-Quin significat té per a un compositor valencià, nascut a València, estrenar una òpera a la seua ciutat i a un lloc tan emblemàtic com Les Arts després d’una dècada de funcionament del coliseu?
Per a mi sempre és una alegria que s’inteprete la meua música a casa, a València. En aquest cas es tracta d’un fet especial, perquè serà dins d’una institució molt important amb repercussió internacional. Estic molt content amb la feina que s’està fent; la producció que s’està fent crec que sorprendrà, perquè comparada amb la que es va fer a Londres, la d’ací té molt més color, és molt més viva i això crec que ajudarà a interactuar amb el públic, pel que fa a comprensió.
-Realment Café Kafka s’intentà portar a Les Arts fa dos anys, uns mesos després de l’estrena a Londres tingueres unes reunions amb Maria José Català, l’exconsellera d’Educació, Cultura i Esports.
Abans d’estrenar-se a Londres ja em va dir Inmaculada Tomás, que fou la persona que més interès mostrà en aquest tema, que la volia portar a València al més aviat possible. Després s’estrenà a Londres i se seguí treballant en la possibilitat. Es va confirmar l’any passat, és a dir, una temporada després de l’estrena a Londres. Amb això vull dir que s’ha dut molt ràpidament. Per desgràcia, Inmaculada no podrà assistir a l’estrena, perquè fou ella la que més interès tingué en dur-la. Davide (Livermore) tingué una bona recepció des del primer moment per l’òpera.
-Tu que has treballat molt a Anglaterra i ara que et mous a Suïssa, us preocupa als compositors que feu nova música la recepció del públic, us condiciona?
Dir que no em preocupa seria pretensiós. Tinc molt d’interès en temes sociològics, en viure l’època que m’ha tocat viure i intentar traduir en sons allò que passa. La pregunta tal vegada està adreçada a saber si prostituir-se o no artísticament. Jo escric la música que vull escoltar. No és que escriga per a mi, però per intentar ser allò més honest possible amb la música que faig, escric la música que m’agradaria escoltar quan vaig a un concert. No ho faig pensant en el públic perquè no existeix un públic determinat, fins i tot si busques un públic més específic, com per exemple el d’un festival de música contemporània, t’hi trobes amb mil públics als quals els agradarà més un corrent que un altre. Això ho dominen més els compositors que guanyen concursos perquè saben per a qui escriuen, però, jo no m’ho he plantejat. Escric la música que voldria escoltar, la música que no existia o sí i no la coneixia.
He tingut la sort que en els últims anys m’estan programant molt amb música de repertori i la reacció del públic generalment ja no és d’indiferència. Al final intente mantindré un balanç quan componc entre la part intel·lectual, que és la que em diverteix, amb la comunicativa. Perquè l’art ha de comunicar, ja que sinó fas un objecte que no serveix per a res. Per tant, no és que no em preocupe el públic perquè al final no vull ser un incomprès. Hi ha compositors que sí que ho volen ser, des del primer moment. Pateixen una mena de Síndrome de Van Gogh, però ningú es talla l’orella, només volen el posat.
-Això vol dir que no tens influències d’altres compositors, d’altres músiques?
Per descomptat que en tinc. N’estic orgullós d’això. Tothom en té perquè és impossible crear del no-res. De fet, les veig com un homenatge que fas en la teua obra.
-Quines són?
Primordialment Ligeti. Sempre m’ha atret, des que era un xiquet perquè comunicava, després és un compositor que pertany a l’avantguarda de postguerra que començà en l’avantguarda més radical i, a poc a poc, necessità eixir d’ací i fer alguna cosa més, com Berio, Penderecki que eixiren d’eixa avantguarda més intel·lectual per usar més una musicalitat.
-De fet, això és una de les justificacions que donen per criticar durament les avantguardes més radicals, que aquests compositors van decidir deixar eixe camí per tornar a la musicalitat perquè escrivien per al no-res.
Quan pintes a l’oli tens un ventall de possibilitats enorme, però quan ho fas amb retoladors no tantes, els recursos són limitats i això et deixa o en un atzucac on fas voltes i on intentes convèncer-te a tu o als altres, o ixes d’ací i recuperes altres formes, com féu Ligeti que recuperà la tonalitat.
>
-Supose que entre eixes influències Thomas Ades jugarà un paper fonamental.
A Thomas Ades el vaig descobrir bastant tard en comparació amb els meus companys. Me’l descobriren quan tenia 19 anys, i quan vaig escoltar la seua música vaig pensar que era el compositor que estava buscant. Escrivia una música amb un balanç perfecte entre la part intel·lectual i comunicativa, entre la bellesa i la lletgesa. La lletgesa també pot comunicar. Eixos aspectes d’Ades em van sorprendre perquè jo aleshores no tenia ni la tècnica ni la maduresa per dur-los endavant. Fou un exemple.
-Com s’inicia el contacte.
Vaig escriure el meu Opus 1 i el vaig enviar a la seua editorial, que ara és la meua també. Em digué que anara a Londres a estudiar amb ell perquè li havia agradat i li havia semblat interessant. Quan arribe a Londres m’adone que anava a donar classes a sa casa i que era l’únic alumne. Pensava que aniria a una acadèmia o que davant eixiria l’altre estudiant… Ell no fa classes i fou una relació bastant personal. Ens veiem quasi totes les setmanes, fou una relació espectacular.
-Segueix confiant en tu perquè és ell qui programa la teua música en els Proms d’enguany.
Des del principi confià en mi i m’ho demostrà de la millor manera que es pot fer, donant-me oportunitats quan no tenia experiència. La primera experiència fou un encàrrec de l’Orquestra Filharmònica de Los Ángeles. A partir d’ací seguiren apareixent coses. Ara amb ell tinc els Proms en agost i després en desembre tinc una peça amb el Birmingham contemporany music group.
-La teua ocupació com a composició és plena, la qual cosa em dóna a entendre que a Europa es pot viure només de la composició.
Segons com vulgues viure.
-Viure com qualsevol treballador, que done per a pagar factures. Ací quasi el 100% es dedica a la docència.
Fora també. El que passa és que al dedicar-me a una cosa tan invisible per a la societat en què vivim, resulta difícil. Hi ha l’opció de dedicar-te a escriure moltíssimes obres a l’any, totes amb encàrrec, però això a banda que has de tindre un nom i que moltes institucions et facen encàrrecs, de moment és molt arriscat, a banda que escriure vuit o nou obres és un camí que no m’atrau. Es veuen diferents nivells en els compositors que ho fan.
-A banda que l’estrena de Café Kafka és la primera òpera d’un compositor valencià viu que es fa a les Arts, per què ha de vindre la gent a veure-la?, què els oferireu?
La música contemporània té molt mala fama, també perquè ens ho hem guanyat nosaltres, però, una societat no pot sobreviure simplement anant només al futbol i veient programes del cor. Una societat que es dedica només a això s’està autocondemnant a desaparèixer. Espectacles com Café Kafka, no només entretindran el públic sinó que ens donaran uns punts de referència que la cultura de l’espectacle ens ha tret. Crec que uns dels objectes de l’art ha de ser entretenir, però quan rebutges tota la resta i et centres en només entretenir es converteix en purs focs d’artifici. La meua recomanació per a entesos i profans és que vinguen a fer una ullada perquè crec que no es quedaran indiferents.
-El públic operístic valencià és molt verista, com el pots convèncer?
Verdi no compondria com ho feia si visquera en la nostre època.
-Eixa referència sovint es perd. La gent no pensem que els compositors pertanyen a l’època en què viuen.
A la Toscana potser l’exemple era això, però agafa Verdi i posa’l al bell mig de Londres. Això es pot comprovar, a Londres, compositors com Steve Reich o John Adams s’entenen molt millor que si te’n vas als Alps suïssos, ací et ve Bruckner, o fins i tot Haas, però en eixe ambient entens per què compon així. En eixe sentit Café Kafka en realitat està jugant també amb la història de l’òpera, no vol trencar els motlles de l’òpera des de fora sinó des de dins. Estic intentant seguir estirant, es tracta de seguir deformant des de dins, és per això que m’agrada posar en la meua música coses familiars, materials familiars, després presentar-lo d’una manera nova.
-Defenses que la música sempre ha de progressar endavant, no tornar enrere.
Sí, sempre amb una lògica.
-Tornar als neos no ho valores?
Tornar enrere sempre que siga a Tomás Luís de Victoria està bé. És fonamental, De Victoria és qui et dirà com organitzar les coses. Dins de la música contemporània em considere un conservador. No m’agrada destruir allò que està ben fet, innovar per innovar, no m’agraden les obres en què has de fer un curset de física.
Francisco Coll i Davide Livermore.
Mai partisc d’estructures predeterminades. El principi sempre és molt caòtic i cal treballar per quedar-me amb l’essència. Sempre m’ha agradat plantejar-me reptes. Amb l’òpera comparada per a música instrumental com Piedras o Liquid symmetries té una diferència molt petita pel que fa al llenguatge. Amb Café Kafka no pretenc que el llenguatge siga més accessible perquè en si l’òpera ja ho facilita. Un acord dissonant en una sala de concerts crea sensacions que en una òpera no, perquè alhora la soprano somriu, fa una acció, per exemple. La càrrega visual ajuda a entendre-ho. La complexitat per la complexitat no m’agrada, sinó que perseguisc allò senzill, l’essència. També el ritme m’entusiasma. Estic tornat a plantejar-me les obres tal com es feia fa 500 anys, filtrant les estètiques contemporànies, les coses que es feien abans per trobar la meua pròpia.
-Parlant un poc del llenguatge, com planteges un paper de contratenor per a Café Kafka, tenint en compte que és complicat trobar veus que s’adapten al timbre?, és un atractiu més?
No pensí en la pragmàtica de trobar un contratenor. Solen ser personatges còmics, i en Café Kafka és un borratxo, m’agrada el timbre i li donarà bons matisos.
-Apliques un treball molt conscienciós en la veu, perquè evites el recitatiu de la veu, un recurs típic de la música contemporània. Tens una predisposició prèvia?
Vaig evitar el recitatiu perquè és un recurs fàcil, senzill… L’òpera ja en si mateix és una cosa artificial, per tant no cal que parlen, poden cantar perquè no serà més real per parlar. A banda, era la primera vegada que escrivia per a veu i era un repte, una curiositat saber com sone jo amb veu. Per exemple, escoltes les simfonies de Penderecki i et pots preguntar: com sonaria Penderecki amb veu?, després te n’adones que sona molt semblant.
-Estàs treballant en noves òperes?
Estic treballant en una nova òpera. Un encàrrec de la Royal Opera House de Londres conjuntament amb diferents teatres d’òpera europeus d’Espanya, Alemanya i Gales.
-Continuaràs amb el teatre de l’absurd o canviaràs la temàtica?
Serà també amb Meredith Oakes (llibretista de Café Kafka) i ens basarem en La Dama boba de Lope de Vega. Si en Café Kafka la narrativa s’estableix en un somni, ara volia que la narrativa fóra lògica perquè així la música tal vegada puga ser més surrealista.
