El 25 de març del 2002, vint anys després de l’Estatut d’Autonomia i dèneu des de la Llei d’Ús i Ensenyament, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va declarar oficial el valencià usat per la Conselleria d’Educació des del 1983.
Després del ple, la presidenta, Ascensión Figueres, va comparéixer davant de la premsa junt amb el vicepresident, Josep Palomero. Darrere, Artur Ahuir, Antoni Ferrando, Juan Alfonso Gil-Albors, Josep-Lluís Doménech, Ramón Ferrer i Albert Hauf vigilaven de prop les manifestacions.
Figueres va abordar d’entrada la qüestió esperada i va començar per destacar la voluntat de l’AVL d’«integrar les diverses sensibilitats existents» i «recuperar les solucions lingüístiques genuïnes». A continuació, va notificar que, d’aquesta manera, mentre s’elaboren el diccionari i la gramàtica, el ple de l’ens normatiu declarava com a «referent oficial» els criteris usats fins llavors la conselleria que ha aplicat la Llei dÚs i Ensenyament.
Tot seguit, la presidenta enumerava les «aportacions valencianes» que el ple reconeixia com a oficials i que incloïa explícitament en la seua declaració, cosa que no estava prevista en el text preparat per les seccions de Gramàtica i Lexicografia i que va ser la base del pronunciament final. Va citar els demostratius «sense increment» («este», «eixe»), les formes verbals acabades en «isc» i «ix» (com «patisc»), els numerals com «huit» o «dèsset» i paraules com «defendre» o «faena» i expressions com «a tothora», «despús-demà» o «al sendemà».
Totes aquestes formes, com es va encarregar de remarcar després el catedràtic de la Universitat de València Antoni Ferrando, estan recollides en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).
Quant a les variants menys habituals al País Valencià, però comunes a Catalunya (com el demostratiu «aquest») són també oficials, malgrat no estar citades en el text, ja que havien sigut utilitzades profusament per la Conselleria d’Educació i Cultura en el període entre 1983 i 1995.
Quedaven fora de la norma les secessionistes Normes del Puig, que no havien format part del «conjunt de criteris ortogràfics, gramaticals i lèxics usats en els textos» oficials de la conselleria responsable de l’aplicació de la Llei d’Ús (la d’Educació) des del 1983 fins a l’adopció d’aquest acord.
Ferrando, alié a l’ambigüitat calculada de les declaracions de presidenta i vicepresident, va ser categòric: «A partir de demà (per hui), les Normes del Puig són il·legals». Palomero, a la pregunta de si el pronunciament certificava la unitat de la llengua, contestava: «Traga vosté les seues pròpies conclusions». Encara que afegia que aquesta queda garantida ja en el preàmbul de la llei de creació de l’AVL.
Figueres va remarcar la «molta dedicació» dels acadèmics per arribar al consens (la declaració va ser aprovada amb 18 vots a favor i dues abstencions, procedents del sector de la RACV) i va assegurar que el pronunciament «obliga totes les administracions públiques».
Fonts: Alfons Garcia, «La Acadèmia declara valenciano oficial el que utiliza la Generalitat desde 1983», Levante-EMV, 2002 / Diari per a tècnics lingüístics
