Em diuen Musta, la meua vida amb el valencià va començar el 2010 per dos motius. Per una banda, gràcies a l’amor, la meua parella, mestra de valencià, que em va encaminar. He de dir que de primeres no estava molt disposat perquè amb tres llengües en tenia prou. No tenia molta bona relació amb les llegües a l’escola, però l’àrab i l’anglés no hi havia més remei que estudiar-los. Després el castellà, una volta vaig vindre a València a continuar els meus estudis, i ja fa des d’aleshores quasi 25 anys. Però va vindre amb tanta il·lusió que no podia resistir-me i finalment vaig acceptar pujar a aquest vaixell.
Per l’altra banda, tinc feblesa per la gent major, els nostres savis. Per a mi, els iaios i les iaies sempre han sigut una referència i història per la meua ànima.
En un període de la meua vida, vaig treballar en sanitat, i com no, venien molts pacients de molts pobles valencianoparlants i parlaven en la seua llengua materna, però, per inèrcia, quan veien el meu nom, canviaven al castellà. I vaig fer autocrítica: si ells fan un esforç perquè ens entenguem, perquè no fer-lo jo també.
I ara puc dir amb la mà en el cor que em sent molt orgullós de ser valencianoparlant. La llengua em va obrir moltes portes, tant laborals com personals. Durant tot aquest temps i fins ara que encara estic estudiant (ara sí, per plaer, amb el meu títol de C2), he conegut molts professors i professores meravellosos, molts companys i companyes que m’han ajudat moltíssim per conéixer aquesta cultura mitjançant la llengua. A més a més, de fet, puc dir que soc amic d’alguns escriptors i escriptores, ja que n’he conegut uns quants a l’Escola Oficial d’Idiomes. Com diu la meua parella (18 anys a la meua vora), qui t’anava a dir (i això que no volies, “he, he, he”) que series amic de Rafa Lahuerta.
Una de les mesures que més em va ajudar a tindre contacte amb la llengua és llegir moltíssim. Som seguidors de la col·lecció “Llegir en valencià”, patrocinada per moltes institucions, que es pot assolir amb la compra del diari Levante-EMV. En tenim un fum, però soc un trull, és a dir, tinc una debilitat per la gastronomia. Aspecte pel qual la nostra comunitat és molt famosa, ja que per tot arreu es menja de categoria. I una de les col·leccions tracta dels plats més típics.
Un comboi mengívol
Des de l’any 2006 la Fundació Bromera impulsa una iniciativa braç a braç amb un fum d’institucions públiques i privades per a fomentar la lectura en valencià. Aquesta iniciativa és una eina molt important, útil i essencial per a aprendre una llengua i conèixer les seues arrels.
Des d’aleshores i fins al 2025, la fundació ha tret dèneu col·leccions. Totes s’assolien mitjançant la compra del diari Levante-EMV per un preu simbòlic d’1 euro. Un temps arrere vaig aconseguir-ne diverses, i vull portar-vos “Amb molt de gust” per un viatge gastronòmic recorrent la terreta de les flors i els tarongers.
Cada regió té el seu encant, però diuen que com a casa enlloc. M’enorgullisc de ser valencià i puc afirmar que a la nostra comunitat tots els àpats ens fan salivera.
Si comencem des del nord-est, i específicament des d’Albocàsser, la capital de l’Alt Maestrat, trobarem Pep Castellano, que ens contarà la història del tombet de carn. Aquesta història ens captivarà amb el seu “Eliseu, l’esquilador” i els dos germans. A més a més, ens recordarà que les festivitats tradicionals mai s’han d’oblidar, com ara la festa de Sant Cristòfol.
Si continuem la nostra aventura cap al Cap i casal, hem de passar per la Ribera Alta, concretament a Algemesí, municipi en què Enric Lluch ens parla de l’olla de Nadal i de la mona de Pasqua. Per a saber-ne més, hem de llegir “Amos i criats” i “La vella Moncarra”, respectivament. Per una banda, en una de les obres, Teresa ha de conviure amb el seu amo, que sembrava unes pomes, que molta gent del poble les associava amb el dimoni, per a fer l’olla. Alguna vegada heu fet una olla de Nadal sense creïlles? Per l’altra banda, la segona història conta com un dolç molt típic i tradicional de Setmana Santa, la mona de Pasqua, és capaç d’edulcorar el cor i l’ànima de la gent i, fins i tot, salvar vides en temps convulsos.
A continuació, si visitem la capital del Túria, podem reunir-nos amb Teresa Broseta, que de llibres, en té moltíssims. Atès que estem parlant de gastronomia, no podem deixar de banda “La lluna de Sant Joan” o “Sortilegi d’amor”. Aquestes dos novel·les mostren com l’amor no té frontera i com gràcies a ell es pot remeiar qualsevol classe de malaltia, tant fa que siguen físiques o de l’ànima. En aquestes històries, Maria va poder salvar l’ànima del seu poble amb una cassola d’arròs amb fesols i naps la nit de Sant Joan. En una altra, el dolç amb cert encís i el més reclamat, els bunyols de carabassa, desitjats per tots els valencians durant la festa emblemàtica de les Falles, va ajuntar Arnau i Míriam, que tant s’ansiejaven.
La vida és plena de casualitats, vaig tindre la sort de conèixer en persona Raquel Ricart, que, a més a més, viu al mateix poble que jo, Bétera, al Camp de Túria. En la seua obra “Les dones sàvies del nord” apareix Llunària, una xicona que tenia unes habilitats tan sorprenents que els seus pares van haver de portar-la a Penyagolosa. Una de les seues especialitats era l’olleta de la Plana, que deixava bocabadat tothom. Seguidament, “Blai, un cor de rodamon” tracta de Blai, un xic molt desitjat pel seu pare, que no tenia clar on era el seu lloc fins que no va conèixer Jeroni. Per cert, també diuen que per Sant Blai es menja arròs al forn, però, per què ho diuen?
Seguint la nostra ruta arribem a la Ribera Baixa, a Sueca, on podem veure’ns amb Josep Franco, qui ens para taula amb dos plats sobrebons, un terreny, la paella, i un de marítim, l’allipebre d’anguiles. Per una banda, en “El pecat de la moreta”, Alabra amb la seua innocència i harmonia gastronòmica, ha de lluitar per conquistar la panxa de la reialesa per tal que alliberen la seua família. I, qui sap si serà possible que li guanyen el cor? Per l’altra banda, amb “L’últim desig d’Andreu”, viatjarem a la panoràmica més esbalaïdora, que ens fa sentir orgullosos de poder gaudir-la tothora, l’Albufera. A més a més, coneixerem la Mara dels Peixos, gràcies a la qual la vida d’Andreu i la seua família canvia dràsticament i ens alliçona perquè mai deixem de banda les nostres arrels.
Baixem al sud i arribem fins a la Marina Alta, a Xàbia, comarca on trobarem Pepa Guardiola, autora de “La filla del Moliner de Ressemblanc” i “La sort del geperut”. La primera ens parla d’una xicona d’Elx, la guardiana de la recepta d’arròs amb costra, que va ser afillada per un cuiner de Nàpols. A més a més, relata com Margalida per culpa d’un encanteri per gelosia quasi perd tot allò que estima. Pel que fa a la segona novel·la, ens relata com dos bessons, Marina, la pescadora i Biel, el geperut, són capaços de fer el cor fort contra els contratemps que troben en el seu camí per a assolir el secret més guardat de la fideuà.
Tot seguit, si deixem la costa i ens n’anem cap a l’interior, fins a la capital de l’Alcoià, Alcoi, hi podem trobar FrancescaGisbert. “El xiquet que volia canviar el món” conta que hi havia un xic desqueferat que tenia sa mare abatuda i menjant-se les mans a mossos. Joan, acompanyat amb el seu ase, només tenia una preocupació i volia canviar el món. La qüestió: serà capaç de fer-ho amb un plat de mà de mestre, l’olla dels músics? I com no podem desparar taula sense endolcir-la, Francesc ens relatarà “El secret de la terra més dolça del món”, una història en la qual visitarem Xixona, la terra dels torrons, on Ametla Amarga coneixerà la serp de tres caps, gegants insaciables i els donyets desficiosos. Com acabarà aquest aplec?
Fet i fet, la gastronomia forma part del nostre dia i, com hem vist, pot fer acte de presència amb els cinc sentits; de manera escenogràfica, en un despreniment aromàtic, amb paladeig que desperte les nostres papil·les gustatives, cruixent de certes textures i finalment, ens fa sentir una palpació corglaçada o acalorada. No obstant això, l’ingredient més essencial és la companyia, amb qui acomboiem una taula per assolir un record inesborrable.
Moltes gràcies a la meua parella, Verònica Quintana, i al meu professor Ivan Carbonell.
