Havia arribat el gran dia. La Casa Gran, l’Excel·lentíssim Ajuntament del Cap i casal del Territori lluïa amb una gran profusió de bombetes roges, grogues i blaves, sobretot blaves, molt de blau. Pel color del cel? Pel color de la mar? Pel color de…? Per què hi serà? Les bombetes estaven al màxim de lluentor, malgrat ser quasi les dotze de migdia. Serà per diners?
Un centenar de cadires de fusta plegables s’hi estenien davant la porta principal de l’edifici formant un arc de quatre fileres. Uns metres més enllà, una bona quantitat de butaques blanques de plàstic, dividides per un passadís central, semblaven esperar que algú les ocupés. I en uns segons, quan la Policia Municipal amb uniforme de gran gala va donar pas lliure a la gentada que esperava a l’altre costat de les tanques de seguretat, van ésser ocupades en un tres i no res. Només restaren buides les de la primera filera, que tenien el cartell de “reservado”, sí clar, en castellà, perquè “reservat” costa molt d’entendre a la gent que no domina la llengua autòctona i oficial, també, del Territori.
Les portes de la Casa Gran s’obriren de bat a bat i començaren a eixir els músics de la Banda Municipal, que ocuparen en uns minuts el seu lloc a les cadires de fusta plegables, restant només lliure una en primer terme a l’esquerra del pòdium del director.
Quan els músics comprovaren l’afinació dels seus instruments i el primer clarinet va donar el vist i plau, feu un senyal a l’uixer de la porta, que al seu torn va fer-ne un altre cap endins de l’edifici i sortiren tots mudats les primeres autoritats del Territori. Primer els regidors de l’equip de govern de l’ajuntament, després els nous consellers -els antics no havien sigut convidats- i el nou president, conegut per tots com “l’Interí”, perquè no dubtaven que anava a esgotar la legislatura i després li pegarien una bona puntellada on l’esquena perd el seu cast nom i l’enviarien de tornada al seu poble. Tothom tenia clar qui anava a ser el candidat, o seria candidata? Fora qui fora, l’Interí no comptava.
També s’hi trobaven, no podien faltar, els dos elements masculins del grup d’antiherois: Pompom i Agossaràs, que no van voler amagar el seu gest de disgust per haver sigut col·locats a l’extrem de la filera i no al centre.
Després que el rellotge de l’ajuntament va donar les dotze campanades del migdia, ressonà una veu de l’equip de megafonia: “Senyores i senyors”. Van ser les úniques paraules en la llengua pròpia, perquè després va traduir, clar és molt difícil d’entendre aquestes paraules, i ja va continuar en castellà: “Señoras y señores: vamos a asistir hoy al estreno mundial del pasodoble dedicado a nuestra insigne alcaldesa Pepica Alatac”.
El públic va interrompre les paraules del locutor amb una tancada ovació. Quan torna a fer-s’hi el silenci, va continuar: “la interpretación correrà a cargo de nuestra Banda Municipal, dirigida por su titular (no el va nomenar, no era important). Pero el evento se ve engalanado si cabe, porque la parte solista de esta sublime pieza musical la va interpretar la propia persona que le da nombre, nuestra Excelentísima Alcaldesa Pepica Alatac, que hace su entrada en la plaza acompañada por el director de nuestra Banda Municipal.” (Va continuar sense nomenar-lo).
La gent assistent va posar-se en peu i va prorrompre en una altra tancada ovació mentre la parella eixia per la porta de la Casa Gran. Ell vestit amb jaqueta negra, pantalons i corbata del mateix color i camisa blanca i ella “ataviada con blanca mantilla” com diu la copla i vestit blau clar, clar!, amb l’instrument en la mà. L’instrument musical, vull dir: l’oboè.
Van inclinar-se davant el públic per respondre als aplaudiments i al baixar en intensitat, el director ocupà el seu lloc al pòdium i ella va intentar seure a la cadira. Intentar, diem, perquè només posar la part anatòmica adient per a seure a la cadira, aquesta va fer-ne un cruixit i va trencar-se en tres trossos, caient Alatac a terra de natges, elevant el braç en què portava l’oboè perquè no tingués cap desperfecte.
Immediatament el director va ajudar a alçar-la i l’accidentada alcaldessa va clamar amb veu tronadora:
-¡Mi sillón, mi sillón, que traigan mi sillón!
Sí, clar, també en castellà, hauria de fer mèrits per a la nominació a capitost del Territori.
La gent s’hi remenava inquieta en les cadires perquè tardaven molt en aparèixer els empleats municipals amb la butaca presidencial, però per fi la portaren. L’alcaldessa s’hi va seure, el director va fer una ullada a la Banda, comprovà que tot estava en ordre, mirà l’alcaldessa, aquesta va pegar cabotada, obrí els braços, marcà el compàs de 2/4 i començà l’execució, amb perdó per l’expressió.
La gent no perdia nota, esperant el moment de lluïment de la protagonista de l’acte i després d’una introducció, la mà esquerra del director li dona entrada a Pepica Alatac perquè ataqués la seua part, la vista fixa en la partitura; agafà aire i bufà per l’embocadura, les mans en les claus del tub de fusta. I sonà, d’aquella manera, però sonà. No va perdre el compàs, potser sí la vergonya, però tant fa. La última nota li vingué justeta i un lleuger xiulit s’escapà de l’instrument; una nota més i s’ofega.
El públic, totalment entregat a la causa, va reprimir les ganes d’esclatar en aplaudiments, i va esperar que la peça acabés. Quan el director abaixà els braços després de l’acord final, la gent s’alçà de les cadires bramant, donant visques, per a ells “vixques”, a tot el que s’hi els anava ocorrent.
Després de cinc inclinacions en senyal d’agraïment, el director va assenyalar una persona de la primera fila i la va convidar a saludar amb ells. Ningú no sabia qui era, fins que Agosaràs, fent gala de la seua lucidesa, li va dir a Pompom:
-Deu ser el compositor.
-I com li diuen? –preguntà Pompom.
-Ni idea, no és important.
No l’havien nomenat en cap moment, com deia Agossaràs, no hi era important.
Però quan el públic es va apropar a saludar i felicitar l’alcaldessa, Pompom va dirigir-se com un coet cap a l’autor de la composició.
-Jo vull que me’n faces un altre per a mi.
Agossaràs, que ho va sentir, deixà de banda la idea d’acostar-se a l’alcaldessa, voltejada amb un fum de gent, i feu cap on estaven Pompom i el músic.
-I jo, i jo també en vull.
L’interí que s’havia quedat l’últim del govern en anar a saludar l’alcaldessa, algú li havia posat la traveta i per poc no cau a terra, també girà cua al grup de tres.
-Un altre per a mi –va dir-. Però abans que estos dos, soc el president, t’ho pagaré bé. Bé, jo no, el Territori, clar, dels impostos de tots.
De sobte, tota la gent que esperava torn per felicitar Alatac pel seu pasdoble i la seua execució –altra vegada disculpes-, consellers, regidors, director generals, caps de serveis i algun que altre pelacanyes, cridaven cap al músic:
-Jo vull el meu pasdoble, no vull ser menys que estos.
-Sí, sí, clar –balbotejava atordit el pobre home-. Tots tindreu el vostre. Deixeu-me que prenga nota. Si us plau, per ordre, digueu-me el vostre nom i càrrec i vaig per feina.
I traient una petita llibreta i un bolígraf anava intentant anotar els noms, però tots parlaven alhora i no hi havia manera d’aclarir-se.
Quan les quatre persones anònimes, per dir-ho d’alguna manera, acabaren de felicitar el director i Alatac i es van adonar que tots els càrrecs polítics estaven amb el compositor, es van mirar i arronsant els muscles se n’entraren a l’ajuntament.
-Ja els apanyaré a tots quan me’ls trobe cara a cara –va dir Alatac-. Els caurà una que no cagaran dur en una setmana. I el musiquet l’enviaré el més lluny que puga perquè que no faça res del que li demanen, a veure si està més inspirat en un altre que en el meu i agrada més. Això podíem fer!
