Sixto Ferrero
/ València.Fa unes setmanes informàvem que una de les millors orquestres del món l’Orquestra de la Concertgebouw d’Amsterdam, per a diversos mitjans especialitzats la millor, compta amb un músic valencià, el trompista del Pinós (el Vinalopó Mitjà) José Luís Sogorb Jover.
Sogorb no és el primer valencià que forma part de l’orquestra dirigida actualment per Daniele Gatti, ja que anteriorment hi era el percussionista i actualment director titular de l’Orquestra Filharmònica de Luxemburg, Gustavo Gimeno qui també fou director assistent de la mateixa Concertgebouw sota la titularitat de Jansons, però ara per ara el trompista del Pinós és l’únic valencià de la prestigiosa formació neerlandesa.
Com tantíssims valencians, Sogorb té un vincle amb la seua societat musical, va començar els estudis de trompa a la seua localitat amb Enrique Rodilla, i després de cursar els estudis oficials al Conservatori Professional d’Alacant amb Vicent Navarro, es va traslladar a Holanda per obtindre els Diplomes de Bachelor i Màster al Reial Conservatori de La Haia amb Herman Jeurissen. Després de vuit anys com a membre de l’Orquestra Filharmònica d’Arnhem, José Luis és actualment trompa solista de l’Orquestra Simfònica de Galícia, i en breu passarà a formar part de la prestigiosa Reial Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam com a trompa tercer.
Per reviure i fer un poc nostre l’èxit d’aquest gran professional hem volgut entrevistar-lo, per compartir la seua experiència humana i artística.
-Què feres quan saberes que passaves a formar part de la Concertgebouw d’Amsterdam, com ho celebrares?
Quan digueren el resultat i vaig escoltar el meu nom em vaig llançar a abraçar a tota la gent. Als que no coneixia també. Estava cec d’alegria. Tant que quasi em llance damunt del director Daniele Gatti a abraçar-lo també sense adonar-me que era ell, però ací vaig ficar el fre de mà i em va felicitar formalment en espanyol amb un somriure. Després vaig anar a menjar i beure unes cerveses amb amics. A la nit tenia una entrada per al concert que la meua futura orquestra feia. Recorde que mirava l’emblemàtica sala i no podia creure que eixe anava a ser el lloc on jo anava a passar a treballar. Ara per ara encara em costa fer-me la idea de què és el que ha passat a ma vida. A la tornada a la Corunya el dia següent vam apanyar una mainadera per primera vegada per a la nostra xiqueta i vam anar la meua dona i jo a celebrar-ho.
José Luís sogorb. Foto: Sarah Wijzenbeek.
-Com prens la decisió de presentar-te a l’Orquestra del Concertgebouw, i com vius eixe procés?
Supose que és el resultat de molts esdeveniment i no cal dir que mai havia pensat que jo seria un dels músics de tal orquestra. Crec que les coses començaren a anar millor quan vaig deixar de preocupar-me per allò que la gent volia escoltar, el que el públic espera de tu, o en general, prejudicis…
-Què suposa per a la teua carrera aquest canvi?
Un fet així és una recompensa al treball fet fins ara, però no m’oblide que la vida segueix i tot pot passar. M’espera un any de prova amb repertori molt marcat per al tercer trompa i a un nivell molt alt. Encara em trobe aterrant, ja que és molt recent. El que ara vull és afrontar-ho dia a dia i enriquir-me tant com puga.
“Les bandes de música tenen un valor molt important
a l’hora de traure músics”
-En què canviarà això ara la teua vida professional?
L’enfocament de la música canviarà moltíssim. Ja he tocat algunes vegades amb ells, i el que els directors demanen queda a anys llum del que moltes vegades havia escoltat en altres experiències musicals. Supose que m’aproparé més filosòficament a la música, i veuré altres capes de l’escriptura que potser no haguera pogut descobrir mai per mi mateix.
-Quins objectius, projectes o metes tens a partir d’ara?
Faré tot el possible per mantindre’m alerta. Tinc un parell de projectes en ment que deuré madurar, i això que ja estan anys al cap. Si tot va bé causaran bona impressió. Amb la gent que compte sols pot sonar bé, però el que vull mostrar no és a soles la qualitat instrumental, sino un estat d’ànim “Zappatiste”.
-Quin nivell trompístic hi ha a València i quins mestres destacaries?
Les bandes de música tenen un valor molt important a l’hora de traure músics, i és on ens hem format la gran majoria de trompistes a la Comunitat Valenciana. Crec que tot Espanya està ben nodrida de trompistes valencians, però és una pena que professionalment les possibilitats no siguen suficients perquè aquests músics i els que vénen puguen quedar-se a casa. També cal dir que és inevitable que cadascú trobe el seu camí, i no té per què ser a la interpretació. Hi ha trompistes que han decidit dedicar-se plenament a la docència, mentre alguns d’ells compaginen la feina de professor amb la d’executant a orquestres o grups de cambra.
José Luís Sogorb. Foto: Janneke Shaareman.
Personalment dec moltíssim a Enrique Rodilla, Vicent Navarro i Vicent Zarzo. Cadascun dels tres a un terreny diferent a l’anterior, i grans mestres els tres, que a més de la tècnica de la trompa van saber inculcar altres valors molt importants a tindre en compte en aquesta professió. També sé que hi ha professors molt entregats a la docència a conservatoris i a escoles municipals, i són aquests últims els que exerceixen una tasca molt complicada, iniciant xiquets molt joves amb la trompa, i són molt directament responsables del futur musical d’aquests xiquets.
-Quin nivell veus en les orquestres valencianes?
Desgraciadament no hi ha massa orquestres valencianes. Vaig tocar al Palau de Les Arts fa uns anys i vaig gaudir molt perquè l’orquestra sonava genial. No conec l’Orquestra de València, però sé que hi ha grans músics i que és una bona orquestra, però no he tingut mai el gust d’escoltar-la. No tenim més tret d’aquestes dos formacions simfòniques professionals a la Comunitat, encara que hi ha altres orquestres establides, com poden ser, entre altres, l’Orquestra de Cambra de San Vicent del Raspeig o l’Orquestra Ciutat d’Elx, que ajuden al fet que músics agafen certa experiència, i és que, és diferent per als instrumentistes de vent tocar amb les cordes que amb tot vent com passa a la banda. Aquestes orquestres no tenen res a veure amb altres orquestres, que amb “pocs” diners es formen i desformen per a alimentar l’ego d’algun director, i que crec que són, en gran part, culpables que no es necessiten formacions més estables, encara que no professionals, però que farien una tasca més completa, ja que el nivell d’una orquestra (o qualsevol agrupació en general) està marcat per la continuïtat de treball, i no una actuació esporàdica.
