Què és Un país d’històries?
Bàsicament és una aventura. Per a més concreció és un conjunt de microhistòries que tenen un títol atractiu, una narració optimista i divertida, i una breu reflexió al final. A més, cadascuna tracta de forma subliminal un tòpic diferent: l’hospitalitat no té preu, la lentitud és un plaer, les titulacions no sempre són cultura, la idolatria és perillosa,… així fins a setanta. Però a més a més, apareixen vora sis cents topònims i accidents geogràfics del nostre país: rius, muntanyes, serres, fonts, paratges naturals, comarques… sense repetir i molt camuflats. Ah, inclús els noms de persona són diferents amb un lleuger predomini del gènere femení. I està il·lustrat amb unes magnífiques fotografies a pàgina completa.
O siga, és un llibre de contalles curtes per a passar-ho bé i al mateix temps, aprendre de forma agradable.
Com va nàixer la idea?
Donant xarrades i cursos. Habitualment utilitzava un relat breu per introduir, finalitzar o explicar algun tema. I sempre tenia molt d’èxit. A més, es divertien i el recordaven més que la resta del contingut. Així que em vaig enamorar d’eixe recurs.
Poc a poc els vaig col·leccionar, i amb els anys vaig pensar en donar-los una forma similar i sobretot una estructura interna que servira per conèixer el nostre país i el seu patrimoni. Però no volia que foren historietes de poble o comarca, sinó universals. És a dir, que bàsicament se centraren al territori valencià però que en un episodi la persona podia ser de Morella i viatjar a Vietnam on coneixia un iogui…, com passa en la realitat.
Com contactes amb les persones que participen en les narracions?
Efectivament, el volum no es quedà tan sols en la part escrita. Al vindre la pandèmia no es podia presentar i vaig pensar: i si ho fem per la ràdio i amb veus de totes les comarques? I vàrem convertir el relat imprès en vivència oral. D’inici tenia un avantatge important: vaig nàixer al Cabanyal, mon pare és de la Marina i he treballat una quinzena d’anys a l’UJI de Castelló. A més, ens vàrem passar molts anys de festeig recorrent absolutament tots els pobles valencians.
Al principi vaig connectar amb les amistats que tinc. El fet d’estudiar pràcticament tota la vida a les Universitats Laborals m’ha afavorit el fet de conéxier persones valencianes de molts llocs. Igualment m’han ajudat els companys de feina que he conegut al treballar en diversos CEFIRES, centres escolars i universitats.
Però a més a més, a la persona a la qual li enviava la narració, li insistia que canviara tot el que volguera i l’adaptara al seu entorn. Per exemple, jo no parle ni escric en salat, i la contalla que s’enregistrà a Tàrbena, les persones ho modificaren amb la seua variant pròpia. O jo no sabia que a Oriola li diuen tradicionalment Oriuelica del Senyor…
Són histories populars o d’autor? Quines són les fonts?
Són una barreja, però predomina el component popular. De fet, les fonts són internacionals: m’he basat en històries sufís, budistes, dels indis americans, en llegendes africanes… i també moltes de tradició occidental. Inclús hi ha d’altres on ha estat un acudit, una anècdota, un llibre, un correu electrònic o una pel·lícula l’origen de la narració.
Per tant, són relats d’anar i vindre, com passa en la realitat. Cada persona te la seua identitat però també hi ha trets de país i d’espècie. Som una barreja intercultural.
Quin és l’objectiu principal d’aquest projecte tan extens i innovador?
Fonamentalment conèixer el país i el seu patrimoni, i sentir la riquesa de la nostra parla. No tenim moltes oportunitats.
Perquè volies que parlants de valencià no-nadius gravaren els contes?
Perquè formen part de la col·lectivitat. Algú podria pensar que uns més que altres, però possiblement també en els indígenes valencians ocorre això. Podria ser.
Aquesta faceta és la que més sorpreses m’ha donat. He descobert molta gent que entén el valencià i el parla, però han nascut a EUA, Mauritània, Itàlia, Ucraïna, Xina, Sudàfrica, Japó, Bangladesh, Brasil, Madagascar, Cuba, Palestina, Argentina… i així fins una vintena: una llengua i molts accents i una referència per als seus propis col·lectius. Coincidien tots en que intentaven practicar el valencià però generalment els contesten en castellà. I sense conèixer-los, s’estranyaven.
Quines han estat les dificultats del projecte?
Moltes. Cal tenir en compte que és una aventura altruista que tot es fa per voluntat amb recompenses emocionals. Han participat més d’un centenar de persones al gravar-les perquè hi ha molts episodis que ho han fet entre vàries.
Però els vertaders entrebancs han estat en la difusió que encara continua i continuarà. Ara s’ha afegit Diari La Veu i esperem que algun dia ho facen altres en els diversos territoris de la nostra llengua.
Què ens podries dir per finalitzar l’entrevista i donar pas a les històries?
En primer lloc diria que aquest «país d’històries» no s’acaba mai, perquè el seu objectiu és arribar a tothom. El contingut és intergeneracional i molt popular, amb un llenguatge correcte però senzill, i els seus possibles usos són múltiples en geografia, història art, llengua, filosofia,…
En segon lloc que les contalles atemporals i tenen moltes interpretacions, donant peu a debats, servint de referència per a crear-ne d’altres o modificar-les… En tercer lloc que cal agrair la participació d’un altre centenar de persones que les han difós, i moltes entitats que li han donat suport moral com l’Acadèmia Valenciana de la llengua, les quatre universitats públiques, l’Obra Cultural Balear, la Societat Catalana de Pedagogia … i altres que esperem aviat.
I per últim, comentar que els relats estan a disposició de qualsevol persona que vulga conèixer el País Valencià. Diria que les narracions són una homeopatia lúdica per a gaudir a poc que tingam una oportunitat: a l’espera de l’autobús, al centre de salut, en una excursió o quan contem un relat als amics o familiars…
El treball està fet. Ara toca a les entitats privades i públiques l’aprofitar-lo… si volen.
