CIBM València 2015: Secció d’honor, els punts guanyadors cauran de la lliure

La secció d’honor és terreny, o secció, del G-7, on imposen múscul (i altres poders fàctics), però, també imposen més professionals, més opcions tècniques i més recursos per fer playback. Sonar més fort quan s’indiquen tres efes també és contraproduent, si el jurat és eloqüent, davant masses sonores que s’apropen a les cinc efes, també cal exigir el contrast de cinc pes. Tanmateix, davant el dubte, davant bandes que han interpretat, de manera semblant si més no, l’obligada, aleshores els premis, els aspectes socials i el punt còmode recau cap a la banda gran, membre sovint del G-7. Aleshores, cal haver fet molt de treball per cordes (assemblatge de la banda i homogeneïtzació), una obra lliure ajustada a les possibilitats (innovadora i colpidora), compensació entre els forts i els pianos (flexibilitat i afinació), pulcritud en l’afinació (per cordes, en conjunt i en els solos), bones relacions sociobandístiques (els moviments tèrbols, els cafès i les paelles, malauradament) i gaudir de l’experiència (aprenentatge, relacions socials i millora com a conjunt bandístic) són aspectes que cal tindre presents en qualsevol secció del CIBM, però, la secció d’honor sempre és la de major projecció internacional, guanyar, o quedar davant d’una banda del G-7, és un èxit col·lectiu com pocs hi ha al País Valencià.

Tret de curioses excepcions (sovint perquè al director se li’n va la xaveta) les interpretacions de les obligades solen diferenciar-se més aviat poc entre bandes. Totes, i pobra la que no faça, contacten amb el compositor per rebre instruccions (com enguany així ha estat). Si és just (que ho és) donarà les mateixes instruccions i, per tant, com deia tret d’excepcionals circumstàncies, les obligades solen ser calcs. El pasdoble no és avaluable, aleshores només queda la valoració (objectiva?) del jurat, i sobretot del paper que desenvolupe l’obra lliure.

El CIBM és una plataforma immensa per projectar tant el potencial bandístic valencià, com les potencialitats creatives dels nostres compositors, però, és també un taulell per mostrar que la creació compositiva valenciana està de la mà del progrés, de la recerca i la innovació de nous llenguatges que no ens encasellen en el postromanticisme. Hauria de servir per mostrar que som capaços de compondre i interpretar música amb nous llenguatges, amb noves tècniques, de manera equànime, però que ens faça caminar artísticament cap endavant, cap a la contemporaneïtat. Establir nous reptes, nous processos, que no siga tot lluitar amb música descriptiva postromàntica a base de corals i ritmes idèntics encadenats. El CIBM és una oportunitat per mostrar, però, també hauria de ser-ho per educar en la contemporaneïtat, el progrés i la diversitat a través de valors com l’esforç i la col·lectivitat, fer-ho amb un llenguatge tant sublim com és la música, tan nostrada, per tal de donar la nostra visió del món més actual.

El llenguatge original per a banda necessita evolucionar i actualitzar-se, per molts motius, però, no valorarem bé el present, amb conceptes artístics que tenen més de 150 anys. Ho rebutjaríem amb qualsevol altra disciplina: pintura, arquitectura, escultura, literatura, fins i tot amb un cotxe: el volem a l’última moda, amb les darreres tecnologies i el disseny més modern, o un ordinador: actualitzat, més potent i amb més capacitat, però, ho acceptem (i potenciem) justament amb la música, on nosaltres tenim tantes coses a dir i a aportar.

^{La Vall de la Murta}

L’obra obligada és La Vall de la Murta d’Andrés Valero Castells. Obra de descripcionisme bandístic valencià, amb seccions melòdiques de fustes, efervescència amb refilets i escales, corals de metalls (compte al solo d’inici de trompa), de vegades amb contrapunt de les fustes, percussió clamorosa, vairada i exòtica (djembes), el detall cridaner són els efectes de vent i els xiscles que produeixen les ràfegues mitjançant brunzidores o zumbes, també es canta amb bocca chiusa (imitant un cantus firmus, 2n mov.) algun element en préstec o imitativament servint d’homenatge (Coral de metalls de La Consagració de la primavera, Stravinsky) en el III. Mov., i tres minuts preparant el final en crescendo infinit.

Encarregada per la Societat Musical d’Alzira, l’obra descriu elements de la vall alzirenya, tot i que el nom és obligat per recrear imaginàriament l’escena, el principal inconvenient de l’obra és la seua desconnexió interna. Cada moviment té diferents elements programàtics que descriuen (dos cims, un incendi, una visita il·lustre, el monestir), aleshores apareixen com elements motívics independents, sense connexió melòdica interna, són elements reals traspassats a la música. Per tant, potser l’estructura de simfonia en tres moviments no estigué la més encertada i una suite o diferents quadres, amb més moviments (més breus), i independents, li hauria donat més coherència estructural. Els diferents protagonistes sonen, es representen, però, queden com blocs successius i independents encabits dins la forma musical. Són escenes que se succeeixen, explicades en la programàtica, però no entrellaçada dins del discurs musical.

D’altra banda els elements identificadors, com per exemple les imitacions al cantus firmus, la modalitat amb harmonies paral·leles, quartes, cinquenes…, tot allò que recorda el medievalisme dels monjos i del mateix monestir de La Murta és un recurs poc original, excessivament utilitzat, quasi de recurs obligat per la memòria col·lectiva, la qual identifica els moriscos amb textures, melodies, ritmes semblants a la marxa mora. El final naturalment està obligat, forçat i més que rebuscat. És un dels exemples que hem tractat al llarg d’aquests reportatges, programàtica descriptivista bandística valenciana, on totes sonen pràcticament iguals, amb els mateixos recursos musicals descriptius. Ni de bon tros és la millor obra de Valero, ni tampoc és amplament difícil com per posar en complicacions avui una banda de secció d’honor, molt lluny de propostes molt més elaborades, més profundes, coherents i tècniques com per exemple la Simfonia núm. 2 Teogònica, Simfonia núm. 3 Epidèmia Silenciosa o Simfonia núm. 5 en Do.

^{Banda de la Societat Musical Instructiva Santa Cecília de Cullera}

Sessió Matinal (11:00h). Palau de la Música de València.

Societat Musical Instructiva Santa Cecília de Cullera. Director: Carlos Garcés Fuentelsaz. Actuaran amb el pasdoble Certamen Levantino de Pascual Marquina, pasdoble de concert, dels clàssics i de repertori quasi obligat (ja és la segona vegada que sonarà en aquest CIBM 2015), forma part de l’imaginari sonor junt a l’Entrà de la Murta, Lo Cant del Valencià…

L’obra lliure serà El jardín de las Hespérides de José Suñer Oriola és obra d’encàrrec ex professo, amb inici d’efervescències (en les fustes) que es consolida (després de diversos solos: clarinet baix, oboè) en un llenguatge romàntic, tacat amb febles dissonàncies coloristes (escales descendents, i com a sorpresa els glissandos descendents dels trombons) ràpidament busca les textures ampul·loses, amb harmonies consonants però que empren tota la banda. No decau el llenguatge romàntic, amb més textures nebuloses (fustes), consonants, pròximes a la cinematografia (més aviat recreen o descriuen una imatge o una escena, la qual ràpidament s’identifica o es recrea en la ment). La següent escena, amb temps de marxa (obstinat de les fustes), ja introdueix el potencial del metall, bastant colpidor i interessant és el segment bitonal (novament les fustes), com ho és després el canvi sobtat al swing (canvi radical!) que ningú espera, el qual explota amb diversos solos i seccions jazzístiques dels saxos, amb flautes i flautí tot mantenint eixa incertesa en les textures combinades amb les seccions swing i jazzi. Un crit uníson i descendent tanca aquesta secció (element ja obligat en qualsevol obra de certamen).

Novament apareix la textura nebulosa, fantasiosa (altre vegada una imatge cinematogràfica), tenebrosa amb algun element esporàdic de tècniques esteses, tot i que acaba desembocant en una amplitud sonora consonant. Es produeix un canvi amb una secció orientalitzada (que recorda subtilment Belkis, la Reina de Saba d’Ottorino Respighi) amb solos d’oboè, clarinet, flauta… combinada amb la textura ampla anterior (amb tota la banda novament) la qual recupera a poc a poc la tenebrositat amb la textura efervescent. Un altre canvi, el que preparà el final, amb forta dissonància, refilets i escales de les fustes, amb un canvi trepidant de tempo (amb ritme obstinat), corals de metalls a l’uníson i contrapunt en les fustes agudes, la textura es fa ampul·losa amb diversos contrapunts alhora, amb bona polifonia, potent. El final, preparat amb les fustes fent un motiu rítmic-melòdic similar al dels Meistersingers de Wagner i els metalls preparen amb el coral, de potència sonora absoluta, el final apoteòsic necessari.

L’obra de Suñer compta amb tots els ingredients que darrerament es reclamen en el certamen, amb detalls compositius molt interessants, tot i el pretext (de mitologia grega) el llenguatge consonant i romàntic, barrejat amb seccions jazzístiques que estan excel·lentment relligades, fins i tot no necessàriament cal pensar en les motivacions del títol per significar la proposta de Suñer. L’anacronisme és el gust per la melodia i textures cinematogràfiques, amplament utilitzades, tanmateix s’entén que està obligat a compondre amb aquesta vena per a una banda que participa per a guanyar en secció d’honor.

^{Banda de la Societat Musical Santa Cecília de Guadassuar}

Societat Unió Musical Santa Cecília de Guadassuar. Director: Juan Carlos Civera Domínguez. Actuaran amb el pasdoble Las Arenas de Manuel Morales Martínez (també serà la segona vegada que sonarà en aquesta edició del CIBM 2015), pasdoble de concert.

L’obra lliure serà Symphony nº 3, Op. 44: I. Moderato, Allegro-agitato-Allegretto, III. Andante mosso-Allegro Moderato de Sergei Prokófiev (arr. Juan Carlos Civera). Al fet d’haver de competir, fer-ho amb una transcripció, sense dubte és un risc afegit. Per una banda, a la dificultat tècnico-interpretativa de l’obra cal afegir la qualitat i nivell de la transcripció. Doble feina i doble repte. Si bé és cert que si la transcripció la fa el director de la banda (com és el cas), qui coneix les possibilitats del seu conjunt, i amb això pot readaptar certes situacions sonores, l’arranjament sempre corre el risc de poder-se comparar amb la versió original. En aquest cas, la 3a simfonia de Prokófiev és una música pura, absoluta, tot i que el seu material prové de la seua òpera, no estrenada en vida del rus, L’àngel de foc.

La música d’aquesta simfonia rep un dinamisme quasi escènic, on els elements melòdics i rítmics se succeeixen amb furor, fins i tot ràbia i violència. Tot i la seua estructura clàssica (forma sonata, Scherzo i trio, per exemple), el llenguatge, altament virtuosístic per a totes les seccions de la banda (orquestra), està influenciat per l’expressionisme, un tractament lliure de la tonalitat, però que no es baralla, gens ni mica, amb la seua concepció i assimilació del romanticisme que encara cuejava. Amb això, la simfonia, pertorbadora per moments, amb potents corals i textures dissonants embogides, amb intents momentanis per fer burla amb melodies quasi populars, barreja la melodia romàntica que tan bé dominava el rus amb les textures i melodies dissonants de l’expressionisme. El resultat, per a orquestra, és una simfonia delirant, esgotadora i colpidora per a les orelles. Tanmateix, per als amants de la quadratura i la resolució de sensibles en tòniques, aquesta música serà un guirigall (malauradament).

Que potser una obra de certamen, és clar que sí, és una esgarrifosa simfonia del XX…? Ara bé, els xocs tímbrics de la corda (compte amb els semiglissandos del III mov. dels violins), les aportacions oportunes dels vents dins d’una orquestra són tremendament difícils d’aconseguir amb una banda (i més amb duplicitat de tantes veus), i si a més afegim que només tocaran els moviments més expressionistes, més dissonants, o traduït a llenguatge “certamener”, els més espectaculars, escurçant el missatge global de la simfonia, trobe que és un desencert hui dia. El repte és aconseguir que els compositors creen música, no necessàriament expressionista, de qualsevol estètica actual, però original per a banda i no haver de recórrer en el certamen a una transcripció, assumint doble feina i doble risc.

Portada del triple CD de música de Thomas Doss

Sessió vespertina. (17:30h).

Societat Instructiva Unió Musical de Tavernes de la Valldigna. Director: Carlos Revert Espí. Actuaran amb el pasdoble Andrés Contrabandista d’Óscar Navarro, pasdoble de concert, tot i que té tarannà de cercavila i el gust per les sonoritats flamenques, hispàniques i toreres de l’alacantí, el pasdoble és francament potent i té un tractament simfonista de sonoritats potents, és potser dels pasdobles més originals que s’han escrit en els darrers anys, tot i l’estructura clàssica, els vallers poden començar ben fort.

L’obra lliure serà Symphony in Green, nº 2 de Thomas Doss. El nom de la 2a simfonia, explícit, ens fa pensar en l’ecologia, més aviat en la relació natural del compositor austríac amb el seu entorn mediambiental. De plantejaments no programàtics, sinó que planteja una sèrie de reflexions al respecte de la relació de l’home amb la natura, passada per la seua concepció teològica, l’obra està estructurada en set moviments els quals naixen de diverses motivacions, vinculades amb la natura, la qual no sempre pot ser ni bucòlica, ni floral, ni agradable. Indica Doss que les motivacions compositives s’han de veure com a reflexions i pensaments filosòfics sobre l’existència dels éssers humans dins la natura mateixa. Les reflexions de Doss apunten cap a l’equivalència i convivència de l’home com un animal o ésser viu més, dins de tot el conglomerat de la natura que pot estar controlada per una divinitat, tot i que cadascú ha de decidir si hi ha déu o no (ell hi creu). D’alguna manera els moviments indiquen la separació del discurs musical en reflexions diferents, amb l’eix en comú de l’home, la natura i Déu, podríem dir que és una mena de suite de reflexions teològiques.

^{Banda de la Societat Instructiva Unió Musical de Tavernes de la Valldigna}

Així el 1r Mov. What Nature Tells Us… els homes estan fets de la mateixa substància que qualsevol animal o ésser viu, la natura es burla de nosaltres per no adonar-nos-en que per a ella som prescindibles. El 2n Mov. Scenes of the Night recrea la vida nocturna, amb tota la màgia que requereix, però, sense oblidar que l’home de nit és vulnerable, alhora emfatitza en la idea del nostre paper secundari per a l’univers el qual seguirà voltant independentment. El 3r Mov. Of Belive and Doubt reflexiona sobre l’ús de la religió, i la fe, sobretot per trobar (l’home) respostes a la mortalitat i com, mitjançant la religiositat creiem en el renaixement, l’home només pot creure-hi o no. El 4t Mov. Of Being a Child moment per a la felicitat de la infantesa i trobar el xiquet que tots tenim. El 5è Mov. Break of Dawn treballa la idea de la renovació, també dels cicles vitals: renaixença, el cicle de la llum (el sol) i atorga la simbologia de caminar cap a la llum, justificant-la com una creença religiosa que garanteix la supervivència i així la llum representa la redempció divina. El 6è Mov. Panta Rhei… on Doos idolatra el temps al qual li atribueix la propietat de determinar l’existència o no de Déu. Juga amb la dualitat del concepte ‘temps’: representa esperança, i alhora, és una ineludible presó, però, tanmateix Doss diu que calen els dos extrems per mantenir l’equilibri entre la tensió i la alliberació. El 7è Mov. Struggle for life, la lluita per la vida és caminar cap endavant. Ací Doss torna a emprar el concepte del temps i diu, “quan més tractem d’estructurar i controlar el temps més perdrem el control sobre la vida i sobre nosaltres”. Doss conclou aquestes reflexions afirmant que “a la fi del nostre temps, quan la mort es posa al dia amb nosaltres, serà moment de decidir si creiem en la mort i final o en el renaixement i un nou començament. Per a mi, el verd representa la vida i l’esperança” afirma Doss.

La Simfonia en verd de Thomas Doss està composta amb un llenguatge expressionista, tot i combinar seccions modals i tonals, amb influència strawinskiana per arribar a alguns caos, algun passatge de trompes que recorden el Mahler simfònic (1a Simfonia) algun solo de trombó que també ho fa, un cúmul d’efectes de so a través d’amalgames rítmics i tècniques esteses, síncopes i corals de metalls, també crea textures a mode de matalàs bulliciós (amb les fustes) és a dir que tot i comptar amb seccions molt del gust del certamen de València, tindre un rerefons motivador molt profund, els suggeriments sonors, més que la descripció d’elements de la natura, sostenen una música bastant interessant, amb unes dissonàncies, melòdiques i acòrdiques, que són materials de mecanisme, és a dir part fonamental del llenguatge. A totes passades la tria dels vallencs és un encert absolut, molt necessària, un risc sense dubte, perquè va contra els gustos i els diners (que dóna compondre per ser del “Club de compositors que reben encàrrecs”) i serà difícil fer oposició, tot i que s’ha de tocar in situ i defendre-ho, però, a tenor de la tria, trobe que els hauria de donar moltes opcions de guanyar.

^{Banda de la Societat Unió Musical d’Alberic}

Societat Unió Musical d’Alberic. Director: Daniel J. Ferrero Silvage. Actuaran amb el pasdoble Musical Apolo d’Amand Blanquer, amb tota la influència alcoiana i les entrades festívoles, això és la part cerimoniosa, la qual afecta sovint al tempo. Tal com ocorre amb altres pasdobles de caràcter cerimoniós, amb aquest pasdoble de Blanquer cal anar amb compte amb el tempo que no decaiga i arribe a ser una entrada de cristians amb dificultat per caminar.

L’obra lliure serà Symphony for Wind Orchestra: I. Prologue: furioso, II. Allegro Vivace, III. Adagio-Scherzo subito-Adagio tempo I, IV. Epilogue: come prima, de Luís Serrano Alarcón. Obra amb la qual, com declara el mateix Serrano Alarcón, es desempallega de tota la programàtica i descripcionisme que havia marcat fins aleshores la seua producció bandística. Tot i això, els procediments simfònics d’aquesta 1a Simfonia per a banda estan recollits del SXIX amb una estructura formal cíclica, com per exemple la 3a simfonia de Brahms o la Simfonia en re menor de César Franck i tantes altres obres romàntiques (Liszt, Berlioz, amb algunes deliberacions, també, Beethoven). Ací, Serrano Alarcón, crea dos blocs on engloba Pròleg i Allegro Vivace (1r i 2n mov.) i per altra banda Adagio-Scherzo subito-Adagio i Epilogue (3r i 4t mov.) el motiu que inicia la simfonia reapareix en l’epíleg tancant així el cicle.

D’altra banda cadascun dels moviments estan estructurats amb formes clàssiques (sonata bitemàtica ternària, Scherzo,…), tot i que amb lleugeres adaptacions, ben justificades pel compositor. Pel que fa al llenguatge, Serrano Alarcón empra cert eclecticisme amb moments d’atonalisme, amb altres amb tendència cap a la polaritat del “re”. Fet i fet, el motiu generador del pròleg i que amb un tractament compositiu que fa per desenvolupar-lo acaba completant cíclicament la simfonia en un “simple” interval d’octava descendent (re’-re). No té problemes per apropar-se a les tonalitats i modular amb llibertat, creant això xocs tímbrics, però, tot i això, l’estètica generalitzada és una mena d’expressionisme neoclàssic un tant arcaic.

Malgrat la insistent explicació del compositor per desempallegar-se de la programàtica i dels procediments efectistes de la música per a banda dels darrers anys, la simfonia compta amb seccions lentes massa cofoies, dolcíssimes, que volen mantindre eixe contacte bandístic valencià, així com corals de metalls ampul·losos un tant llargs, tanmateix, la capacitat discursiva a partir del salt d’octava (tampoc això és original: Simfonia 29, Mozart podria ser un exemple), amb música que cal significar-la cadascun (perquè és pura o absoluta) fa d’aquesta simfonia per a banda una obra de bastant interès. Però, trobe que de totes les lliures, és la que menys intensitat té, malgrat la dificultat, i això junt als gustos imperants i colpidors pot desmerèixer el treball invertit pels d’Alberic.