Ara que es discuteix sobre la denominació de la llengua dels valencians, amb la proposta que siga distingida com a català-valencià en les institucions polítiques d’àmbit estatal i europeu si s’acaba acceptant la seua oficialitat; i en una època en què el Consell valencià, novament en mans de la dreta –concretament en mans de PP i de Vox–, torna a qüestionar la unitat lingüística, convé recordar que aquesta actitud no és, ni de bon tros, nova. I que en ocasions anteriors, aquests desafiaments als criteris filològics universals també han trobat resposta.
L’any 2014, després de la polèmica generada des de la Generalitat Valenciana –en aquell moment en mans del Partit Popular– sobre la definició del terme valencià en el llavors nou diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que reafirmava que valencià i català són el mateix idioma, l’advocat Moisès Vizcaino, també editor del Diari La Veu del País Valencià, va enregistrar al Consell Jurídic Consultiu (CJC) del País Valencià un escrit acompanyat d’una notícia d’aquest mateix diari i 46 sentències fermes –recollides per Alfons Esteve i Gómez, Cap Tècnic del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València– en les quals els tribunals demostraven jurídicament la unitat de la llengua en tots els aspectes. És a dir, es confirmava l’equiparació dels termes valencià i català per a referir-se a una mateixa llengua.
Després de la petició del president de la Generalitat, en aquell moment Alberto Fabra –actual diputat al Congrés espanyol–; i de la consellera d’Educació, en aquell moment María José Catalá, actual alcaldessa de València, amb la qual demanaven un informe jurídic urgent al CJC sobre l’esmentada denominació, l’advocat Moisès Vizcaino declarava que «vull que aquest organisme tinga en compte aquestes 46 sentències» emeses pel Tribunal Constitucional, pel Tribunal Suprem i pel Tribunal Superior de Justícia, guanyades per «particulars, per Acció Cultural del País Valencià, pel Sindicat de Treballadors i Treballadores de l’Ensenyament del País Valencià i per diverses universitats».
L’advocat mostrava la seua indignació davant l’actuació del president i de la consellera en la petició de l’informe esmentat. «Encara que no fa falta, hi ha prou jurisprudència per a demostrar que català i valencià és el mateix. El que ha de fer la consellera Catalá és preocupar-se perquè cap xiquet o xiqueta del País Valencià no estudie en barracons i per no suprimir línies i unitats en valencià». L’advocat concloïa també que tot era una «cortina de fum» per a tapar els casos de corrupció que tant afectaven el PP en aquell moment, que un any després va ser apartat de la Generalitat Valenciana.
Finalment, el CJC va donar la raó al Consell i va dictaminar que l’AVL, tot i ser l’organisme encarregat de normativitzar el català al País Valencià, no era competent per a definir el nom de la llengua, en tant que aquesta institució «està sotmesa al que disposa la Constitució, l’Estatut d’Autonomia i la seua llei de creació». També argumentava que «entre les funcions» encomanades per la llei de creació hi ha la de «vetllar per l’ús normal del valencià i defensar la seua denominació i entitat», així com que «l’Estatut prescriu que l’idioma valencià és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, proclamació que ha de servir com a paràmetre normatiu i definitori del vocable “valencià”». Per últim, el CJC considerava que la definició de valencià present al Diccionari Normatiu Valencià de l’AVL «no coincideix amb el que disposa l’article 6.1 de l’Estatut», que parla «d’idioma valencià» i en cap moment fa referència a la catalanitat de la llengua.
Val a dir que els qui signaven aquell document jurídic estaven clarament vinculats al PP. El president del CJC en aquell moment, Vicente Garrido Mayol, fins i tot ha sigut ponent en un congrés acadèmic titulat «Desafíos constitucionales para el tiempo presente», en què van participar alts càrrecs valencians de Vox i en què se situaven qüestions com la del feminisme o la memòria històrica com a «amenaces» contra la Carta Magna espanyola. Aquell esdeveniment es va celebrar al parlament de Castella i Lleó quan PP i Vox ja hi governaven. El vicepresident del CJC, José Díez Cuquerella, va ser vicepresident també de la Diputació de València amb el PP i mà dreta del pluriimputat Alfonso Rus a Xàtiva (Costera). La consellera del CJC, María Luisa Mediavilla Cruz, és l’actual sotssecretària de Vivenda, mentre que l’altre conseller, Enrique Fliquete, dirigia el congrés citat en què va participar Vicente Garrido. Ferran García Mengual, secretari del CJC, ha sigut vicesecretari de la Fundación Garrigues, lligada a l’univers jurídic d’àmbit conservador. Per últim, el llavors ja expresident valencià Francisco Camps exercia com a conseller nat del CJC.
