Laia Buigues aporta una experiència positiva sobre l’ús del valencià:
«Vinc de família valencianoparlant. El meu marit és un andalús arribat a València quan estava en la trentena. Tenim llengües maternes distintes, però els dos entenem la de l’altre, així que cap ha hagut de renunciar a la seua llengua vehicular. Jo li parle valencià i ell a mi em parla en castellà amb un preciós accent andalús. Vivim a València ciutat. Tenim dos fills a qui ens adrecem cadascú en la nostra respectiva llengua i ells ens retornen en castellà al pare i en valencià a la mare.
A l’escola pública on van, des del principi vaig optar per escriure en valencià als grups de WhatsApp d’ambdós fills. Allà hi ha gent d’origen divers a dintre de l’Estat Espanyol i fora d’ell. El resultat és que mai m’he trobat ningú que em demanara canviar al castellà. Ningú s’ha queixat. Ningú ho ha criticat. Tothom ho ha respectat tot i ser l’única que fa servir el valencià. Dona la casualitat que soc la que organitza els dinars de Nadal, els aniversaris conjunts, la tresorera del grup, la que envia els recordatoris d’açò o d’allò… i tots se n’avenen amb normalitat. Hi ha gent que fins i tot m’ho agraeix perquè els ajuda a aprendre/reforçar el valencià.
Moltes vegades, l’autocensura fa que no socialitzem en valencià quan fer-ho, lluny de generar rebuig, genera riquesa en les relacions interpersonals. Deixem de tindre por de ser persones «maleducades», de ser «diferents». Tot això són percepcions injustes que només serveixen
per a renunciar als nostres orígens. I qui perd els orígens…»
Un testimoni encoratjador
La família de Laia Buigues – i sembla que també els WhatsApp de l’escola- és tot un exemple de coexistència pacífica de comunitats lingüístiques. Allò que hauria d’existir tant al context valencià com al context espanyol.
Evidentment, Laia Buigues no practica, en paraules seues, una autocensura, sinó que més aviat la critica i fa, segons manifesta al seu testimoni, un ús ple del valencià, tot animant-nos a perdre la por d’usar-lo. Un altre testimoni, doncs, encoratjador.
La finalitat d’aquesta secció és la de crear un espai de comunicació entre valencianoparlants en què es puguen compartir experiències positives concretes en l’ús del valencià. Les vostres comunicacions les podeu trametre a la següent adreça: parlemvalencia@gruplaveu.info.
Situació del valencià
Els valencianoparlants, segons un text del sociòleg, Lluís Aracil, Minorització i extinció. Etapes i mecanismes de la substitució lingüística, ja es troben en una situació minoritària, l’última etapa del seu procés d’extinció com a gent. Algunes de les seues característiques:
- Mentre que les normes d’ús del valencià són recessives, les del castellà són expansives. En principi, es parla en castellà, llevat que totes les circumstàncies siguen desfavorables i, en principi, no es parla en valencià, llevat que totes les circumstàncies siguen favorables.
- Hi ha dos processos encavalllats, el d’unilingüització unilateral i el de bilingüització unilateral dels valencianoparlants. És a dir, hi ha un procés d’emigració de la comunitat lingüística valenciana a la castellana, que implica que, mentre a la comunitat lingüística hi ha una pèrdua demogràfica, a la castellana hi ha un augment a costa seua.
- Fa un segle, les dos llengües eren necessàries i insuficients, l’una era per a saber de lletra i l’altra per a viure normalment, però ara el castellà ha esdevingut necessari i suficient i el valencià innecessari i insuficient per a viure.
- Hi ha dos discursos, el dominant, el discurs de la necessitat, que afavoreix el castellà, i el dominat, el discurs de la bona voluntat, que perjudica el valencià.
- Etc.
Conclusió provisional: Els valencianoparlants, sense viure amb dignitat en la seua llengua, no poden tenir un lloc al món.
