Joan conta que, al vespre, després del seu treball, se’n va a un dels seus bars de costum. Després de demanar un refresc, es dedica a veure l’ambient. Entre dos clients, A i B, i Joan es creuen mirades de curiositat. Malgrat que els dos clients, A i B, parlen en castellà, Joan se’ls adreça amb educació en valencià. El primer tema, el lloc de procedència. L’un, A, com Joan, és d’un poble valencià i sap parlar-lo, però no hi està conscienciat. I l’altre, B, que fa temps que viu a València, però és d’una altra capital de l’àmbit lingüístic diu que se n’ha oblidat i el parla amb dificultats. Amb tot, la conversa es desenrotlla totalment en valencià, però quan parlen A i B és en castellà i Joan, constatant-ho i veient les dificultats de parlar en valencià de B, els invita a fer alternança de codi: A i B en castellà i Joan en valencià. Però A i B s’hi neguen i volen continuar la conversa en valencià. Al final, tots tres s’acomiaden contents de l’encontre.
Però Joan s’ha quedat sorprés que A i B, malgrat oferir-los una alternativa de codi, hagen preferit mantenir la conversa en valencià. És a dir, que, en comptes d’optar, segons els usos lingüístics dominants, per la posició dalt, parlar en castellà, hagen preferit la posició complementària, estar baix. Una explicació se li acut al final després de repassar diverses vegades la conversa. Potser, A i B, s’han cregut que el seu estatus, el de Joan, era més alt.
Siga com siga, potser, prendre consciència del propi estatus siga determinant perquè les interaccions sociolingüístiques dels valencianoparlants siguen més equitatives i igualitàries.
La finalitat d’aquesta secció és la de crear un espai de comunicació entre valencianoparlants en què es puguen compartir experiències positives concretes en l’ús del valencià. Les vostres comunicacions les podeu trametre a la següent adreça: parlemvalencia@gruplaveu.info.
Situació del valencià
Els valencianoparlants, segons un text del sociòleg, Lluís Aracil, Minorització i extinció. Etapes i mecanismes de la substitució lingüística, ja es troben en una situació minoritària, l’última etapa del seu procés d’extinció com a gent. Algunes de les seues característiques:
- Mentre que les normes d’ús del valencià són recessives, les del castellà són expansives. En principi, es parla en castellà, llevat que totes les circumstàncies siguen desfavorables i, en principi, no es parla en valencià, llevat que totes les circumstàncies siguen favorables.
- Hi ha dos processos encavalllats, el d’unilingüització unilateral i el de bilingüització unilateral dels valencianoparlants. És a dir, hi ha un procés d’emigració de la comunitat lingüística valenciana a la castellana, que implica que, mentre a la comunitat lingüística hi ha una pèrdua demogràfica, a la castellana hi ha un augment a costa seua.
- Fa un segle, les dos llengües eren necessàries i insuficients, l’una era per a saber de lletra i l’altra per a viure normalment, però ara el castellà ha esdevingut necessari i suficient i el valencià innecessari i insuficient per a viure.
- Hi ha dos discursos, el dominant, el discurs de la necessitat, que afavoreix el castellà, i el dominat, el discurs de la bona voluntat, que perjudica el valencià.
- Etc.
Conclusió provisional: Els valencianoparlants, sense viure amb dignitat en la seua llengua, no poden tenir un lloc al món.
