L’anunci del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, de dedicar 13.000 milions a l’ampliació i modernització d’aeroports ha estat recollit -com pràcticament tota la resta- amb la polarització i amargor que marquen l’actual clima polític. Així, mentre els mitjans i entorns pròxims al Partit Socialista reaccionaven amb eufòria, la Generalitat, en boca de la consellera d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme, Marián Cano, criticava la inversió de més de mil milions a l’aeroport d’Alacant-Elx com a “insuficient” i “molles de pa”, al mateix temps que criticava que no els hagueren convidat a l’acte on es va fer l’anunci. És complicat donar una imatge de més interés partidista en tan poques paraules.
Però si eixim de la batalleta partidista i ampliem el focus, és inevitable fer-se una pregunta: i si ampliar aeroports no fora bona idea? A Barcelona, fa anys que un potent moviment ciutadà s’oposa a l’ampliació de l’aeroport. I no és un fet aïllat. Arreu del món, cada volta hi ha més casos de protestes en casos de grans infraestructures. Als casos ambientals territorials concrets -en el cas de Barcelona és un aiguamoll afectat-, s’hi suma sobretot una crítica de fons al model socioeconòmic vinculat a aquestes instal·lacions.
En un moment en què l’emergència climàtica ja és una realitat, té sentit seguir invertint milers de milions en un model econòmic basat en el consum massiu de combustibles fòssils? És la mateixa pregunta que molta gent es fa en el cas de l’ampliació del Port de València. Els transports marítim i aeri són dues de les fonts d’emissions de gasos d’efecte hivernacle que més creixen i que, encara més important, més complicades són de substituir per energies renovables. Com hem vist en el cas de la dana, els costos econòmics -per no parlar de les vides humanes- de no fer res contra els efectes del canvi climàtic han estat comptabilitzats pel Banc d’Espanya en 22.000 milions d’euros i al voltant d’un 15% del PIB valencià.
Llavors, no seria molt més intel·ligent -i ací ens referim només a la part purament econòmica, temes socials i ambientals a banda- invertir aquests milers de milions en infraestructures que ens permeten resistir millor nous embats, com el de la barrancada i, a més, deixar de contribuir a empitjorar els efectes, o invertir en transports públics, com ara el metro i el ferrocarril de rodalia per a connectar les comarques amb les grans ciutats del País Valencià i les seues àrees metropolitanes?
Però en el cas concret valencià i dels aeroports, la qüestió té, encara, una altra derivada. El govern espanyol i la Generalitat -és a dir, PSOE i PP- coincideixen en el fet que els aeroports estan “al límit de les seues capacitats operatives” i que, per exemple, el d’Alacant-Elx (el cinqué de l’Estat) no pot superar els actuals 18 milions de passatgers l’any sense ampliar-se.
Tots sabem que més del 90% d’aquests passatgers són turistes. Amb un territori al límit -si no directament desbordat- en qüestions tan essencials com l’aigua, un mercat immobiliari tensionat pel turisme que està dificultant enormement l’accés a l’habitatge de creixents sectors socials i uns salaris estancats en el sector serveis…, realment cal seguir apostant -i dedicant diners públics- a un model econòmic que ja no dona més de si? Quin sentit té seguir superant els rècords de turistes any rere any? Quin és el topall que es vol posar a aquestes xifres absurdes de milions de visitants -pràcticament 12 milions el 2024-? Realment, algú pensa que aquesta xifra pot continuar creixent indefinidament?
Potser caldria un govern -o uns governs- que feren l’esforç de llevar-se la bena dels ulls i intentaren començar a pensar en el bé comú i a com canviar el rumb del vaixell abans que siga massa tard i el xoc amb l’iceberg siga inevitable.
