El següent article té com a finalitat exposar de forma objectiva, rigorosa, contrastada i divulgativa els motius pels quals el topònim «València» ha de portar accent obert i no tancat com afirmen algunes investigacions. No pretenem, de cap manera, entrar en disquisicions polítiques, tendencioses i parcials, sinó fer un recorregut expositiu on, amb arguments històrics, gramaticals, lingüístics i, sobretot sociolingüístics, reforcem la idea que el nom del Cap i Casal no pot portar altre accent que no siga obert.
Etimologia del topònim “València”
En primer lloc, com és sabut, el primer nom del qual se’n té constància és el de Valentia Edetonarum (138 aC). Valentia significa “valentia”, “força” o “valor”. Cal afegir que, Edetonarum fa referència a la regió ibera dels edetans, on es trobava la ciutat. Fou fundada com una colònia romana en la desembocadura del riu Túria i el nom significa “Valentia dels edetans” en honor a la tribu local.
En segon lloc, entre l’any 711 i ‘any 1238 té lloc la conquesta musulmana i, a partir d’aquesta època, la capital passà a denominar-se Balansiya. La ciutat esdevingué un important centre neuràlgic durant el domini andalusí i fou coneguda com «La perla d’al-Àndalus» i també com Madinat al-Turab, “ciutat de l’arena”.
En tercer lloc, tenim la denominació Valencia, a partir de la conquesta de Jaume I el 1238. La ciutat i el seu territori s’integraren dins de la Corona d’Aragó i, amb la victòria cristina s’hi repoblà amb catalans i catalanes a la costa, i aragonesos i aragoneses, a l’interior. La capital es rebatejà amb el nom en català de Valencia. (Evitem ací accentuar, perquè, evidentment, passaran uns quants segles fins que es consensuen unes normes d’accentuació).
Quina pronunciació tenien Valentia Edetonarum, Balansiya i Valencia en aquell temps?
És important fer ressò de la fonètica descriptiva d’aquestes paraules, atés que ja ens donen una informació molt específica i aclaridora de la pronunciació del topònim.
Valentia pertany al llatí romà i la pronúncia clàssica és /wa’lɛn.ti.a/ amb e oberta. Ací la /v/ sonava com una semivocal /w/, molt propera a /b/.
Si ens centrem en el llatí vulgar (més proper al parlat pels romans a Hispània) la pronúncia seria /ba’lɛn.ti.a/. La grafia ɛ ens torna a indicar que la e és de nou oberta.
Balansiya és la forma de l’àrab andalusí i la transcripció aproximada seria /ba’lan.si.ja/. Ací, la síl·laba tònica la tenim en “lan” i l’escriptura amb la lletra a ens indica que s’usa una vocal clarament oberta. Remarquem que l’àrab no té el fonema /v/ i se substitueix per /b/. En aquest cas s’insereix una vocal epentètica per tal de facilitar la pronunciació: Val- →Bal- →Balan- i s’afegeix el sufix -iya molt comú en la toponímia àrab.
Valencia és la forma llatina adaptada a la llengua catalana. En aquesta època medieval la pronúncia del topònim és /va’lɛn.si.a/. Com s’hi observa, s’elimina el sufix àrab, es retorna a la forma amb v i es manté la tònica en la e oberta.
Tal com es pot constatar estimològicament, la e oberta /ɛ/ de la segona síl·laba s’ha mantingut des del llatí i en la forma àrab aquesta síl·laba s’escrivia amb una vocal oberta com és la a.
Quines pistes ens dona el Segle d’Or valencià al respecte?
L’empremta més aproximada ens l’ofereix Jaume Roig en la seua poesia religiosa i satírica del segle XV. Tant en les Trobes en llaors de la Verge Maria (1474) com en l’Espill (1460 aprox.), l’autor feia rimar el topònim amb paraules acabades en -ència com “reverència” i “prudència”, respectivament. Fet que ens indica que, la pronúncia dos segles més tard de la fundació del Regne de València, continuaria mantenint-se amb la e oberta.
Per què l’evolució de la llengua convida a pronunciar València amb e tancada?
Totes les llengües evolucionen al llarg del temps i durant aquest procés, es produeixen diversos fenòmens. A tall d’exemple tenim la coneguda revolució fonològica dels Segles d’Or, també coneguda com el “reajustament de les sibilants”, va ser un procés que va transformar l’espanyol medieval en el modern entre els segles XV i XVII. Va consistir, principalment, en la reducció dels sis fonemes sibilants del castellà medieval a només dos o tres a l’espanyol modern. Això produí canvis com la “desafricació” de les africades /ʦ/ i /ʣ/ i l‘ensordiment de les sonores.
Al seu torn, si ens situem exclusivament en el domini lingüístic de la província de València, trobem com una mateixa paraula com ara “porta” [pɔ́ɾta] es pronuncia en zones de la Costera i de la Safor com [pɔ́ɾtɔ́] on la a sona com la o oberta.
De la mateixa manera, constatem que, dialectalment, tenim zones geogràfiques del nostre territori on la sonoritat de la s es manté i, d’altres, on s’apitxa, i la sonoritat de la qual s’hi ha perdut. D’aquesta forma, conviuen dues formes de pronunciació en l’actualitat.
Amb açò volem argumentar que en un domini lingüístic reduït, com ho és una província, existeixen diferents formes d’articular el so de la vocal d’una mateixa paraula, però, així i tot, no afecta, gens, a la seua escriptura.
Fets històrics rellevants i concloents
Ara bé, hi ha dos fets històrics cabdals que expliquen que una part de la societat pronuncie la e de València tancada: La guerra de Successió (1707) i El franquisme (1939-1975).
La victòria borbònica en la guerra de Successió i la consolidació de l’absolutisme va enfortir la imposició del castellà en àmbits oficials, judicials i educatius reduint progressivament el valencià.
El franquisme, de la mateixa manera, es va caracteritzar per una centralització, repressió, censura i promoció d’una identitat nacional espanyola homogeneïtzada. Es van suprimir les autonomies i es buscà la difusió de la llengua i cultura espanyoles per damunt de les llengües regionals. Això tingué efectes en l’ensenyament, l’administració i la vida pública, reduint la presència i la normalització del valencià que passà de ser la llengua oficial de la Corona d’Aragó a ser una llengua minoritzada i minoritària. El castellà es convertí en la llengua oficial del règim, fet que provocà un conflicte identitari social arran de la pregunta de quina era la llengua “útil”, “valuosa” i de “prestigi” del moment. Per aquest motiu, molts pares i mares valencianoparlants triaren el castellà per a comunicar-se amb els seus fills i filles. Situació que provocà que, també de portes endins, la castellanització del territori fora total.
En ambdues situacions històriques ocorre el que coneixem com a llengües en contacte amb la convivència del castellà i del valencià i, en conseqüència, el sorgiment d’un cas evident de diglòssia. Açò ocasionà que hi haguera molts préstecs de paraules i que hi abundaren l’ús tant de castellanismes com de barbarismes i, per descomptat, que hi apareguen canvis fonètics.
El general Franco batejà el Cap i Casal com “Valencia del Cid” i, açò, juntament amb el que hem exposat i la imposició del castellà, determinà que la forma castellana de pronunciar la capital arrelara en la societat valenciana.
Dos incisos històrics importants
Fent un xicotet incís, volem aportar que al segle XIX, durant la Renaixença, Constantí Llombart en el poemari La copa d’argent fa rimar “València” amb “competència” i “magnificència”. Trobem ací que el fundador de Lo Rat Penat, amb la seua consciència cultural i valencianista, no escrigué l’accent obert en la e per atzar. Sobretot, perquè en qüestions poètiques, els autors són molt curosos i cavil·len molt a l’hora de cercar les paraules precises per a rimar amb la pulcritud estètica que requereix el vers.
Tot continuant amb els incisos, puntualitzarem que anys més tard, el 1932, se signaren a Castelló les Normes Ortogràfiques que dictaminaren la forma d’escriure el nom de la capital després d’un ampli consens social i cultural tot basat en qüestions històriques i filològiques.
Sobre l’estàndard
Tota llengua té un estàndard i el valencià no n’és cap excepció. Durant molts anys, l’ús de l’estàndard ha permés que la pronúncia de consonants fricatives sonores com la v i la s no es perderen, ja que aquests sons formen part del patrimoni sonor de la nostra llengua que li configuren, al seu torn, riquesa i varietat. El mateix ocorre amb les set vocals del nostre sistema fonètic on el fet de tindre tres vocals obertes com la a, la e i la o, aporten musicalitat a més de riquesa en contrastos.
Conclusió
Comptat i debatut, després del recorregut que hem realitzat, comprovem que el valencià conserva la distinció entre vocals obertes i tancades que prové del llatí, a diferència d’altres llengües romàniques com el castellà que han simplificat la seua fonètica.
Per aquesta raó, no hem d’incórrer en el mateix i no caure en el parany de simplificar el valencià.
L’escriptura de València amb accent obert no és només una qüestió ortogràfica, sinó també un reflex de la història, la identitat i la fidelitat lingüística.
La vocal oberta a la segona síl·laba pren les arrels de la tradició més antiga: ja a Valentia, nom romà, i a Balansiya, denominació andalusina, la pronunciació mantenia aquesta sonoritat oberta que el poble va transmetre de generació en generació. Fins i tot, Jaume I, el mateix fundador del Regne de València, en donar-li nom al segle XIII, la pronunciava així, conscient de la continuïtat amb l’herència cultural i lingüística prèvia.
Per això, escriure València amb l’accent obert no és només respectar la norma del valencià actual, sinó també reconéixer un llegat històric que uneix passat i present, i reivindicar una identitat que ha sabut conservar la seua autenticitat al llarg dels segles.
Emili Chaqués és catedràtic de Llengua i Literatura Valenciana.
