Amb l’inici de l’any, la Unió Llauradora alçava un crit d’alerta: el rendiment de la producció dels camps de xufa a l’àrea designada per a la Denominació d’Origen, sobretot al terme municipal d’Alboraia (Horta Nord) i entorn ha caigut dramàticament els darrers anys. D’una producció mitjana de 1.388 kg/fanecada en 2020 s’ha passat a 1.178 kg/fanecada en 2024. El que suposa una pèrdua del 15% en només quatre anys.
Una xifra que els llauradors consultats defineixen com “enorme” i que arriba a posar en risc la mateixa rendibilitat del producte. “Si fins ara no s’ha deixat de cultivar és perquè els preus s’han mantingut alts, però a la que la cosa canvie mínimament, veurem qui cultiva xufa”, alerta Enric Navarro, llaurador i propietari de Terra i Xufa, que produeix orxata ecològica. Es troba en perill la famosa orxata d’Alboraia?
Per ara, els productors han pogut salvar la situació gràcies a les dificultats per produir fora o importar-la. Conflictes als països africans productors o els fracassos en introduir el seu cultiu a Andalusia han salvat la situació, però el sector és conscient que aquestes condicions poden canviar en qualsevol moment i per açò demanen la implicació de les administracions.
Canvi climàtic i esgotament de sòls
Però primer de tot caldria respondre aquesta pregunta: per què baixa la producció? Aquesta és precisament la primera demanda de la Unió Llauradora, un estudi de la Conselleria d’Agricultura per tal d’analitzar la situació -que es preveu complexa i per múltiples factors- imprescindible per poder trobar solucions.
Amb tot, els llauradors tenen ja les seues hipòtesis i acusen des de “l’esgotament i la degradació progressiva dels sòls, l’increment de patògens de sòl (com ara nematodes i fongs), els canvis en el material vegetal i en les rotacions, l’impacte creixent del canvi climàtic —especialment les altes temperatures, les onades de calor i la irregularitat hídrica— i les limitacions derivades de la reducció de matèries actives fitosanitàries autoritzades”, segons detalla la Unió en un comunicat.
Aquestes poden parèixer moltes causes, però en realitat estan més relacionades del que podria semblar. “Si abans plantava el carxofar a principis d’agost, ara ho haig de fer a principis de setembre -explica un llaurador de Carpesa, pedania al nord de València,- perquè sinó la calor em mata les plantes. I pot semblar una xorrada i que ens podem adaptar amb canvis com aquest, però açò implica que si plante més tard, també cull més tard i al final perds producció i rendibilitat”.
“A l’horta, ara mateix, han deixat de ser possibles pràcticament tots els cultius d’estiu -apunta Navarro.- Abans es cultivaven llegums com bajoca o garrofó -els ingredients de la paella, en definitiva-, tomaca, pimentó, albergínia, meló… ara tot açò és impossible, fa massa calor”.
I què resisteix a les temperatures de l’estiu valencià? La ceba i la xufa. Com els preus del segon cultiu són més elevats, cada volta més llauradors han optat per dedicar-s’hi quasi exclusivament, el que ha generat el segon problema. “Abans es plantava xufa un de cada tres anys. És una planta que es manté huit mesos a camp i que esgota molt la terra. Hui, com que no hi ha alternativa, la gent la planta cada any i el resultat ha estat un esgotament del sòl”, explica pedagògicament Navarro.
Implicació de les administracions
I què s’hi pot fer davant del problema? Navarro reconeix que la solució no és fàcil. Des de la Unió, una de les mesures que reclamen és poder gastar fitosanitaris abans permesos i ara prohibits, una mesura que podria permetre forçar la producció, però que corre el risc de ser “pa per a hui i fam per a demà”, a més de les conseqüències en -irònicament- agreujar el canvi climàtic.
Una altra acció que Navarro considera important i que es troba també a la llista de causes de la Unió: la lluita contra els patògens, com fongs i virus. “El fet de no deixar descansar el sòl, provoca que el fong d’una collita es traspasse a l’altra”, resumeix Navarro de forma simplificada. Hi ha solucions a aquests problemes, però els llauradors, encara que hi hagen de col·laborar, no ho poden fer sols.
“Al remat, el problema és que es cultiven molt poques hectàrees de xufa al món, per això a les multinacionals no els ix rendible investigar fitosanitaris específics”, explica el llaurador. Per açò exigeixen una implicació de les administracions, especialment la Conselleria d’Agricultura i l’IVIA (Institut Valencià d’Investigacions Agrícoles).
“Els canvis en el clima ens estan obligant a adaptar-nos en moltes coses i de forma molt ràpida, però tot el que aprenem és sobre la marxa, fent prova i error i donant-nos consells entre llauradors, jo no sé què fa l’IVIA, però ajudar el xicotet productor, ja et dic jo que no”, es lamenten des de Carpesa.
“Fins fa cinc o sis anys, el bacteri que afectava la xufa no estava ni tan sols identificat -incideix Navarro,- no tenia ni nom. Hi ha tècniques de millora de les llavors per protegir-nos de les plagues, però cal una implicació de l’IVIA i, per ara, aquesta no arriba i no pareix que la Conselleria vaja a fer res. I mentrestant, l’horta com a espai agrícola productiu cada volta es troba més en perill”, conclou Navarro.
