El poblat mariner de la Torre la Sal és una tranquil·la pedania de Cabanes (Plana Alta) va començar a habitar-se a finals del segle XIX, vinculat al conreu de la sal marina, d’on li ve el nom, segons un informe elaborat pel Consell Valencià de Cultura (CVC). Habitat per gent senzilla –pescadors i llauradors- en una època en que el concepte «primera línia de mar» no tenia les connotacions ni el valor econòmic actual.
Ara, la seua existència es troba amenaçada per una directriu de la Direcció General de Costes del Govern espanyol que considera que tot l’espai del poblat es troba sota la jurisdicció de la llei de Costes i, en conseqüència, és terreny públic, un principi que rebutgen els veïns del poblat, que s’oposen amb totes les seues forces a perdre les cases.
Una d’aquestes veïnes és Mercedes. La seua relació amb Torre la Sal es remunta, com a mínim, a cinc generacions enrere i mostra els registres de propietat i els rebuts de l’IBI que demostren que la casa que va heretar dels seus pares –i estos dels iaios- és seua. Uns documents que el Govern espanyol considera paper mullat. «Açò nostre no és una expropiació, com molts diuen erròniament –insisteix Mercedes- sinó una expoliació, perquè a nosaltres no ens paguen res per les nostres propietats».
Aquesta opció és possible gràcies a la Llei de Costes, que no soles dictamina que tot el territori pròxim a la costa és propietat pública i que l’administració pot executar aquesta possessió en qualsevol moment, sinó que és la Direcció General de Costes la que determina quanta metres terra endins són considerats «costa».
«Els responsables de marcar el límit són els funcionaris de la Direcció General de Costes –explica l’exsenador de Compromís Carles Mulet, que va seguir el cas de Torre la Sal de prop-, que és un organisme d’aquests franquistes, fosc i totalment autònom on ningú pot saber exactament que passa».
Un organisme opac
Aquesta opacitat és precisament el que fa que als veïns de Torre la Sal –unes 90 famílies- els puge la mosca al nas. El límit marcat per la Direcció General de Costes el 1975 ressegueix la línia de platja a la perfecció, però quan es troba amb el poblat entra cap a l’interior per tal d’incloure tot el poblat excepte una casa.
«No entenem aquesta afectació –protesta Mercedes- és totalment injusta i inexplicable, mai ningú ens ha donat cap raó, simplement és així i pareix que ningú ho pot canviar».
De fet, aquesta mateixa pregunta la va fer Mulet a la llavors ministra de Transició Ecològica Teresa Ribera, qui tenia les competències sobre costes. «Ribera em va dir que era una decisió tècnica dels funcionaris i que no podia tocar-se, però tampoc em va argumentar aquest gir tan estrany, simplement era així i punt», explica l’exsenador, que és precisament veí de Cabanes.
Els veïns consideren que aquesta unilateralitat de l’administració els deixa en una situació de «total indefensió». «A nosaltres ens envien cartes dient que hem de marxar en sols huit dies [com va passar el 2021],que ens trobem ocupant terreny públic de forma abusiva i hem d’al·legar amb aquest temps, però ells tarden tres anys en resoldre les nostres al·legacions i simplement les han rebutjat, sense ni tan sols haver d’argumentar», expliquen.
Mulet reconeix que l’aplicació tan dràstica del dret a la propietat per part de l’Estat pot sobtar, però que és el funcionament de la Llei de Costes. «En realitat, el cas de Torre la Sal no és el primer ni l’únic i hi ha molts poblats que han passat per un procés similar i han estat definitivament demolits». De fet, ben a prop de Cabanes, a Xilxes (Plana Baixa) va ser destruït un poblat marítim el 1988, en una acció que van deixar un profund record traumàtic al poble.
Amb aquesta capacitat legislativa tan contundent no s’explica, però, les irregularitats urbanístiques arreu del litoral, com és el cas del famós hotel del Algarrobico, a Almeria, que vint anys després de la seua construcció i amb 40 sentències en contra, encara no ha estat mai enderrocat.
«Va ser Ortega y Gasset qui va dir allò de que ‘la justícia a Espanya és com una tela d’aranya, atrapa a les mosques però deixa passar als elefants», explica un expert en dret urbanístic per definir l’aparent contradicció.
Pressió urbanística
En el cas de Torre la Sal també hi ha elefants, o almenys això és el que temen els veïns, que asseguren que el procés per al seu desallotjament «avança cada volta que Marina d’Or s’amplia».
De fet, la delimitació de costes del 1975 no va implicar cap conseqüència i no és fins a la dècada del 1990, quan amb la construcció de Marina d’Or que es comença a parlar de la demolició del poblat. De fet, la primera maqueta del projecte urbanístic, presentada a inicis d’aquella dècada ja col·locaven una sèrie de jardins on hui encara hi ha Torre la Sal. «Quan una veïna va apuntar que en aquells jardins hi havia un poblat, l’hostessa li va dir que allò anava fora», explica Mercedes.
El procés de «recuperació» de la propietat per part de Costes va aturar-se –asseguren- amb la crisi immobiliària del 2008, que va aturar tots els processos d’ampliació de Marina d’Or, i va reactivar-se cap a finals de la dècada del 2010.
«El 2021 vam rebre les cartes exigint-nos marxar immediatament i quan Marina d’Or va tenir problemes econòmics hem estat tres anys sense notícies fins que el complex ha trobat nou comprador i s’ha reactivat», continuen els veïns afectats.
Mulet reconeix que «és molt complicat provar unes acusacions així» i que «és difícil aquest nivell d’influència en una institució de Madrid», però reconeix que amb la demolició del poblat el PAI de Torre la Sal en construcció passaria a estar «en primera línia de mar», fet pel qual «incrementaria el seu valor».
Contenciós-administratiu
El passat 21 de gener, el ministeri de Transició Ecològica donava per tancada la via administrativa, rebutjant totes les al·legacions dels veïns. Ara, l’única opció és recórrer a la via judicial, amb un contenciós-administratiu de recorregut incert, tenint en compte la llei actual.
L’argument al qual s’agarren des de Torre la Sal és que la delimitació del 1975 mai va ser publicada al BOE, pel qual al·leguen «que és il·legal», una asseveració, però, que haurà de validar un jutge.
Per la via política també han intentat incrementar la protecció de les seues cases mitjançant un procés per a declarar-lo Bé de Rellevància Local, fruit del qual és l’informe del CVC citat a l’inici de l’article.
De fet, ahir mateix, l’Ajuntament de Cabanes prometia que «no hi haurà enderrocaments» de cases després d’haver-se reunit amb la Direcció General de Costes, una mesura positiva, però que no resol tot el problema, ja que no implica que els veïns mantinguen la propietat de les cases, sinó que aquestes passarien a mans de l’administració que les llogaria o cediria als seus propietaris mitjançant un conveni, una solució que tampoc agrada a la majoria de veïns.
Tant l’Ajuntament de Cabanes com la Diputació de Castelló s’han posat al costat dels veïns i han promés personar-se a la causa, encara que Mulet alerta sobre els interessos partidistes: «quan estan a l’oposició a Madrid, tant el PP com el PSOE es posen a favor dels veïns, però durant tots aquests anys, han governat tots dos i mai ningú ho ha aturat». Mulet també recorda com van intentar traspassar les competències de costes a la Generalitat, que així podria garantir la permanència de les cases, però també sense èxit, per oposició dels grans partits.
