Un total de 23 intèrprets procedents d’una dotzena de països competiran en el XIXè Concurs Internacional de Piano de València “Premi Iturbi”, que se celebra al Palau de la Música des de dimarts i fins al pròxim 26 de setembre. El certamen ha triplicat enguany el nombre de sol·licituds, fins a arribar a les 80, la qual cosa prova el prestigi d’aquesta cita, que el seu director artístic, Joaquín Soriano, ha comparat amb “un mundial de futbol”.
El concurs ha sigut presentat en roda de premsa pel mateix Soriano, el diputat de Cultura de la Diputació de València, Xavier Rius, i el cap del Servei de Cultura de la Diputació, Mario Carrión.
Un jurat internacional va triar les més de 20 joves promeses del piano que pugnen en la capital valenciana per fer-se amb el primer premi, dotat amb 18.000 euros per la Diputació, l’edició d’un CD i una sèrie de concerts i recitals.
També es concedirà un segon guardó, valorat en 12.00 euros i concerts, un tercer (6.000 euros i actuacions), un quart (4.000 euros), un cinquè (3.000 que aporta l’Ajuntament de València) i el sisè (1.900 euros per la Societat Filharmònica de València). El palmarès inclou també distincions especials que atorguen patrocinadors privats, com Kawai, Yamaha, Clemente Pianos i Fundació Banc Sabadell. El concurs compta amb un pressupost al voltant de 230.000 euros.
Entre els candidats triats hi ha tres pianistes de l’Estat espanyol, i aquesta vegada cap d’ells del País Valencià, la qual cosa “demostra la imparcialitat i asèpsia del concurs”, ha destacat el diputat Rius. La resta arriben de Rússia, Xina, França, Taiwan, Polònia, Itàlia, Suïssa, Geòrgia, Àustria, Japó i Israel.
Joaquín Soriano ha subratllat l’altíssima qualitat dels seleccionats, per la qual cosa ha augurat un certamen “fenomenal”. Els joves podran tocar almenys dues vegades, ja que la primera prova no serà eliminatòria, per a poder triar els finalistes i, finalment, el guanyador.
El director artístic ha recalcat la fama d’aquesta iniciativa cultural i ha recordat casos com el del primer guanyador, el valencià Josu de Solaun, qui ha desenvolupat una destacada carrera a partir d’aquest triomf i actualment ensenya a la Universitat de Houston (Estats Units). Per a Soriano, el prestigi de l’Iturbi resideix, entre altres qüestions, que “preval el contingut musical enfront del mecànic”. “L’intèrpret és un ressuscitador que ha de recrear el món en el qual va ser concebut el so”, ha asseverat.
Per la seua banda, Xavier Rius ha coincidit a ressaltar el prestigi del certamen i ha avançat que el seu departament està “buscant fórmules per intercalar cicles de concerts o un miniIturbi” els anys que no es celebre, ja que “no és convenient fer el concurs anualment per la complexitat de la seua organització”.
L’espineta de José Iturbi
A més, i com a homenatge al gran pianista valencià que dóna nom al concurs, divendres es durà a terme un acte per la donació, de part del melòman americà Doug Lynn a la Diputació, del piano vertical espineta, signat en el seu bastidor pel músic valencià José Iturbi.
L’instrument és el que utilitzava per a assajar José Iturbi durant la seua estada a l’Hotel Plaza de Nova York mentre preparava diversos concerts amb l’Orquestra Filharmònica, de la qual era director. “Mogut pel prestigi del certamen de piano, Lynn es va posar en contacte amb la Diputació per a sol·licitar informació i quan ho va conèixer va considerar que la peça havia d’estar a València custodiada per aquesta institució”, ha explicat Rius.
La història del piano arranca en els anys 30, quan l’empresa Baldwin va cedir una espineta a l’Hotel Plaza de Nova York on s’allotjava José Iturbi perquè el músic assajara els seus concerts. Després de la seua estada en la suite d’assajos, Iturbi va signar en el bastidor en agraïment al gest de l’empresa de pianos Baldwin.
El relat continua amb el cap de vendes de Baldwin i representant d’artistes, Jack Roman, qui va fer amistat amb la família Bernheim durant uns mesos de treball en el Gran Canó. Tots dos, Roman i els Bernheim, van compartir nombroses vetlades musicals i, amb el temps, els Bernheim van decidir comprar el piano en qüestió. Passats uns anys, en la dècada dels 70, Charles Bernheim fill va decidir vendre el piano a Denny i Peggy Hatch, un matrimoni de Stamford Connecticut que anys després decidirà mudar-se a Philadelphia.
Com el piano no cabia en el nou domicili, van decidir vendre’l als seus veïns de Stamford, els Lynn, el fill dels quals Doug és l’últim propietari del piano i qui ha decidit donar la peça a la Diputació de València.
