El concert de Fira i Festes de Sant Miquel de Llíria a càrrec de la Unió Musical de Llíria i la Primitiva de Llíria (dissabte 26, 22:30h), bandes a les quals no els cal massa presentació, és a totes passades un mà a mà en tota regla. Dues bandes de folgada trajectòria i profunda professionalització es rebaten una rere l’altra les seues credencials, i fins i tot la seua raó de ser, antagòniques en segons quins contextos, però, al cap i a la fi, germanes de la mateixa vila, i per tant, totes dues engrandeixen la història, en primera instància del seu poble com han fet al llarg de la seua més que centenària història.
Com saben els melòmans i amants del món bandístic, ací, igual com a Bunyol i altres concerts semblats, no hi ha premis, no hi ha guanyadors ni vençuts, diguem-ne oficials, tampoc no és aquest l’objectiu d’aquesta mena de concerts, però, com que la simbologia bandística i el tarannà de les poblacions on s’han desenvolupat dues bandes al llarg de la història els ha atorgat eixa màxima de “la meua banda sempre toca millor que la de la vorera d’enfront”, això ha fet que la competitivitat envolte qualsevol concert on les bandes, del mateix poble, actuen conjuntament.
Tanmateix, més enllà de sentiments i actituds humanes lícites, un concert amb aquesta mena de condicionants, algú diria condiments que donen sabor a la vida, cal veure la proposta de cada banda, per assaonar-nos i gaudir del concert, i després si escau, poder traure alguna conclusió que ens done criteris per quedar-nos amb la interpretació d’alguna de les dues o de totes dues, ja que això tampoc no és cap finalitat. A priori, doncs, tant la Unió (qui actuarà en primer lloc), com la Primitiva faran homenatge al compositor del Puig, José Suñer Oriola qui fa uns mesos ajudava a proclamar-se guanyadora del CIBM de València en secció d’honor Santa Cecília de Cullera amb l’obra d’encàrrec El jardín de la Hespérides, però, si mirem el programa observem que totes dues han apostat per una estructura similar en el programa amb un pasdoble, una obra que pot servir de transició i acabar amb una obra contundent. Traduït al programa, totes dues començaran amb sengles pasdobles de Suñer, seguit d’obres que no representen massa dificultat ni tampoc se sostenen en atreviments compositius excessius com són Vasa o la Chamber Symphony nº 1 de Suñer, les quals seguiran el programa i clouran totes dues bandes amb dues transcripcions per a banda del segle XX, la Suite Romeu i Julieta de Prokófiev i la Simfonieta (militar) de Janáček.
A ull nu, sengles programes són progressius pel que fa a dificultat en tots els aspectes musicals i tècnics, equànimes en això, i que transcorren de menor dificultat a major exigència interpretativa. Si bé, la Unió acabarà amb la barreja de la Suite (n. 1 i n. 2) de Romeu i Julieta de Prokófiev, (amb la transcripció que féu Sánchez Torrella) una de les obres més destacades del rus amb la sempre complexitat harmònica i les cabòries que envoltaren la seua adaptació (del Ballet a la Suite). Els de la Primitiva, per la seua banda, aposten per una inusual obra (a casa nostra), tant en la seua versió original com molt menys en transcripció per a banda, la Simfonieta (militar) de Janáček (amb transcripció de Mas Quiles) la qual, a priori, desperta major interès que totes les obres programades i sens dubte és la més exigent, tot incidint que és una percepció a priori del concert.
Algunes qüestions que presenten les dues “obres mestres” seran, per una banda el timbre de la banda i la massificació que pot afectar el color de Prokófiev, els pianos i les textures delicades, però sobretot, i això serà decisió d’Artiga, el caràcter i els tempos. D’altra banda, amb Janáček la precisió en la pulsació, els canvis continus d’aquest, els timbres efectistes, la delicada instrumentació i el treball de rerefons per part d’Enguídanos haurà de ser impol·lut si volen que tot i l’enèrgic caràcter militar primigeni no destorbe la vessant popular de les melodies i els tramats harmònics del compositor moravià.
Zubin Mehta dirigint la Unió Musical de Llíria l’any 2013
Banda Simfònica de la Unió Musical de Llíria. Director: Enrique Artiga Francés.
El concert de la Unió començarà amb el pasdoble (no publicat) Les Festeres de José Suñer Oriola. Tot seguit sonarà Vasa, també del compositor del Puig, el poema simfònic fou l’any 2001 obra obligada del CIBM en primera secció (posteriorment faria una versió per orquestra, 2010), amb tres moviments ( Moderato-Allegro Moderato, Andante tranquilo, Allegro Furioso) l’obra és intencionadament descriptiva, així la partitura indica que la motivació (compositiva) rau en una “impressió al·legòrica derivada de la visita al Vesamusseet (el famós museu d’Estocolm), on l’antiga nau de guerra restaurada pot ser visitada”. La nau de guerra de 1627 es va enfonsar en 1628 i no seria fins 1961 que es recuperaria i mitjançant un concurs d’arquitectura passaria a convertir-se en l’actual museu. Aquesta és la intrahistòria que descriu aquest poema simfònic de Suñer amb tòpics musicals que palesen la guerra, la grandiositat a través de textures amples de metalls o amb tota la banda, ritmes trepidants amb obstinat i melodies que ajuden més si cap a la sensació cinematogràfica. Allò que pot marcar la interpretació, i que Suñer assenyala en la partitura, són les marques metronòmiques, on diu “s’han de prendre com a única guia”, però, “el tempo escollit dependrà del nivell de la banda i de les condicions acústiques on s’interpretarà”.
El concert de la Unió conclourà amb la barreja de la Suite (n. 1 i 2) Romeu i Julieta de Sergi Prokófiev transcrita per Pablo Sánchez Torrella per a banda on inclogué el moviments: 1. Montescos i Capulets 2. La donzella Julieta 3. Romeu i Julieta abans de despertar-se 4. Màscares 5. Mort de Tibaldo. L’obra (1935), aquesta suite, naix del ballet que féu Prokófiev i que tantes desventures visqué. De bestreta, el mateix Sergei no confiava massa en fer una obra amb un text tant recurrent o fins aleshores tan emprat, bé com a pretext o bé com a llibret. Una vegada tingué la història, amb happy end, contrària al text original de Shakespeare, els directors d’escena van rebutjar la música, al·ludint que “no es podia ballar”. Van cancel·lar l’estrena, tot i que el rus havia justificat i introduït canvis en alguns números per tal que acceptaren el final feliç. A tot això, el diari Pravda ja difonia a tot arreu que tant Prokófiev com Xostakóvitx eren “modernistes degenerats”. Recordem el context comunista on visqueren sengles compositors. Les aspiracions d’un per fer-se amb Stalin i les temences de l’altre per defugir dels constrenyiments del partit.
Prokófiev, amb una música per a ballet, però sense cap companyia que la representara, va decidir aleshores fer dues suites amb una distribució dels números del ballet i seguit féu una altra adaptació per a piano amb la finalitat de donar-li divulgació a la música. Un clar exemple d’adaptació al medi. El mateix compositor deixaria escrit que, per tal d’adaptar-se a les circumstàncies, podia interpretar-se intercalant números de les dues suites, com és el cas d’aquesta transcripció que ens presentarà la Unió a càrrec de Sánchez Torrella. No seria fins 1938 que a Moràvia, a Brno (vés per on, el país de Janáček) s’estrenaria el ballet original, cosa que enfurí els soviètics i aviat volgueren estrenar el ballet. Fins l’estrena res va ser un camí planer, suggeriments, lluites, bregues entre compositor i director d’escena fins al 10 de gener de 1940. Malgrat tot, el ballet fou un èxit i aviat s’encimà com una de les obres mestres de l’art soviètic i millor encara, Prokófiev com a digne successor dels ballets de Txaikovski.
Pel que fa a la música, Romeu i Julieta és àmpliament tonal, amb dissonàncies òbvies, però, on la profunditat de les melodies intenten palesar l’estat d’ànim del mateix Prokófiev. Una música afectada pel seu desig d’incloure’s dins dels paràmetres del que havia de ser la música soviètica, mesurada, però amb espenta cap als neos que explotarien en altres obres del rus.
Christian Lindberg amb la Primitiva de Llíria l’any 2008
Banda Primitiva de Llíria. Director: Javier Enguídanos Morató
La Primitiva començarà amb el pasdoble El Mussolet (1993- rev. 1999) de José Suñer Oriola, per a tot seguit interpretar la Chamber Symphony nº 1 també del compositor del Puig. L’obra, amb més contundència elaboradora que Vasa, consta de tres moviments, i ja des del primer moviment fa palès que tot i la textura romàntica, la música i el seu discurs se sosté per ella mateixa. El primer moviment és eminentment romàntic i enèrgic, amb una part central molt més colorista (Lento), evocativa i suggeridora amb els solos de flauta quasi com soliloquis on l’harmonia, així com el contrapunt, sovint en altres instruments solistes com l’oboè o el clarinet estan ben inserits, s’aguanta tot plegat en la melodia amb influència intervàlica Xostakoviana que reapareixerà al llarg de l’obra amb lleugeres variacions rítmiques o harmòniques, i la “senzillesa mozartina”. El segon moviment, molt més lliure, sobre un matalàs harmònic colorista i encertadament funcional, sosté diverses melodies que representen cants primitius, segons Suñer “antics cants europeus”, la segona part d’aquest segon moviment recupera la transparència i la senzillesa (potser ací més mozartina) amb un acompanyament arpegiat sobre el que es disposa una melodia que recorda el primer moviment. El tercer moviment, enèrgic i jocós, trenca dràsticament a través de la melodia amb tot el discurs anterior, ja que li dóna un caràcter a música de far west un pèl inconnexa, tot i que independentment, també exigeix pulcritud i dificultat mitjançant les síncopes (perilloses), aquest con fuoco, amb textures, rítmiques i melòdiques molt més cinematogràfiques, compta amb una elaboració estructural complexa, sovint un tant sobtada, amb reaparició del tema del primer moviment amb justificades variacions. El recurs de músiques de caire americanoide, ací que recorden Copland o Grofé o sovint amb seccions jazzístiques (com en altres obres de Suñer) sembla un recurs que el caracteritza. Tot i això, aquesta Chamber Symphony és una peça molt interessant, no exempta de riscos (amb síncopes perilloses) i que probablement amb un desenvolupament més llarg (amb més durada) guanyaria contundència i claredat la complexa estructura sonata del 3r moviment, on a més apunta Suñer el leitmotiv està basat (rítmicament) en la jota, o la complexitat del 1r amb la llibertat del 2n.
El concert de la Primitiva acabarà amb una obra bastant infreqüent d’interpretar-se ací, la Simfonieta (militar) de Leos Janáček amb transcripció de Juan Vicente Mas Quiles. Janáček, conegut per la seua música operística (Jenufa) és sens dubte el màxim continuador de la música txeca posterior a Dvorak i Smetana. Eclipsat posteriorment per Bartok, Janáček és un magnífic compositor que empra la música popular de manera magistral, a més la capacitat de crear discursos amb pulsacions, (ell tenia una teoria sobre les inflexions del llenguatge que aplicava a les melodies/intervals i pulsacions molt palesa en les seues obres vocals) no massa habituals en la nostra música popular, sempre li atorga eixe plus d’ambigüitat. La Simfonieta consta de cinc moviments que d’alguna manera descriuen o suggereixen situacions o ubicacions, però, el fet d’estar davant d’un excel·lent compositor, sovint oblidat per la història, cal reconèixer que la seua música, tot i el romanticisme evident i la programàtica dels títols, s’aguanta per ella mateixa sobradament.
>
Les versions d’orquestra, algunes més significatives, les he dividit en dos blocs, les que mantenen l’energia “militaritzant” dels metalls, però esmorteeixen la resta, passant la versió pel sedàs sonor del romanticisme i sovint sembla que tot pese, la pulsació no flueix, i les que mantenen el caràcter marcial de principi a fi. Tot i que, algunes aporten detalls molt bons en alguns moments, és a dir que la versió perfecta és la que li agrade a cadascú amb arguments. De vena romàntica: Bakala / Filarmònica Txeca, Kirill Petrenko / Gewandhaus Leipzig, Aleksandar Markovic / Brno Filarmònica, Jukka-Pekka Saraste / WDR Simphoniorchetre. De caràcter marcial: Franstisek Jilek /Brno Filarmòncia, Ozawa / Simfònica de Chicago (els metalls són molt brillants), Mackerras / Pro Arte Orchestra.
