“Ma filla: en Tortosa trobí una letra vostra que no·m fou poch descans y consolació…” Carta d’Hipòlita Roís de Liori, comtessa de Palamós. L’escriu des de València a la seua filla, Estefania de Requesens, una de les dones amb més informació d’aquestes terres a mitjan segle XVI…
És el que hem votat. Fins i tot, els que no hem votat. Les que no hem votat. Perquè ens pensàvem que no anar a dipositar una papereta a una urna, seria la solució perfecta per a castigar el sistema. Un sistema avorrit, frustrat, exhaurit… El sistema democràtic havia creat monstres que es passejaven entre arrogàncies, egos i misèries humanes. El sistema havia de morir. I ens hem castigat, i tant.
En les darreres eleccions al País Valencià van eixir les dretes. Unes dretes dures, reorientades per uns col·lectius escindits de la matriu, que la mateixa dreta convencional cavernícola havia alimentat. I –no oblidem- també una esquerra poruga, mediocre i acomplexada. Aggiornata… Acomodada als nous temps, amb un oblit interessat d’allò que van començar a pensar als anys 60 del segle passat. Una esquerra que mostrava en alguns moments que havia perdut projectes, il·lusió, innocència i utopies. Una esquerra que demanava permís per a fer qualsevol cosa. I sobretot, havia perdut valors humans i socials que, al remat, aglutinaven i ajudaven a somiar.
“Els polítics són tots iguals”. És una consigna interessada, perquè realment tota la classe política no és igual. I estic segur que hi ha polítics honestos en tots els partits democràtics. Però és un “mantra” que s’ha inoculat entre les ciutadanes. Els interessats a fer merder hi han llançat la brama. Ara només queda esperar. Perquè la llavor llançada en guaret arrelarà en la societat. Una societat cada cop més poc informada, més poc solidària, més individualitzada, menys educada, més ignorant, més… manipulable.
Una societat que al País Valencià, en conjunt, ha votat majoritàriament PP i Vox. I ara s’han tret la careta, estan mostrant el que de veritat volen i són. La tebiesa que havien mostrat els anteriors governs conservadors, ara ha mutat en una radicalització en l’acció de govern. Ja no s’amaguen. Ja no respecten els “tempos”, ens volen fulminar del tot, ens volen exterminar. No volen esperar-se que ens extingim naturalment.
Perquè fins ara el PP convencional havia tractat un tema incòmode per a ell, deixant-se assessorar pel col·lectiu acadèmic. Em referesc a la llengua pròpia de les valencianes i dels valencians. Hi passaven de puntetes, dissimulant, xiulant, mirant cap a un altre lloc.
A diferència del Principat, al País Valencià hi havia hagut molts pocs conservadors que defensaven l’ús de la llengua. Era una tendència històrica. Si volies ser alguna cosa, havies de passar de llengua. Havies d’amagar la teua, i parlar la del colons. Era una tendència històrica. La dreta al País Valencià considerava el valencià –el català que parlem els valencians- com la llengua “de poble”, però no “del poble”. Una “l” que col·locava un abisme entre la gent que volia incorporar la llengua a tot arreu i el personal que la volia guardar en una urna, al costat de la Dama d’Elx. Ço és: si podia ser, a Madrid.
La reflexió anterior és categoria, i per això matisable. Perquè hi havia gent conservadora que també s’estimava molt aquesta llengua i aquest poble. De la mateixa manera que hi havia gent “d’esquerres” que menystenia el valencià, i el considerava prescindible en una societat moderna. En aquest punt, dreta i esquerra anaven de bracet.
En un principi, en la recuperada societat democràtica, la llengua catalana al País Valencià no havia de ser un problema. I la seua recuperació, tampoc. Era lògic recuperar-la. Però als de sempre els havies de demanar permís. Per què?
La seua dignificació, que passava per una normativització necessària i útil, havia de culminar amb una normalització plena. Perquè havia de ser un projecte comú, patrimonial, col·lectiu… I en el qual convergien totes les ideologies polítiques. A qui molestava recuperar una llengua prohibida, perseguida i amenaçada durant segles? Potser als mateixos que la van prohibir, la van perseguir i la van tenir amenaçada i invisibilitzada. Havia de ser un projecte comú, que aglutinava maneres de fer política diferent. Diferents partits, però un objectiu: dignificar la llengua dels valencians i de les valencianes. Era un patrimoni extraordinari: com la catedral de Chartres.
Però el “divideix i venceràs” va ser l’argumentari bàsic d’un col·lectiu de gent que va voler transformar la recuperació de la llengua pròpia en una arma política. I hi van crear el conflicte. En un espai conflictiu guanya sempre el que menys escrúpols té, perquè no té regles de joc. A través de la premsa –el gran mitjà de comunicació de l’època- va arribar mediàticament a la societat desinformada una teoria terraplanista curiosa: allò que parlàvem els valencians no tenia res a veure amb allò que parlaven mallorquins, menorquins, eivissencs, algueresos, catalans, lleidatans, ponentins, i alcoians. I si no tenia res a veure, no podríem mai mirar junts cap a Europa.
Alguns van despertar fantasmes, van indicar qui era l’enemic, van llançar consignes… Sempre les consignes. Van atiar espectres i van declarar odi etern a allò que ells deien “català”. Tot això ho van reconduir un poc quan els va tocar governar. Era tan insostenible que quan els tocava gestionar govern havien d’anar al solc, mentre miraven d’apaivagar la bèstia que ells mateixos havien creat. L’Estatut –aquell paperet de mínims que no van votar ells- marcava un camí i el PP no tenia més remei que, com a mínim, respectar. Però a mesura que avançaven les legislatures, la llengua pròpia del País anava perdent protecció, discriminació positiva, ús, presència institucional… Alguns demanaven perdó per parlar en castellà amb un deix fonètic valencià… Demencial, però açò és València, que ja ha perdut l’accent.
Els governs del PP havien deixat morir d’inanició la llengua. Políticament, era molt més recomanable aquesta acció de substitució. El valencià s’havia convertit en un patrimoni que entrava discretament i sense escarafalls, en la unitat de cures intensives lingüístiques. I els últims moviments formen part d’un objectiu a assolir: la famosa “consulta” a pares i mares sobre quina llengua havia d’orbitar l’ensenyament, el buidatge de qualitat i de continguts dels mitjans de comunicació públics, l’ocultació de pàgines web en valencià…, “l’estrangulament” salvatge de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua… “És una pena, què hi farem… Però s’ha mort”.
Aquesta actitud, tan intel·ligent des del punt de vista de la dreta més pragmàtica, s’ha vist compromesa per la colla de Vox. És a dir: allò que no s’atrevien a fer els polítics conservadors convencionals respecte a la llengua pròpia del País Valencià, ho fan sense complexos l’ala rupestre. La maniobra és molt intel·ligent. Si bé és cert que s’havia assolit una certa “pax romana” pel que fa a la normativització (recordeu la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua… Catalana) el prestigi de la llengua havia caigut en els darrers anys a un fons d’armari preocupant i assumit. Ningú no la parlava des de les trones públiques. Ni tan sols el Molt Deplorable President de la més alta institució dels valencians i de les valencianes.
Allò que està fent ara la dreta més cavernícola, és el mateix moviment que fa 50 anys va fer la dreta pel mateix motiu. Amb el mateix objecte: deteriorar la llengua dels valencians, conflictivitzar-la, invisibilitzar-la, i convertir-la en un objecte exòtic, graciós però prescindible.
Són passes. Petites passes que porten a la desaparició total de la llengua. L’acostament de l’Acadèmia a entitats que defensen el terraplanisme lingüístic és un fet que marca un camí. Perquè en barrejar una institució científica a unes altres que no tenen ni el certificat de vacunació, mostren a la societat la banalització del problema. És com si el Govern de la Generalitat promoguera un acord entre l’Institut Max Planck de Múnic i Quimicefa. No hi ha color, perquè els objectius són diferents.
Amb aquesta passa només s’aconsegueix una cosa: blanquejar i legitimar entitats que no han parlat en sa vida la llengua que diuen que defensen.
I aquests –els de sempre, els nets dels de sempre- han avançat un pas més. Perquè tenen el poder. Perquè poden, perquè els hem donat la possibilitat de fer-ho. Ara han decidit tocar la llengua en l’educació. En l’única etapa de la vida en què molts valencians i valencianes tenen l’oportunitat de sentir la llengua del poble d’on venen. En totes les variants. L’educació…
“La llengua no es toca”. Però van “tocant-la”. “L’educació no es toca”. Però la toquen. Tot és progressiu, com una gota malaia. Com passa en aquell recipient ple d’aigua que va escalfant-se a poc a poc, i on les granotes noten un gustet plaent… Fins que al final moren cremades.
Ara, fustigats per Vox, la seua ala més dura i torera, han decidit “manumilitari” intervenir-hi en l’escola. Han determinat que els adolescents que estudien literatura i llengua no podran rebre mai informació sobre els escriptors i les escriptores que durant 1.000 anys han escrit en aquesta llengua. Volen fer un decret per a eliminar lletraferits que no hagen nascut al País Valencià. Es trenca així la possibilitat que els alumnes puguen llegir fragments de Montserrat Roig, Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana, Irene Polo… No sabran qui collons és Ramon Llull, Alcover, Verdaguer o Maragall. No podran divertir-se amb els haikus de Joan Salvat Papasseit, ni endinsar-se en la ciència-ficció de la mà de Pedrolo i el seu manuscrit…
Però recordeu: fan el que van dir. Senzillament, han arribat a gestionar poder i hi ha posat en pràctica el seu programa electoral. Sense embuts, sense complexos. Fa 50 anys i ara és el mateix: laminar i estrangular la llengua que menystenen en el millor dels casos. El supremacisme lingüístic el manifesten sense cap problema. Són racistes i ja està.
És molt fàcil: es burlen d’aquesta llengua, mentre atien fantasmes. I la gent els els compra. Perquè és més fàcil no pensar, no fixar-se en una línia cronològica plena d’atemptats, de terror, d’amenaces, de mirades burletes… Perquè si bé ells, van crear el monstre, nosaltres –amb la nostra omissió o la nostra prudència- hem contribuït a fer-lo més gros. Fins i tot, els cabolos pensants eliminen la part de la dialectologia; aquella que t’explica que la variant valenciana de Vinaròs és la mateixa que la d’Alcanar, més al nord. És perillós saber certes coses.
Però el decret té una part fosca. Si eliminen els autors no valencians, què fem de la Crònica de Jaume I? Perquè si bé és cert que Jaume nasqué a Montpeller… on la va escriure? O “on” la van escriure? Al final de la seua vida, mentre sopaven, mentre recordaven aventures de feia 60 anys…I segurament, gran part d’ella a l’acabat d’inaugurar Regne de València, terra de croada, i per això progressivament colonitzada… Però en quina llengua l’escrivien?
Entraria dins del programa docent? Eren valencians autèntics i votants de Vox del segle XIV? Parlaven com la Dama d’Elx?
Més encara. Penseu en la Crònica de Ramon Muntaner, empordanès de professió… La va escriure al final de la seua vida a un lloc que ell anomena Xilvella. Cap a 1326 l’escriu a l’horta de València, Devia ser una alqueria que no és la Xirivella actual. Què en fem? El considerem valencià de soca-rel menjador de paelles d’arròs, fartons i orxata? Considerem la seua Crònica una obra genuïna i del gust de Vox?
I què en fem de dues dones de mitjan segle XV? Una –aristòcrata ella- es deia Hipòlita Roís de Liori, i era comtessa de Palamós. La seua filla s’anomenava Estefania de Requesens. Hem començat l’article amb un fragment d’una de les seues cartes. Pertanyien al més selecte club de persones d’aquell període potser mal anomenat “Decadència”. Ja sabeu: aquell moment en què el valencià tenia problemes per a ser imprès, aquells anys en què la Inquisició anava perseguint fantasmes i els emperadors estaven poc pel C-2.
Hipòlita i Estefania s’escrivien cartes. Una vivia a València, i l’altra –com que era la dona d’un importantíssim assessor de l’emperador Carles V –veia als seus voltants com la geopolítica del moment construïa la història. Viatjaven per tot arreu: Riba-roja, Martorell, Molins de Rei, València, Barcelona… I en les cartes parlaven de tot: de salut, de violència, d’alimentació, de cosmètica… Però també d’alta política.
“Per no tenir més temps, no m’allargue més ni escrich a mon fill. Fasa’m mercè de pendre a aquesta per sua y vós de avisar-ne com vos à anat en noembre que ab desig espere de saber-ho, nostre Senyor me fasa gràcia que sia com jo desige, al qual plàcia guardar-vos a tots com jo desige.” És de València, divendres XII. Vostra mare.
Gràcies a elles, la llengua servia per a alguna cosa… Què en fem, senyors polítics? Eliminem les frases que ixen de Barcelona?
Per què la cultura sempre és l’assignatura pendent de certes persones? Possiblement, perquè la cultura ens cura d’una malaltia que en porta unes altres: la ignorància.
