El passat mes de juny, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València es va commemorar el 25é aniversari de la mort de Francesc Ferrer Pastor. Ara que s’acosta l’11 de juliol, data en què ens va deixar, m’agradaria sumar-me a aquest reconeixement.
Al març de l’any 2000, un xiquet que encara no parlava rebia un regal molt especial de Francesc Ferrer Pastor, el Diccionari Valencià Escolar, esperant que en un futur aquest seguira l’estel de la seua tasca. El tom va quedar a casa, a l’abast, com un objecte important que ningú gosava perdre. En la seua primera pàgina, la dedicatòria manuscrita del vell lexicògraf donava la benvinguda al món a un xiquet que començava a viure en una llengua que ell havia contribuït a salvar. Gestos com aquella dedicatòria a un nadó simbolitzen un vincle profund: el d’una generació sencera que, sense conéixer-lo directament, ha heretat el seu llegat i continua, potser sense saber-ho, la tasca que ell va començar.
Aquell diccionari va ser el primer que va fullejar. Va esdevenir la seua primera eina per descobrir paraules, significats, formes, variants… Quan trobava un mot que no entenia, l’obria. Era molt més que un llibre: era una brúixola, una veu, una mà que l’ajudava a no perdre’s enmig de la llengua. Amb el temps, va comprendre el valor que amagava aquell volum. No era només un diccionari: era el fruit d’una vida sencera de treball tenaç, de milers d’hores escoltant, anotant, comparant, ordenant —tot plegat fet de manera completament manual, amb una paciència i una constància artesanals que fa encara més valuós el seu mèrit. Era l’obra d’un home que havia dedicat la seua existència a dignificar el valencià, a fer-lo visible, usable, digne.
Paco, com li deien molts, havia estat tipògraf, autodidacta, militant cultural i lingüístic en temps grisos. En plena postguerra, mentre el franquisme arraconava la nostra llengua, ell recollia mots arreu de la Safor i el País Valencià, i construïa fitxes. El seu Diccionari de la Rima, els vocabularis bilingües, el Diccionari General del 1985… tot aquell corpus fou com una arada que obrí camí per a la normalització. La seua tasca va possibilitar un canvi fonamental: durant dècades, en un sistema educatiu on l’ensenyament era exclusivament en castellà, molts valencianoparlants que no havien pogut estudiar en la seua llengua es veien obligats a recórrer a vocabularis bilingües per poder aprendre a llegir i escriure correctament en valencià. Aprenien el valencià a través del castellà, en un procés forçat i antinatural. Gràcies a l’esforç de Ferrer Pastor i d’altres defensors de la llengua, això va canviar. Les generacions posteriors, educades ja en valencià, han pogut aprendre i consultar diccionaris directament en la seua llengua, com ocorre en qualsevol llengua normalitzada. El Diccionari de la Rima, especialment, és una mostra de sensibilitat lingüística i de creativitat; una eina valuosíssima per a l’escriptura poètica i per a descobrir les possibilitats expressives de la llengua.
Però més enllà del paper i la tinta, hi havia una convicció clara: la llengua s’ha de viure i s’ha d’estimar.
Molts adolescents formen part d’una generació que no el va arribar a conéixer, però que ha crescut aprenent amb la seua obra, especialment amb els diccionaris blanc-i-blau que han esdevingut referents tant a les aules com a casa. La gent que el va conéixer ens parla de la seua lluita incansable, d’una passió compartida per la llengua que ell va saber contagiar. Francesc era també un gran orador, capaç de transmetre amb convicció i claredat la importància de salvar el valencià, d’implicar a qui l’escoltava en la defensa activa de la llengua i la cultura pròpies. Aquesta estima per la llengua anava indestriablement lligada a l’estima per les arrels del seu poble, per les tradicions i per una manera de viure que ell volia preservar i transmetre. I ell, què esperava? Que nosaltres també continuàrem amb eixa lluita. Que entenguérem que el seu llegat és com un foc col·lectiu que cal continuar alimentant, generació rere generació, amb paraules, conviccions i compromís.
En els primers passos de la seua vida aquell xiquet no era conscient del que significava aquella dedicatòria. Però hui sap que, darrere d’aquelles paraules hi havia una esperança per a Francesc: aquell nadó que començava a parlar ho faria en valencià, no oblidaria d’on ve, ni la llengua que dona nom a les coses.
Han passat vint-i-cinc anys de la seua mort, i el seu nom encara viu a les prestatgeries, a les aules, en la memòria de tot un poble. El seu llegat, però, no és només lingüístic. És també moral: una manera de viure compromesa, honesta i al servei del país.
Francesc estava orgullós perquè el País Valencià havia reconegut la seua tasca. També agraïa a la Safor i al seu poble natal, la Font d’en Carròs, que el tingueren com a referent. Molts han estat acompanyats per ell des de sempre. A través de cada paraula, de cada entrada del diccionari, d’aquella veu que els parlava des del paper. Només podem donar-li les gràcies. Per les paraules. Per la llengua. Per no rendir-se mai. A hores d’ara, en cada aula on un infant obri un diccionari, troba, sense saber-ho, la veu d’un país que es resisteix a oblidar-se.
És en aquest gest —unes mans menudes passant pàgina i un dit assenyalant un mot desconegut— on Ferrer Pastor continua viu. Perquè cada paraula descoberta és també una victòria del seu esforç.
