Concert de colors, de descriure romànticament apropant-se a la mística dels elements, de l’albada i el sol, dels núvols i les seues terribles conseqüències, dels déus que provoquen les tempestes, les naixences dels raigs solars, els vents… temes recurrents des del segle XIX que han estat motiu d’inspiració de milers i milers de composicions. Anit n’escoltàrem tres més, noves, de compositors vius, i al remat les ‘Three Illusions for orchestra’ (2004) d’Elliott Carter, l’únic dels tres mort, i la primera obra del programa, seria la millor obra o, almenys la que breument mostrava un discurs coherent, amb el material just i contemporani per explicar, descriptivament, personatges extrets de la literatura. Micomicón basat en el Quixot, Fons Juventutis basat en la mitologia romana i Utopia basat en la definició de Thomas More són les tres miniatures, o micropoemes simfònics, que formen l’obra encarregada per Levine, aleshores titular de la Boston Symphony Orchestra, a Elliott Carter. Només l’inici, amb l’estrepitosa caiguda dels plats, anit va semblar que havien caigut dos cròtals, ja va fer nosa més que espant, i l’orquestra palesava amb la fanfàrria que la corda era un bloc, amb molt bon timbre o sonoritat homogènia en les seccions amb mitja efa o piano, les fustes eren altre i el metall esquinçaria el so amb els trombons produint eixe so obert, lleig i poc introduït en el conjunt, caracteritza a molts conjunts valencians (per què?, no ho sabria dir).
De les altres obres, seguint la formulació de Carter, però, amb un llenguatge més simplificat on sovint el recurs simbòlic sonor és la base de la descripció, estan les “miniatures” de Qigang Chen que conformen la suite orquestral ‘Wu Xing’ (els cinc elements), és l’única que gràcies a la seua brevetat treballa la idea justa, no pretén desenvolupar-la més enllà dels dos minuts i ofereix, tot i la dolenta interpretació de les peces més potents, o dissonants i en fort, es manté interessant i treballa amb coherència la descripció del material programàtic: aigua, fusta, foc, terra i metall.
Thierry Fischer amb l’orquestra de la Comunitat Valenciana
La darrera obra, un ballet per a orquestra de la nord-americana Augusta Read Thomas dedicat a la Utah Symphony i en honor a Pierre Boulez palesa la seua capacitat de discurs per a no dir res, o més aviat per dir poc amb una programàtica que és difícil de percebre en el discurs musical, i la resta mantindre un discurs sonor que no aporta res nou al llarg de les set seccions amb què compta el ballet. Potser afectà la versió, ja que l’obra està ideada per comptar amb narrador que manté el discurs, i que segons Thomas es pot interpretar sense aquell paper conductor. Només els solos de flauta amb Álvaro Octavio ben interpretats posaren unes dosis de qualitat, encara que ací l’orquestra es va aproximar als nivells de qualitat (mínims) exigits. Tot i que l’obra és acceptable, com la resta del programa, però, que no s’aproximen a la sorpresa, a l’emoció de descobrir quelcom nou, o al grau d’avantguardismes que altres propostes actuals estan proposant, les obres es mantenen dins d’una ortodòxia amb llicències cap a la llibertat sonora (amb algunes i passatgeres tècniques esteses, microtonalitat,…)
L’Orquestra de la Comunitat Valenciana tampoc no va convèncer, senzillament perquè no és el seu repertori i perquè no va saber ubicar-se fora del fossat, aleshores els metalls, els trombons, caldria posar-los dins d’una urna hermètica i que esquincen el so tant com vulguen, i els greus, contrafagot inclòs, que vagen al seu aire. Tampoc les timbales, esmorteïdes i toves, estigueren incloses dins de la massa sonora. No oferiren, tret de comptades ocasions amb dinàmiques en piano fins a mitja efa, un so compacte, equilibrat i homogeni, i feia la sensació que l’acústica els superava, a banda també, de certes afinacions desajustades, entrades i síncopes fora de lloc o pizzicatos descontrolats. Una orquestra amb quatre seccions, potser homogènies entre elles: metalls, percussions, fustes i cordes, però no assemblades en un conjunt compacte de so que flueix amb ductilitat i mal·leabilitat entre dinàmiques, síncopes escurçades,…
I això és feina del director, Thierry Fischer, qui coneixia les obres perquè en els darrers mesos les ha interpretat diverses vegades, però la seua tècnica de direcció, entre la marching band i l’orquestra de plató, no aconseguí convèncer, o arribar al nivell de qualitat màxim que se li exigeix a una orquestra que vol, deien, o aspirava a estar entre les millors del món. Voluntat, tot i les estranyes maneres de marcar entrades i el posicionament de les cames, potser la seua cara seria més expressiva i efectiva, però eixos passes de pit amb els braços o eixes exigències amb els punys d’expressivitat màxima, no eren recompensats.
