Ahir començà la presa del Palau de la música de València amb actituds i finalitats artístiques. La periodista, escriptora i llibretera Núria Cadenes n’era la presentadora dels set grups que obriren el cicle La Fera al Palau.
Naturalment, celebrar el vintè aniversari de les vacances de l’Ovidi i la dècada de la tancada i acció que dugueren a terme diferents músics, hui constituïts en el Col·lectiu Ovidi Montllor (COM) i organitzadors dels premis i del cicle, no podia deixar d’aportar al concert una bona dosi reivindicativa. No faltaren al·lusions als desficacis polítics viscuts, a les barbàries verbals sofrides, com tampoc faltaren referències explícites a l’homenatjat: Ovidi Montllor.
Les primeres cançons les posà Pau Alabajos, l’únic músic que després d’aquella tancada al Palau d’ara fa una dècada havia aconseguit actuar-hi en 2012. “Tornar al Palau és recuperar un espai que havia estat segrestat a tots els músics valencians, perquè és molt simbòlic, és com la casa de tots els músics d’aquest país i se’ns negava. Quan actuí en 2012 vam haver de suar sang per poder aconseguir fer el concert, fou una pica a Flandes. Recorde d’aquella tancada que pràcticament no ens coneixíem els uns als altres i allò fou el germen, la llavoreta que ha anat creixent a poc a poc”, ens explicava. El futur, després d’aconseguir la reivindicada normalitat que sembla ha arribat esperem per a quedar-se, la resumia així el cantant de Torrent “la veritat és que cada any es publiquen més de 100 discos, és a dir, hi ha una multiplicació exponencial”. Ara, tot just han començat a fer-se evidents els suports institucionals que reclamaven des del col·lectiu, amb concerts a llocs simbòlics i emblemàtics, però, explica Alabajos que “sóc crític amb les ajudes institucionals perquè pot posar pal a les rodes també, és a dir ni per falta de suport ni per excés en casos concrets personalitzant en artistes, això pot ser napalm per a la resta d’artistes, cal buscar una fórmula que prime el treball, que hi haja liquiditat econòmica per mamprendre projectes discogràfics, com els model que tenen a Catalunya de crèdits a interès zero, no són subvencions, sinó que el músic s’ha de fer responsable, aleshores no es faran discos per posar una creu en el currículum, sinó que hi haurà una producció de qualitat perquè el músic s’ha de fer responsable. No volem que es primen uns noms concrets que faça desaparèixer la resta de propostes musicals d’altíssima qualitat.”
Rafa Xambó
Xavi Sarrià i Miquel Gironés (Obrint Pas)
Seguit actuava Rafa Xambó, fent un repàs al seu darrer treball T’estimo tant, qui recordava a l’escenari algunes de les barbaritats viscudes i patides, per a després confessar-nos alguns records d’aquella acció “aquell dia d’ara fa 10 anys el vam idear entre Xavi Sarrià (d’Obrint Pas), Xavi Ginés (qui organitza el Feslloch) i jo. Ens trobàrem a un baret de Benimaclet els tres, on vivíem, i xarràrem de com ho faríem. Aleshores teníem el suport del diari digital l’Avanç i amb el suport de Ràdio Klara que difondria immediatament quan entràrem. Avisàrem a tots els músics dient-los: hi haurà una acció, estigueu alerta que tal dia a les 19.00h us direm on heu d’anar, però, no ho vam dir a ningú més. La cosa era entrar al Palau i no fóra cas que arribàrem i la policia ja estiguera esperant-nos i l’haguera tancat. Com que al Palau és normal que vaja gent amb instruments, entràrem per la porta, omplírem la cafeteria de músics i quan vam veure que n’érem una bona quantitat, començàrem a tocar. Aleshores vingueren els de seguretat a dir-nos que no es podia tocar allí. Ja ho sabem, però tocarem igualment. I es va embolicar. L’Avanç difongué que estàvem dins i Ràdio Klara en directe i la gent acudí. Molts pogueren entrar fins que la policia vingué i acordonà el Palau i bloquejà les portes, perquè en termes de seguretat fou una animalada. Però, bé, des de dins obríem les finestres i la gent botava dins. Aquella acció fou un detonant i serví a curt termini per a despertar, tant els músics com la societat, perquè estàvem malvivint. És molt dur que la gent t’ignore perquè no et coneix, és una experiència trista i dura… Però el primer efecte a curt termini fou unir-nos nosaltres mateixos, ajuntar-nos i tot seguit muntar el col·lectiu, els premis…” Xambó va voler acabar la conversa entre els camerinos que mai abans havien pogut gaudir fent una reclamació de futur “ara el que necessitem els músics és respecte per part de les autoritats, perquè els músics semblem els germans pobrets, com artistes de segona. Cal un circuit estable, però no només de música en valencià, sinó de música en general. Cal canviar algunes lleis relacionades amb la música en directe tant al carrer com als locals, perquè hi ha molta gent que no s’anima a organitzar-ne per obstacles. També ens cal un estatut del músic, com a treballador de la cultura”.
Mox Nox
Arthur Caravan
La música continuava sonant, entre agraïments per la invitació i moments de joia, d’amiguisme de col·lectiu honrós i pagat del fet viscut i sonat. Retornaren Sant Gatxo “perquè la fita bé ho valia”, els multipremiats en els Premis Ovidi Arthur Caravan i els problemes de cables que jocosament van solucionar per fer fruir el públic. Un punt d’inflexió fou, sens dubte, la reaparició de Xavi Sarrià i Miquel Gironés, representants Obrint pas, i Cadenes recordava que “podem parlar d’un abans d’OP i un després d’OP”. Mentre seguien tocant els Mox Nox i tancaven Sènior i el Cor Brutal, al backstage, entre riures i abraçades Sarrià recordava aquella tancada en què ell havia esta un dels ideòlegs “fou molt artesanal. Però, ens havíem acostumat al fet que no ens cediren espais, que sempre estiguera tot igual, aleshores férem un canvi de xip per dir-nos que això no era normal i calia denunciar-ho. Aquella acció ens ajudà, entre altres coses, perquè molts mitjans veieren que aquella música no era una cosa de quatre i acabar amb la pregunta: però, per què canteu en valencià?, tot allò ajudà a visibilitzar aquella força emergent”. Sarrià i Gironés, i Obrint Pas, ara estan fora de l’escena, el futur de l’escena segons Sarrià és que “ara les coses han canviat molt, perquè abans no hi havia quasi experiència, ni mitjans, concerts, i ara cal seguir treballant fort, perquè el futur de la música en valencià ningú el sap. Hi ha molta gent, molt de públic, però, competir contra les grans distribuïdores en altres llengües és molt complicat, encara que canvien les institucions no es poden acomodar perquè hi ha molta gent jove per la qual apostar.“
Senior i el Cor Brutal
I açò no ha fet més que començar. Diuen que la fera dormia anit a una cambra pròpia, no li pagava la pena marxar a l’hotel, tant de temps per entrar-hi no es pot malbaratar, cal aprofitar-ho. Per què moure’s si hui passaran pel Palau Apa, el Botifarra, La Gossa Sorda, Mara Aranda, Sis veus per al Poeta, Tomàs de los Santos, Urbàlia Rurana i Verdcel? Estarem allí, amb la Fera, al Palau, per a contar-ho.
Per veure la galeria de fotografies del concert, piqueu sobre l’enllaç.
