No sé vosaltres, però jo tinc la sensació que per una cosa o per l’altra els alacantins ens hem passat l’estiu amb la llengua fora, i no solament per les altes temperatures. Hem tingut la llengua despullada i desprotegida davant l’aire sec de la política. I és que la proposta conjunta del PP i VOX per a declarar Alacant “zona de predomini lingüístic castellà” ha estat l’eix vermell que poc després de les festes de Fogueres i amb més de 300 persones concentrades a la plaça com a testimonis de la insensatesa de fer política com qui juga una partida de cartes o d’intercanvi de cromos, ha encés les cròniques dels mesos de juny, juliol i agost, omplint d’indignació, intel·lectuals, acadèmics, escriptors, més o menys experts i, en general tota la gent de bé que s’estima la ciutat, la seua llengua i el seu patrimoni històric. Xavier Aliaga, Francesc Viadel, Joan Borja, Ricard Chulià, Mari Carmen Sáez Lorente i Gràcia Jiménez, entre altres, van tirar mà d’hemeroteca i van evidenciar que l’atac a la llengua des de la classe política dominant a la ciutat d’Alacant no era un fet aïllat, sinó que es tractava de la continuació d’una estratègia perquè la valencianitat d’Alacant es convertira en una pura anècdota. Era, com deia Francesc Viadel, “una punyalada” institucional per desposseir la llengua de tot futur obligant els ciutadans valencianoparlants de les comarques que hauria de liderar Alacant com a capital, a renunciar a les nostres arrels i a la nostra pluralitat.
A banda de les reivindicacions individuals dels nostres intel·lectuals, també institucions acadèmiques com la Universitat d’Alacant o la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua, pregaven seny i recordaven que ignorar la toponímia valenciana (Postiguet, Rabassa, el Tossal…) i, en general, la llengua de les festes, la dels mercats i la d’alguns dels nostres barris és ignorar l’ànima d’Alacant, negar la història i ocultar la nostra memòria.
Fins i tot, molt més enllà dels pronunciaments procedents del món de la cultura, altres iniciatives d’entitats diverses (des de sindicats, associacions de veïns, associacions culturals…) es van sumar a la resposta col·lectiva i les xarxes es van omplir de comunicats i manifestos. A títol personal, tot i que jo no soc massa partidària de manifestos ni de manifestacions, com a escriptora n’he signat almenys tres. I això m’ha fet repensar, repensar-me, repensar-nos… Abans del 26 de juny, els alacantins teníem una vida cultural en valencià a la nostra ciutat que si bé podia ser millorable, era bastant dinàmica i diversa, en tant que amb més o menys suport institucional, disfrutàvem d’activitats com clubs de lectura, recitals poètics, cursos i conferències d’altíssim nivel acadèmic, taules redones en la fira del llibre de la ciutat i fins i tot una Plaça del Llibre específica en valencià… En fi, que en els últims anys havíem recuperat un espai que durant dècades ens havia estat negat i darrerament suposava una certa normalitat, ja que havíem aconseguit trencar els límits del folklorisme i l’arraconament de la llengua al mer espai festiu. I havíem arribat aquest punt gràcies, en part, a la iniciativa i al suport de l’anterior equip de govern de la ciutat, i a les ajudes d’algunes institucions acadèmiques, com la mateixa AVL, la Universitat d’Alacant i la Delegació d’Alacant de l’IEC, amb la col·laboració de diverses associacions cíviques i culturals. Però, clar, ja ho he dit, ja ho hem dit: castellanitzar Alacant només és una part de l’estratègia. L’altra part del tot són les retallades a les nostres institucions i a les nostres entitats de referència. Perquè, senyores i senyors, tot i que la formació cultural de la societat és un dret i hauria de ser una prioritat política, per a tindre una cultura potent cal una bona inversió econòmica. Sense diners, no hi ha vicis… però tampoc cultura; i sense cultura la gent és molt més manipulable i molt més permeable als arguments fal·laços i viscerals, al vot fàcil, al conformisme i a la uniformitat superficial. La sort, però, és que alguns no ens resignem a callar, hem passat l’estiu, com dic amb la llengua fora per no claudicar. Així les coses, intuïsc una tardor cultural alacantina marcada per les concentracions i per les lectures de manifestos, que ens aboquen al perill de l’estigmatització, de la reducció de la visió de la nostra llengua com a simple vehicle de clam, de retret i de protesta en detriment d’un oci constructiu i ric que faça visible la nostra pluralitat i la qualitat de la nostra cultura que no té res a envejar a la resta de cultures europees ni del món sencer. On l’ús d’una llengua és normal, s’hi pot fer art, ciència o literatura. En canvi, on l’ús de la llengua suposa un conflicte d’interessos, la llengua minoritzada queda reduïda a grafit de pancarta i consigna de protesta. L’energia és la que és i els esforços no ens donen per a tot.
Tanmateix, no vull ser pessimista, perquè si tornem a revisar hemeroteca, constatarem que la història ha demostrat que els valencians sóm capaços de resistir, de mantenir la identitat i la dignitat en cada manifest, en cada article, en cada llibre que escrivim, en cada festa que celebrem. Amb la llengua fora, en tots els sentits. Una mica ofegats, sí. Però vius. Amb la llengua viva. Li pese a qui li pese.
