Fabio Biondi ha demostrat amb el seu folgat llistat de guardons discogràfics que és una veu autoritzada pel que fa al repertori clàssic i barroc. Els resultats de la seua altra orquestra, l’Europa Galant, parlen per si sols. Igualment, durant la temporada passada va demostrar en els concerts simfònics en què va dirigir amb programes al voltant de Wolfgang Amadeus Mozart que la seua visió del classicisme no és apta per a puristes.
El director i violinista italià obliga la frase a emmotllar-se. Sotmet el període al contrast. Compacta el so homogeneïtzant l’orquestra i el deslliura a l’expressivitat, per moments fregant l’arravatament quasi romàntic (o sense el quasi) però mantenint una equanimitat de veus excelsa que fan, per exemple, dels moments canònics o fugats netedat en les entrades o, uns ripienos i tutis compensats en tots els àmbits. Amb els tempos juga a rampell, sovint justos, tant en els lents com en els frenètics, però, lleugerament mòbils, passant a formar part del ventall de recursos expressius. Biondi sempre busca sorprendre reinterpretant tot allò que té a veure amb les dinàmiques, els tempos, l’expressivitat, la música. Sorprendre, no a qualsevol preu, sinó en el moment més inesperat. Això, en el Mozart tardà (tenint en compte que visqué només 33 anys), o en Mozart madur, és sens dubte magistral. Però això també val per a Vivaldi?
Fabio Biondi, director de l’Orquestra de les Arts. Foto: laveupv.
El primer dels concerts simfònics d’aquesta temporada 2016-2017 a les Arts estigué dedicat íntegrament a Vivaldi. La Glòria i Himeneu RV 687 (edició TheKing’s Consort) i el Glòria 588 comptaren amb uns executants impol·luts, al més alt nivell. Qui destacà, per l‘entrega, per l’execució, per eixe registre greu poderós, amenaçant —pel paper— i elegant, fou la contralt Sonia Prina. L’altra diva anunciada, la soprano Roberta Invernizzi es mostrà ferma amb les ornamentacions vocàliques, lleugerament diluïda en els duos, però, si fa no fa, a un nivell esperant. Tanmateix, seria injust destacar en excés, perquè l’orquestra resident es mostrà entregada, resolutiva, ajustada al desig de Biondi. Igualment es mostrà el Cor de la Generalitat durant la segona part, on se’l requerí per interpretar el Glòria RV 588, equilibrat en totes les veus, bastant precís en els detalls, amb bona afinació i homogeneïtat. En aquest Glòria, novament les solistes vocals brillaren, les dives seguiren sent fins i tot més dives. La mezzo Nozomi Kato, del Centre de Perfeccionament Plácido Domingo, féu bona l’oportunitat brindada, amb una veu ampla, de cos redó, més propici per a altres músiques vocàliques, es mostrà segura i resolutiva.
Biondi és un music fet, d’idees clares i accions decidides. De risc a dojo. Agradarà o no, però concep la música viva, per moments excessivament viva i això fou el que tal vegada més relliscà. Un crescendo inesperat, un piano sobtat, un accent sincopat en els greus, exagerat fins i tot. Detalls interpretatius que després de les hores no sabríem si qualificar-los com a encertats o no. Amb La Glòria i Himeneu ningú pot negar que el drama és drama, que la joia és joia, que la lloança és lloança, que l’energia és energia, reial a més a més. Un monogràfic on l’impuls i la vivacitat estigueren present de principi a fi. La planúria, el no saber on anar, la divagació interpretativa són conceptes inexistents. Si ens deixem guiar per l’ovació del públic, cal afegir que forçaren el bis, oferint el Domine, Fili unigenite. Novament, potser no agrada als més puristes, però, si Mozart quedà sorprès pels efectes de l’escola de Mannheim, de segur que aquest Vivaldi no deixa ningú indiferent.
