Els valencians i les valencianes naixem “blaveros” de sèrie. Aquesta màxima la va expressar aproximadament així Joan Fuster a principis dels anys 80 del segle passat. De la mateixa manera que a un infant se li inculquen un seguit de valors, identitats i coneixements, a un valencià se li inculca visceralment una sèrie d’ítems que el faran granític en les seues conviccions més tel·lúriques. En primer lloc, la histèria per la patrona de la ciutat. En segon lloc, l’orgull de ser valencià, que no català. En tercer lloc, el coneixement de la recepta secreta de la paella d’arròs. En el quart, trobem l’amor incondicional i devot per l’himne del mestre Serrano. I en el cinquè, la seguretat absoluta que la seua senyera ja la van pintar amb el blau titanlux. Que com totes i tots sabem, ja la va portar Jaume I quan vingué a no sé què. La prova fefaent la teniu a l’aparador de la botiga de maquetes de tota la vida que hi ha a l’inici de l’avinguda de l’Antic Regne de València, dita fa alguns anys de José Antonio. Que aquells sí que en sabien i no poden enganyar-nos. Un rei que va nàixer a Montpeller, i per tant parlava francès, no català…
Ja sabeu: un valencià “bàsic”, blavero, acabat d’eixir de fàbrica… Això deia sorneguerament Joan Fuster quan es trobava un d’aquests “protocunyats” que tot ho sabien sense haver alçat els ulls del seu carrer capitalí de naixença. El poder els havia ensenyat de menuts –de ben menuts- que allò que alguns dels seus pares parlaven no era digne, i que si volien pujar d’estatus havien de canviar de llengua… Una llengua sense importància feta de retalls, d’exabruptes, de rots deixats anar… Bàsicament, una societat feta d’ignoràncies convertides en arguments. Una societat que no l’havien deixat mai alçar el cap…
El meu avi Vicent era de Terrateig, un poble col·locat quan les muntanyes deixen de ser-ho per a convertir-se en un camí cap a la mar, cap a Oliva. El seu malnom era el Rialles. Aquest malnom li desaparegué en acabar la guerra, perquè deixà de riure i de fer riure. L’estiu de 1931 va anar amb un amic a Barcelona. No em van contar mai per què. Ja podeu imaginar-vos què li havien contat de qui era ell, qui el representava, d’on venia, quina llengua parlava… El ben cert és que ens els trobem tots dos per la Rambla. Vicent diu en to burlesc a l’amigatxo: “a mi m’han dit que ací parlen un valencià mal parlat. Anem a comprovar-ho”. Entraren en una de les botigues de mitjan Rambla i pam dalt pam baix, així es produí la conversa: “Bon dia. Mire, és que volíem comprar uns arganells”, digué el meu avi. Supose que devia pensar que en una ciutat tan cosmopolita ignorarien la paraula “arganells”. Igual que nosaltres ara mateix. No tenim ni idea de què són. Per a fer-ho, haurem d’aixecar la vista del nostre melic d’ignoràncies i anar a un diccionari. Però no es preocupen. Els estalviarem l’esforç: uns “arganells” són uns cistells de fusta –o de ferro després- que es posaven a costat i costat dels animals de càrrega i feien de “maleter”. Encara que el nom venia del llenguatge mariner.
El dependent se’ls va mirar de fit a fit i els respongué: “Sí, senyors… Que els volen, de ferro o de cànem?” Ja podeu imaginar la cara de Vicent, el Rialles… El meu avi havia descobert per ell mateix que a 500 quilòmetres del seu poble parlaven –amb un accent peculiar, això sí- la seua llengua, la que ell coneixia de tota la vida com a “valencià”. Vicent havia aixecat el cap del seu carrer i havia experimentat d’una manera pràctica allò que no li havia dit ningú: que un valencià s’expressava en la mateixa llengua que un barceloní…
Per cert. He escrit “aixecar”. Això no ho he dit mai de la vida, podeu pensar. I teniu raó. Vosaltres, no. Però us convide que alceu la vista del vostre carrer i del vostre bagatge. Quan era menut i em criava a Alcoi, una de les paraules que més gràcia em feia era una mena de paraula màgica: expressament, m’agradava que me la diguera la meua àvia Helena, una alcoiana de tro. A ella no li havien ensenyat la llengua a l’escola, sinó al carrer. L’únic que feia era reproduir-la oralment, com s’havia fet de generació en generació. Jo em llançava a terra i em feia un cabdell, tot esperant la seua mà d’àvia tocant-me la testa i dient-me: “Xico, aixeca’t, aixeca’t…!!!”. I deixava arrossegar musicalment la “xeix…”
Us haig de confessar que l’expressió em produïa un plaer indescriptible… Un verb imperatiu d’estima. “Aixecar-se” era alcoià el 1968…
I què me’n dieu de l’altra àvia, de la dona del Rialles? Ella era de Gorga, al costat de Cocentaina. Es deia Mercè i mai no va deixar de parlar valencià. A tothom. No ho feia per militància. Ho feia per coherència, per dignitat, supose… Després de la guerra, es van posar a viure a València, a un carrer nou: el de Gil i Morte. Els dies que venia a casa nostra, entrava a la nostra habitació, que no sempre estava endreçada. En entrar-hi exclamava: “Si açò no és una alcova!
Açò semblen els “encants!”… Els “encants”… “In cantu”… Corresponia a la fase última del saqueig d’un legionari romà. Tot allò que havia agafat com a botí després d’un saqueig i que no li servia, ho posava a la venda, mentre ho oferta va al carrer “in cantu”, a plens pulmons… Ara mateix, ja sabeu què són “els encants” a les nostres ciutats: on es venen coses insospitades…
Aquestes tres persones –valencians i valencianes- no ho havien tingut fàcil. Però estic segur que ara mateix tindrien un criteri propi.
Recorde mon pare, que cap a mitjan anys 50 es va assabentar que el valencià –aquella llengua que parlava ell en certs àmbits- era català. El disgust que es va emportar!… Va estar una temporada impactat… Ara resulta que el valencià que jo parle també es diu català… És català… Allò que parlava ell… ho parlaven més persones quilòmetres enllà, mar enllà…I el mallorquí…I des de feia segles!… Era difícil de pair… Però ho va metabolitzar. Ja no era un sentiment estomacal, visceral només. Ja no eren quatre tòpics que aplacaven un desig ocult de la por a conèixer, a descobrir…I si el que hi descobresc no m’agrada? A l’estima inconscient, però profunda cap a la llengua, ara se sumava un viatge cap al descobriment, cap a les preguntes. Mon pare iniciava un viatge cap a la racionalitat, cap al coneixement. Al capdavall, començar a alçar-se enmig de la tenebra, i entrellucar més llums com la d’ell.
El mateix cas li passà a Eliseu Climent, una de les estructures d’estat més fermes i més il·lusionades que tenim ara mateix. Quan li van explicar que el valencià i el català eren la mateixa llengua, es va sumir en una mena de tristesa emocional profunda. Com era possible? Li ho explicà Joan Fuster. A partir d’aquell dia a “Eliseín” se’l veia trist i impactat en tertúlies i mogudes… Com “paralitzat”… Són el mateix, són el mateix… Era tanta la seua torbació que va anar al gran savi de la muntanya d’aquell moment: Xavier Casp. Aquell mestre “shaolin” mediterrani deixat anar, va escoltar la pregunta del “petit llagostí” Eliseín… “És veritat, oh mestre entre els mestres- que el valencià i el català són la mateixa llengua? I el savi li digué “Oh sí… l’únic que passa és que els estats moderns no ho van substanciar ni en escoles ni en altres fòrums. Ni tinguérem canals públics per a intercanviar fluids culturals, socials i lingüístics… No ens deixen aixecar el cap i travessar la frontera més perillosa: la de la ignorància…” Eliseín es convertí en Eliseu Climent i sobre els seus muscles i els de la seua dona Rosa Raga, s’aixecà un dels projectes més dinàmics que mantenen viva la flama: on tots els accents de la llengua hi tenen cabuda…
Agustí Cerdà en contava una anècdota de son pare, que crec que em permetrà compartir-la amb totes i tots, estimats lectors.
El seu pare era molt religiós –un valencià de sèrie- i un any va anar a Ulldecona a assistir a l’espectacle de la Passió. Era d’aquells que naturalment no creu en allò de la unitat de la llengua i totes aquelles mogudes de traïdors.
De Montesa a Ulldecona. Quan en tornà, Agustí li preguntà que què li havia semblat. “Preciós, se’t fa un nus a la gola i se t’acorrufa el melic, t’aborrones…” I què, ho vas entendre tot? Preguntà Agustí… Home, ara que ho dius… parlaven com a Castelló… a veure si tindràs raó i el valencià i el català són “lo” mateix…?
Una altra persona que havia aixecat el cap, un altre valencià que havia iniciat el camí cap a la racionalització tranquil·la, lògica… Havia deixat de considerar que la ignorància era un argument i s’havia posat a caminar envers el coneixement. L’autoconeixement. A partir d’aquell moment, la curiositat i les preguntes serien les seues companyes de viatge.
