No fa molt va tindre lloc a València el 5é Congrés Internacional Smart Business, “Millors estratègies innovadores per a dirigir la transició verda”, coincidint amb el Dia Mundial del Medi Ambient. Ja els anticipe que no soc molt donat a aquestes celebracions, encara que enguany, en un clima marcat per l’escepticisme i el sectarisme, aquest congrés ha proporcionat algunes dades per a l’optimisme.
D’entrada, no es va tractar d’un congrés més. No pot ser-ho quan hi participen investigadors de renom i institucions com la London School of Economics and Political Science, Google o la NASA, entre altres.
Que València aculla esdeveniments d’aquesta magnitud ajuda a consolidar-la com a referent internacional en sectors estratègics com la tecnologia, l’energia i la sostenibilitat. No em malinterpreten: no parle d’aquesta obsessió que mostren, a vegades, les capitals per voler ser el major d’entre els majors referents. No, em referisc a una accepció molt més pragmàtica, i fins a crematística, del concepte.
Els parle de visibilitzar-nos, a través d’esdeveniments d’aquesta qualitat, com un entorn favorable per a la innovació, la inversió i l’atracció de talent en aquests camps. Tot un repte però, sens dubte, una grandíssima oportunitat per al talent autòcton.
Parlant de talent, mentre escoltava els ponents, vaig confirmar una idea que, des de feia temps, voletejava -una mica difusa- al meu cap: en disposem de molt. Talent és una paraula que respecte; per això, dol veure el maltractament al qual la sotmeten uns certs discursos presumptuosos, convertint-la en alguna cosa pareguda als souvenirs que es venen en botigues per a turistes.
El problema no és la falta de talent, sinó la seua dispersió. De fet, encara que es percep una creixent predisposició d’investigadors i experts a treballar en xarxa, hauríem de preguntar-nos si no tenim massa congressos, càtedres o seminaris que, en lloc de generar sinergies, actuen com a corpuscles de coneixement amb tendència a l’abstracció i a augmentar aquesta dispersió.
Això no tindria major importància si no fos perquè, d’una manera o una altra, aquests espais es nodreixen de fons públics o de patrocinis. I, donat l’incomprensible escàs interés dels nostres governs per invertir en recerca, almenys haurien de prioritzar-se aquells projectes que realment aporten innovació i sinergies.
Alguns dels reptes més importants del nostre segle seran l’autonomia energètica i la transició cap a la sostenibilitat. Si aquest últim terme els incomoda, poden substituir-lo per “benestar” o “seguretat”; no hauríem de perdre massa temps en aquestes disquisicions. El rellevant és que podem ser part de la innovació tecnològica necessària per a afrontar tals desafiaments, i que aquest lideratge porta aparellada inversió i creació d’ocupació d’alt valor afegit.
En les meues últimes participacions en congressos he repetit que estem davant un canvi de paradigma, marcat pel treball en xarxa i la innovació, tecnològica però també en l’àmbit de la governança. Excés d’optimisme? Podria ser, encara que no ho crec. Ara mateix hi ha indicis clars que acadèmia, empresa i societat avancen en aquesta direcció. El que ocorre és que la generació espontània no existeix, tampoc en els canvis.
Aquesta és la clau i, per això, per a no deixar escapar l’oportunitat que tenim, necessitem finançament i que les administracions públiques contribuïsquen a crear les condicions adequades perquè el talent es desenvolupe i les sinergies s’expandisquen.
Tanmateix, no hi ha pitjor obstacle per a això que la polarització i el dogmatisme que impregnen moltes decisions en la cosa pública, aquest noble art de la política, que tampoc travessa el seu millor moment.
Pot ser que ara s’entenga millor per què abans feia esment de les condicions adequades. Sense elles, un hipotètic augment d’inversió en recerca, les declaracions institucionals o una agenda carregada de congressos no serviran per a molt, més enllà d’algun titular en premsa. Aquesta podria ser, segurament, una de les millors aportacions que es podria fer des del sector públic.
Si realment volem ser un territori d’oportunitats i de progrés, on els nostres joves puguen quedar-se i desenvolupar-se professionalment i personalment, és imprescindible construir un consens polític i social ampli, estable i durador, que fomente l’eficiència, la coordinació interadministrativa i la cooperació publicoprivada, acompanyat tot això, lògicament, de finançament i presa de decisions basades en l’evidència científica.
Com vam dir, comptem amb el talent i la voluntat majoritària dels agents necessaris per a impulsar aquest canvi. La resta és a les seues mans, senyories.
Joan Aguado és biòleg.
