Una crítica: anit tingué lloc un d’aquests concerts, el d’anit no era espectacle però quasi, que tan rebé estan funcionant al Palau de les Arts. Sembla ser que això és cosa de l’intendent-director artístic Davide Livermore, i no cal dir que per a ser un dijous a les 20h va tindre un èxit destacable de públic. Amb bastant gent jove i, sobretot, amb abundants músics entre els seients. Això, un costum tan obvi, no és gens habitual.
Els dies previs, Livermore justificava en roda de premsa l’elecció de dos directors titulars per al coliseu valencià. Sembla ser que això també fou cosa d’ell, i que alguns (no sé qui) li ho ha retret. Sinó, a quin sant hauria de justificar-ho sovint? No és la primera vegada. Igualment, altres vegades s’ha escrit, llegit i sentit que el trio de dirigents són italians. Poc menys que una invasió d’espaguetis. I què si són italians?, no se’ls ha de jutjar per si són bons per al càrrec?.
Roberto Abbado, Davide Livermore i Fabio Biondi. Foto: Les Arts.
Bromes i justificacions a banda, al meu parer, l’ús que Livermore està fent dels sengles mestres italians és sensacional. Mentre Biondi garanteix un domini immillorable del repertori Clàssic, i amb alguna que altra complicació (no per ell) també Barroc, l’altre, el nebodíssim, garanteix (en menor grau que Biondi) un domini del repertori Romàntic. És a dir, que les Arts compten amb dos experts en les dues estètiques que més agraden a la majoria del públic de les Arts (i d’altres auditoris propers). L’estratègia és clara.
Anit ambdós directors compartien concert, batuta (figurativament) i podi (consecutivament). El concert es va vendre com un duel o cara a cara, de fet així ho va titular La Veu, un cara a cara inèdit. És a dir, que els dos italians i titulars de les Arts, mai havien conviscut en un mateix concert. Però, realment i després d’escoltar el concret, el vertader duel o cara a cara no va ser entre batutes, sinó entre compositors i directors. A les clares, el partit fou un Mozart-Biondi i un Beethoven-Abbado, amb resultats desiguals.
Fabio Biondi amb l’Orquestra de les Arts. Foto: La Veu.
En la primer part Biondi es posà fit a fit davant Mozart. Amb l’Orquestra de les Arts va emmotllar els elements al seu gust i va jugar amb el compositor salzburgès. Difícilment escoltarem a València una interpretació i una versió tan personalista i confeccionada de la Simfonia núm. 41 en do major K 551 Júpiter, com la que l’italià i l’orquestra titular van oferir. Biondi va explotar el meravellós talent de l’orquestra i va estirar els límits dinàmics fins on va voler. Res d’allò que tinguera a veure amb als contrastos agògics, dinàmics o de caràcter, per allò de diferenciar les frases semblants i mesurades del genial Wolfgang, ho va deixar a l’arravatament o la disbauxa. Un control pulcre per aconseguir un Mozart vibrant, vigorós, persuasiu, fresc, efervescent, majestuós com la seua tonalitat. L’absència d’errades, de desajustos, de sonoritats…, convertiren la interpretació en un espectacle de sensacions mozartianes increïbles. Més meritori si cap, si tenim en compte que malgrat el tarannà de Biondi, optà per instruments moderns i l’Auditori tendeix a la sequedat del so.
En la segona part fou Roberto Abbado qui s’enfrontà a Beethoven. En aquest envit, el mestre de Bonn li va guanyar bastants mans al talentós italià. L’arxiconeguda Cinquena Simfonia en do menor, op. 67 de Beethoven va començar amb poca decisió, poca energia i claredat, tot i el tempo just i amb brio com exigeix la composició. Si a això afegim les perjudicials intervencions de les trompes, acabà amb un primer moviment incert, amb bons detalls i magnífiques intencions però molt per baix del rendiment de Biondi amb Mozart.
Roberto Abbado amb l’Orquestra de les Arts. Foto: La Veu.
Sorprenentment, Abbado va signar un segon moviment, l’Andante con moto, profund, melangiós, i altament qualitatiu. Tant que fins i tot feia oblidar la poca transcendència del primer moviment. Enllaços entre fustes ben resolts i frases relligades en les cordes amb una qualitat inqüestionable donaren lloc a un enèrgic i transcendental Scherzo, Allegro el qual acaba resolent en el quart i últim Allegro final. Abbado aconseguí refer-se de la tirania canònica de Beethoven i amb l’ajuda d’una corda supèrbia, tot i que els vents i timbales estigueren a l’altura de les circumstàncies, recobrà qualitat amb bons corals en els metalls i unes tensions ben argumentades. Tanmateix, tot i la magnifica qualitat d’aquesta cinquena no arribà a la musicalitat desbordant de la Júpiter de Biondi.
La cirereta a aquest envit inèdit la posà la Xacona per a violí, orgue i corda de Vitali (tot i que això tampoc està massa clar), amb arranjament d’un altre italià, Ottorino Respighi. Biondi assumí el rol de violí solista i Abbado es mantingué en el pòdium. Però, tot i les belles línies descendents, per això és una xacona, les complexes estructures i les intencions manifestes de carregar de transcendència les variacions, l’arranjament atapeït de Respighi i el poc virtuosisme (que la gent potser esperava) van descafeïnar un Mozart de Biondi molt més que genial, espectacular.
Una reivindicació; ara que ja tenim director del nou Institut Valencià de Cultura i que quasi estem celebrant un any de nous dirigents, és hora de reivindicar amb desobediència civil si cal un tracte just del ‘Ministerio’ pel que fa a aportacions als teatres d’òpera. Exigir un pressupost honrat, i no una almoina com hi destinen. S’han imaginat la quantitat de Concerts(-espectacle) com el d’anit que es podrien fer?, i omplir així de més activitat l’edifici. S’imaginen que aquest concert es fera a Elx, Alacant, Dénia, Ontinyent, Xàtiva, Alzira, Bunyol, Requena, Vall d’Uixó, Vila-real, Castelló de la Plana, Benicarló, Vinaròs i Morella? No és això territorialització?, no és això portar arreu de les comarques una agrupació pública de qualitat?, com que no paguen i els importa un carai el teatre de províncies, posats, guixem això de “Sofia”. Ja ho va dir Zubin Mehta abans però d’escampar el poll: “Potser València hauria de fer un moviment independentista”. Comencem si de cas per canviar això d’Orquestra de la Comunitat.
