passa per moure’s musicalment per estètiques “que coneixem”. El projecte col·lectivista, quasi cooperativista, a més a més és també un disc de manufactura, de nostàlgia poètica i visual, només cal parar esment a les il·lustracions de Bernat Gutiérrez i les referències al passat modernista de les màquines d’escriure Olivetti, però sensual, de lloança eròtica si escau, de música que mai no ha deixat de rebre la influència anglosaxona. De rebel·lia, però de sonoritat europeïtzada.
–La màquina del temps és un projecte “de gran format”, amb músics, rapsodes, projeccions, part tècnica…, per què heu pensat en donar-li aquest format tot i que la demanda apunta cap als petits formats?
Rubèn Pascual: Tot comença amb la publicació del meu poemari De dies i d’anys (Neopàtria, 2015) que en les presentacions plantejàvem recitar poemes i incorporar música. A partir d’ací s’incorporaren els rapsodes i Juli Camarasa que és un gran rapsode i vam pensar que podríem fer quelcom ‘xulo’ que unira tot. La idea era cohesionar-ho tot, i després pensàrem que, a més a més, podíem afegir unes bones il·lustracions per a projectar-les. Eixa era la idea, una gran col·laboració. Com Juli i jo som d’un format anglès, hem volgut sempre donar-li eixe toc. No pretenem res que no siga possible, voluptuós, sinó que volem fer-ho ben fet, amb molta cura. El que volem és que la música estiga en directe i la rapsòdia tinga la cabuda que mereix.
Rubèn Pascual i Josep Maravilla. La màquina del temps.
-Què ofereix de nou La màquina del temps dins del panorama musical?
Juli Camarasa: Una de les coses són els estils musicals. Estem acostumats al fet que la cançó en català siga d’uns registres musicals determinats que durant un temps no han connectat amb el rock, la bossa nova, estils que tant Josep Maravilla com Àlvar Carpi estan molt acostumats a tocar, i pensàrem que incorporar-los a uns textos que diuen ser poètics, encara que alguna vegada se’ns ha anomenat com a espectacle poètic-musical tot i que són actuacions musicals en estils novells per a la cançó en català. Després està la rapsòdia, ja que no és una rapsòdia clàssica, sinó que pretén un encastament entre la rapsòdia i la cançó propiciant un híbrid. I finalment després de tindre el disseny, la posada en escena de tot plegat volem que tinga una projecció. Malgrat que de moment no tenim més mitjans, sí que tenim més idees per a l’espectacle.
-A quin temps ens porta la màquina, hi ha un fil conductor que ens condueix per dins de l’espectacle?
Rubèn Pascual: La màquina del temps és un poema que està dins de De dies i d’anys, i és un tema que va fer Josep Maravilla en 2014. Però Juli ha triat amb consciència els poemes de De dies i d’anys i de L’altra banda, els ha estudiat perquè coincidiren, tingueren a veure per aconseguir eixa cohesió. Encara que els estils literaris són totalment diferents però hi ha un nexe vinculant. Els poemes de Juli els ha musicat Àlvar Carpi i els meus Josep Maravilla, i els dos es coneixen de molts anys i han treballat la cohesió musical.
Josep Maravilla: En la producció hem intentat que hi haja més homogeneïtzació. Àlvar té una manera de compondre i jo una altra, però a l’hora de produir-ho i posar certs elements com la veu d’Abraham Rivas, amb això ha quedat més cohesionat.
>
–La màquina del temps té una càrrega poètica molt forta i diversa per a un públic actual, però, creieu que la societat té ben valorada la poesia?
Juli Camarasa: La poesia havia patit com a gènere quasi un procés d’extinció. Però justament en el context general, i concretament en el nostre, hem descobert que hi ha un bon planter de rapsodes que estan fent que d’alguna manera el gènere avance a la prosa per la raó que és més viscut quan hi ha una bona rapsòdia. L’exemple és el Chez Lyon que està dos cursos programant recitals de poesia. Si sabem aprofitar eixa capacitat de la poesia, com la del teatre, la de l’estil directe i sabem fer… Ho estan fent a l’Escola de rapsòdia de València que és de primera categoria i també estan impulsant-ho a Catalunya. Amb humilitat crec que La màquina del temps ha sabut conjuminar eixe estil de música que no és tan conegut amb la rapsòdia, i amb textos que puguen ser més àgils per al nou públic, així podem arribar al públic actual i el repte més difícil: el públic jove.
-Aleshores, confirmeu el revifament de la poesia?
Juli Camarasa: Sí, sempre que es donen els elements.
Rubèn Pascual: Jo el que faig és més bé prosa poètica, perquè no tinc la categoria de poeta. El revifament crec que es dóna en cadascú.
Rubèn Pascual i Josep Maravilla. La màquina del temps.
-Arran del que dieu, per subsistir la poesia necessita indefugiblement la música?
Rubèn Pascual: No, estic segur que no. La poesia ha d’estar escrita i després la podem adornar.
Juli Camarasa: Una de les traduccions del mot Carme és càntic… després tenim la rapsòdia que no és independent sinó consubstancial a la poesia, i d’alguna manera la música, des de l’etimologia llatina passant pel llegat dels trobadors, els lieder de Schubert… no és cap novetat aquesta unió. Ara bé, pot haver-hi performance on pot haver música i poesia sense performance ni música, però poesia sense rapsòdia o amb una mala recitació sí que estic convençut que s’extingirà.
-Vosaltres que treballeu amb la llengua, com valoreu l’entesa entre l’AVL i la RACV?
Juli Camarasa: Tot el que afavorisca l’ús del valencià bé, tot allò que impedisca el seu ús malament.
Rubèn Pascual: Estem envaïts pel castellà i hem de traure’ns de damunt eixe llastre.
Rubèn Pascual i Josep Maravilla. La màquina del temps.
–La màquina del temps és un projecte que ja s’ha presentat i que està a punt per a pujar als escenaris que ara sembla que són receptius. De fet, l’administració invertirà més de 300.000 en la gira de Raimon, com valoreu aquesta acció?
Juli Camarasa: Sempre he pensat que una bona política cultural és aquella que no canalitza molts recursos en grans figures o patums, sinó aquella que potencia la quantitat de riquesa que hi ha a un país en un moment donat. Això ja es va fer en el 82, que sempre contractaven els que estaven instal·lats quan resultava que hi havia grups teatrals, associacions culturals, etc., molt interessants i que al final a poc a poc s’extingiren justament per falta d’una visió cultural global.
Josep Maravilla: Pense com la majoria de músics que estem més de vint-i-cinc anys i que no som Raimon i estem pegant bacs. Ara que sembla que les coses estan un poc millor, només un poc, es podria repartir un poc la cosa i pensar de donar suport a tota la gent, perquè Raimon no té cap necessitat. El desgreuge que se li va voler fer?, doncs sí, feu-li un bon concert, però músics que van per quatre xavos o debades, perquè moltes són coses benèfiques… la veritat és que desanima prou. Arribes a preguntar-te: què està passant ací?; no dic que Raimon no s’ho meresca, per descomptat i més, perquè ell sap com s’ho ha passat.
Josep Maravilla i Rubèn Pascual. La màquina del temps.
-Com valoreu la necessitat de fer un sindicat de musics?
Josep Maravilla: Va fer la crida el COM, però no només als músics que canten en valencià, sinó a tots, ja que per exemple encara que faces jazz eres un músic valencià. El que volem és fer pinya. Sindicar-se hauria de ser una cosa normal. A França, per exemple, ho tenen molt normalitzat, i ací no pots ni cotitzar. Si et diuen: “Vine a tocar ací però m’has de facturar”, i els dius: “però si jo no puc ser autònom perquè no guanye prou diners per pagar”. Aleshores, per regularitzar tot açò és necessari un sindicat de músics. Una de les coses de què s’ha parlat és poder fer una xicoteta empresa per a poder facturar els qui no poden. Però també cal regularitzar el preu, que no estiga la gent fent-se la competència. Si vols viure de la música has de cobrar dignament. Hi ha músics que tenen la seua faena i es poden permetre el luxe de cobrar menys, però altres que intenten viure exclusivament de la música ho tenen molt agre.
-El disc es mou entre el pop, el rock, el blues, la bossa nova… músiques populars però que no volen ser tradicionals, per què el treball es mou amb aquestes estètiques?
Josep Maravilla: Pràcticament perquè és la música que hem mamat des de menuts tant l’Àlvar com jo. Igual hi ha una bossa nova que un blues, pop, una balada. Hi ha un tema en concret que és “l’encomana”, perquè Rubèn em deia que volia un tema semblant a Dire Straits, i al final buscàrem eixe estil.
>
-Hi ha un rerefons molt anglòfon?
Josep Maravilla: Sí, des de sempre, perquè hem seguit la música anglosaxona.
Rubèn Pascual: Som de Clapton, dels Rollings,…
Josep Maravilla: Encara que això no ens trau la possibilitat d’introduir balades que se’n van del que és purament rock. No obstant això, no és un disc molt roquer.
-Té un tarannà molt europeu que trenca amb l’oferta actual.
Josep Maravilla: A l’hora de posar les veus, per exemple hem volgut jugar amb els cors, on l’Abraham ha fet coses molt interessants i treballades. Quan Rubèn proposà dur-ho al directe em digué que m’encarregara de muntar la banda, i no podia posar a qualsevol, per això vaig posar Josep Pérez d’Ona Nua perquè canta molt bé i aporta uns bons cors i és multiinstrumentista. Àlvar Carpi i Abraham igual, i a més la veu que necessitàvem per a açò s’acostava prou al seu tipus de veu que no és roquera sinó molt dolça.
Rubèn Pascual: Al final és un macromuntatge riberenc (riu).
Josep Maravilla: Sí, no som de la guitarreta i au.
>
-Es definiu com a roquers de base.
Josep Maravilla: Sí, però com que tenim una edat ens agrada tot i ens obrim a tot. La prova és que el disc és molt ampli pel que fa a estils.
Juli Camarasa: Les il·lustracions també ajuden molt, pel fet de posar rere els músics les projeccions perquè donen molta força. El muntatge de llums de Tomàs Prieto també és espectacular.
Josep Maravilla: Hem volgut fer un equip de gent professional. Açò o va tot o no va. No volem això que si ara no hi ha pressupost van dos músics.
-Per què un ajuntament ha de portar La màquina del temps al seu escenari?
Rubèn Pascual: El directe de La màquina del temps és molt poderós, té molta força. A banda de la música, la literatura… la feina de Sergi Ferragut amb el so, la il·luminació i les projeccions, dóna un aire de nostàlgia.
Josep Maravilla: La gent veurà un concert on hi ha música, rapsòdia, posada en escena, imatge…, està tot ben embastat.
Juli Camarasa: Pense que busquem l’espectacle. Ens agrada l’espectacle.
Rubèn Pascual: Volem que quan u isca de veure-ho li haja agradat alguna cosa o tot en conjunt.
Rubèn Pascual i Josep Maravilla. La màquina del temps.
-Els directes són una assignatura pendent de l’escena musical valenciana. Heu assegurat això pel que dieu?
Josep Maravilla: Crec que amb això nosaltres no hem pecat. Sabem per la nostra experiència el que passa. La gent trau discos molt bonics, amb molts músics, i després va ell sol amb la guitarra, sovint perquè és un problema de pressupost. Com deia, en la vessant musical jo vaig fer la tria, i volia que fóra, este, este i este. Ha de ser així, em van donar carta blanca i tinc els músics, per a mi els millors per a aquesta història.
Rubèn Pascual: Jo sempre els dic que vull una qualitat de Dire Straits (riuen). No obstant això, si veus el disc sí que som una mica romàntics. Quan vam pensar el disseny del disc fins i tot ens plantejàrem fer-lo en un llapis de memòria en forma de guitarra. Ara, el directe és el directe.
Josep Maravilla: El que necessitem és que Raimon faça un ‘bolo’ menys i amb això nosaltres ja ens apanyàvem. Amb el que val un ‘bolo’ d’ell, nosaltres ja fem la temporada.
-Veig que el projecte ha nascut i es manté com una mena de cooperativa.
Josep Maravilla: Si haguera faltat algun dels quatre (Maravilla, Carpi, Pascual o Camarasa), el projecte ja no haguera sigut el que ha sigut perquè cadascú ha posat el seu granet d’arena en el seu terreny. Ací està la fusió que ha estat brutal. Perquè després estan els rapsodes, que tenim els millors: Joan Femenia, Vicent Camps i Esther Villanueva, tots amb una veu preciosa i interpreten…
Juli Camarasa: Aquest projecte és molt cooperatiu perquè ja De dies i d’anys venia del cooperativisme, i com que tots ens coneguem de sempre, ja eren els músics que ens havien musicat. Diguem que el que ja era una xarxa ara s’ha completat.
Rubèn Pascual i Josep Maravilla. La màquina del temps.
