Això és el que vaig sentir quan vaig llegir l’entrevista que el senyor Alfons Garcia, subdirector del diari Levante-EMV, va fer a l’arquebisbe de València. Sobretot quan Sr. Enrique Benavent va dir: “Mentre el valencià siga objecte de debat polític i no hi haja pau social, és molt difícil fer un missal que no siga polèmic” (Levante-EMV, 8 de març de 2026).
Supose que l’arquebisbe Benavent, quan parla de “pau social” al País Valencià, pensa i desitja un acord, un enteniment o un consens entre parts enfrontades lingüísticament. Entre filòlegs i quatre aficionats a la llengua, però sense cap mena d’estudis filològics. Evidentment, si l’arquebisbe creu necessari eixe acord perquè hi haja “pau social”, no n’hi haurà mai. Perquè la ciència no pot arribar a acords amb la pseudociència d’aquells aficionats que neguen els criteris científics sobre la unitat de la llengua que es parla a Catalunya, la part oriental d’Aragó, les illes Balears, Andorra, la ciutat italiana de l’Alguer, una zona xicoteta del nord de Múrcia (el Carxe) i la major part del País Valencià. Uns criteris d’unitat lingüística que defensen totes les universitats del món i la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua, que és òrgan estatuari que té per missió “determinar i elaborar la normativa lingüística del valencià” (o català), “vetlar pel seu ús correcte i defensar la seua promoció i valoració, basant-se en la tradició lexicogràfica, literària i la realitat filològica”. L’AVL és, al País Valencià, l’òrgan equivalent a la Reial Acadèmia Espanyola. Arribar a acords entre la ciència i la pseudociència pel que fa al valencià, és com creure que és possible una dissolució homogènia entre l’aigua i l’oli. I això és impossible, ja que l’aigua és polar i l’oli, no polar. Voler asseure en una mateixa taula filòlegs i aficionats a la llengua, per a trobar la “pau social” que permeta el missal en valencià, és com voler dissoldre l’oli i l’aigua. Algú, en el seu sa judici, pensa que els membres de la RAE s’asseuran en una taula amb simples aficionats a la llengua, per a assolir un consens i per a vetlar per l’ús correcte de l’espanyol?
Com tampoc és possible cap acord o consens entre els quals demostren l’existència del canvi climàtic i els que el neguen. Com no hi ha acord possible, ni consens, entre els físics que defensen el Principi d’Arquimedes i els que el neguen. O entre els qui afirmen que la terra és plana i els qui defensen que la terra és redona.
Per a trasplantar un renyó, pot haver-hi un acord o un consens entre un nefròleg i un curandero? No serà el nefròleg el que determinarà com fer el trasplantament, sense tindre en compte l’opinió del curandero? O serà el curandero el que determine com fer el trasplantament?
En l’entrevista, l’arquebisbe Benavent diu que “el valencià no pot ser una llengua exclosa de l’Església”. Però desgraciadament, la realitat és que els cristians valencianoparlants assistim (quin remei) a les celebracions litúrgiques, que (en la gran majoria de les parròquies), marginen el valencià. També afirma Sr. Enrique Benavent, que desitjaria que “estiguera fet ja un missal en valencià”. Doncs som-hi. De fet, al palau episcopal de València tenen (des de fa molts anys), la traducció al valencià del Missal Romà, un treball impecable que va fer l’AVL, que és l’òrgan competent en la normativa de la llengua de Sant Vicent Ferrer.
I és que amb “pau social” o sense “pau social”, el missal en valencià ha de ser possible seguint els criteris científics dels filòlegs, no del que afirmen quatre indocumentats, aficionats a la llengua.
El professor Antoni Ferrando deia en un article: “La politització del valencià és una cortina de fum per a amagar l’absència d’una política de defensa dels drets, dels interessos i de la personalitat pròpia dels valencians i valencianes” (Levante-EMV, 26 de desembre de 2021). L’arquebisbe Benavent no hauria de caure en el parany de la dreta, que és qui polititza la llengua i qui impedeix qualsevol “pau social”. De fet, la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’any el 1998, va tindre com a objectiu arribar a una “pau social”. I a pesar que es va fundar amb els vots del PP, aquest partit sempre ha estat polititzant la llengua.
Perquè la dreta valenciana viu de crear conflictes allí on no existeixen. L’última de les polèmiques (inútil, perquè no podem posar portes al camp), és el projecte de la Conselleria d’Educació de prohibir i censurar en el currículum de l’assignatura de valencià, als autors catalans i mallorquins, com Ramon Llull, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Joana Raspall, Baltasar Porcel, Carme Riera, Gabriel *aner, Quim Monzó, Carles Riba…. No sé si també prohibiran el Llibre dels Fets del rei Jaume I, ja que aquest monarca va nàixer a Montpeller.
Algú, amb dos dits de front, eliminaria del currículum de l’assignatura de llengua espanyola, a autors com Pablo Neruda, Octavio Paz, Mario Vargas Llosa, Jorge Luis Borges o Isabel Allende? Això és el que fa el govern del País Valencià, polititzar la llengua excloent als autors no valencians. És la política del govern valencià: no buscar solucions als problemes que tenim, sinó crear problemes artificials, amb l’únic objectiu de trencar la unitat lingüística i acabar amb la nostra llengua.
Els cristians valencians estem esperant, des de fa anys, el missal en la nostra llengua, un text que ja demanava les “Constitucions del Sínode Diocesà de València. 2019-2021”. En la proposta 11, en la pàgina 950, s’afirmava que “la trobada entre la fe i la cultura és una exigència de la pròpia fe. D’ací la importància que té per a l’Església l’arrelament en la cultura”. El punt 11.12, en la pàgina 957, deia que era “desitjable que es puguen disposar dels textos litúrgics habituals en llengua valenciana”. En la llengua que marca l’AVL, evidentment. I per això, “aquest Sínode demana que l’arquebisbe, en comunió amb els bisbes sufraganis de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant, facen els passos necessaris per a constituir els grups de Treball per a la traducció valenciana dels textos litúrgics”, quan eixos textos ja traduïts, els té (oblidats) l’arquebisbat de València des de fa molts anys. El mateix punt 11.12, afirmava també que “aquest Sínode expressa el desig i la petició que es procedisca, pel bé pastoral i d’una Església evangelitzadora, a aquesta versió valenciana dels textos litúrgics, com més prompte millor”. I aquestes “Constitucions del Sínode Diocesà de València. 2019-2021”, ja fa cinc anys que van ser aprovats. I ni “textos litúrgics, com més prompte millor”, ni res de res. Per això, em pregunte de què serveixen uns textos aprovats, si després no es posen en pràctica i queden en lletra morta.
M’han agradat molt les paraules de l’arquebisbe Benavent, quan diu en aquesta entrevista, que troba “lògic i just” que els familiars de les víctimes de la dana del 29 d’octubre de 2024, “exigisquen responsabilitats i veritat”. Segur que les persones que van perdre a un ser estimat en aquella tragèdia, per la nefasta i incompetent gestió del govern valencià (com ha reconegut la jutgessa de Catarroja), agrairan les paraules de l’arquebisbe. Encara que eixes persones esperaven les mateixes paraules en l’homilia del funeral per les víctimes de la dana, celebrat en la catedral de València, al desembre de 2024, uns dies després de la trista riuada.
Fa ja molts anys, al Salvador, al Brasil i a l’Argentina, no hi havia “pau social”. I malgrat això, els bisbes Óscar Romero, Pere Casaldàliga, Hélder Cámara o Enrique Angelelli, van actuar, amb valentia, i van alçar la seua veu per a denunciar les injustícies d’uns governs que oprimien als més pobres. Sense buscar consensos ni acords, ja que la veritat i la justícia, no poden agenollar-se davant els quals exerceixen l’opressió i la injustícia.
I mentre esperem la “pau social”, que la dreta valenciana no desitja, sinó que dinamita, ens trobem sense el missal en valencià. I és que la dreta que patim els valencians, ni vol la “pau social”, ni desitja (sinó que margina) el valencià a l’Església i en l’Administració autonòmica.
Siga valent, senyor arquebisbe perquè som molts els que estem al seu costat, i presente el missal en valencià perquè siga aprovat, ja que els cristians del País Valencià encara no podem celebrar la fe en la nostra llengua. Com si que celebren la fe en la seua pròpia llengua, els cristians gallecs, els madrilenys, els bascos, els berlinesos o els londinencs. Fins i tot a la ciutat de València (i em sembla molt bé), hi ha parròquies que celebren l’eucaristia en xinés, anglés, francés i altres llengües, bé per a turistes, per a ciutadans d’aquestes llengües i per a estudiants Erasmus. Així, la parròquia de Sant Joan de l’Hospital, celebra l’Eucaristia en anglés cada diumenge a les 12 del migdia. La parròquia de San Francisco de Borja, al barri de Russafa, celebra l’Eucaristia en polonés. La dels Sants Joans, en italià. La de Santa Ana, en portugués. Però “és “missió impossible” trobar una missa en valencià a la ciutat de València. I pense que ja seria hora de corregir aquesta anomalia, perquè els cristians valencianoparlants poguérem celebrar la nostra fe en valencià, en la llengua de Sant Vicent Ferrer.
Amén.
