Hom esperava que al final ens digueren realment què són els núvols. Alguna resposta de caire metafòrica, d’aquelles que et fan pensar i mastegar, reflexionar mentre mamprens el camí de retorn cap a casa. Al remat, va resultar que per a uns eren homes, i per a altres era un somni dins d’un somni.
El quadre, uns titelles posseïts per uns personatges amb vivències i sentiments humans, controlats per una altra força externa, contemplen el cel, mentre veuen passar els núvols sense arribar enlloc. Tal vegada sí hi havia metàfora, però l’escena respon a Cosa sono le nuvole la creació de Pasolini per a Capriccio all’italiana. Al remat, a l’obra de rerefons també rep el nom d’aquesta escena similar. No fou l’únic detall de referència a Pasolini. També la cara verda i els titelles, la versemblança fosca del vestuari, la comèdia i el drama, la vida normal vista des de la metàfora.
La música la posà Mozart per celebrar el seu 260 aniversari. Una selecció d’àries, duos, trios, quintets que versen sobre l’amor, la mort…, les coses terrenals que tant preocupaven el del Salzburg. Tanmateix, el concert espectacle no és apte per a ortodoxos. Però és d’un encert absolut. D’aquells projectes que, amb un rerefons intel·lectual, metafòric i amb òperes de Mozart serveix per rellegir clàssics amb tarannà contemporani, deslliurar-los de rigidesa, adobar-los amb altres músiques, injectar dosis de normalitat, amb un marcat caràcter didàctic i divulgatiu per crear interès per l’òpera i la música clàssica.
Des del primer instant s’albirava que res seria normal, sinó desenfadat, fins i tot amb punt brètol i jocós, on va regnar l’amenitat, l’entreteniment, el riure i cert drama. Mentre la gent seia, parlava, comentava, la funció havia començat. L’orquestra calfava els instruments, i Michael Borth, qui assumiria el paper principal, una mena de Totò de Pasolini revisat, ja actuava. La comèdia guanyava al drama, amb moments d’informalitat en les actuacions i intercalant entre els número d’òpera altres cançons. En aquest sentit fou molt divertida la interpretació d’un fragment de Cerca del mar de Los Dandys.
En la vessant vocal, els cantants del Centre de perfeccionament Plácido Domingo van tindre una gran oportunitat, ara sí, com a protagonistes, ja que sovint representen papers secundaris en les representacions de les òperes de la temporada. Alguns van fer gala d’una sòlida projecció, mostrant veus bastant acabades i perfilades, amb disposició escènica controlada i desenvolupada, òptimes per assumir transcendència i altres van patir les dificultats de l’escena. No obstant això, trobe innecessari fixar el bigarrat nivell de qualitat vocal perquè l’espectacle bé paga la pena per la seua raó de ser. Una festa d’aniversari divertida, deslliurada dels dogmes rituals de l’òpera, amb un bon treball dramatúrgic de paral·lelismes amb l’obra de Pasolini, amb una orquestra que mostra molta qualitat i que comptà amb Rubén Gimeno com a director musical, qui malgrat les dificultats en alguns casos per controlar algunes intervencions vocals va portar les regnes dels números inserint continuïtat, diversitat de dinàmiques i l’assaonament necessari.
Una gran festa d’aniversari, on Mozart posà la música de Cosi fan tutte, Don Giovanni, Le nozze di Figaro i Die Zauberflöte i les Arts la producció. Un espectacle necessari i que seria bo es portara arreu de les comarques, encara que es representarà hui a Sant Vicent del Raspeig però, una producció que desmitifica els mites i fa per estimar l’òpera afavoreix la volença d’un teatre públic.
Per molts anys Amadeus!
