Més de 300 al·legacions d’entitats i particulars en contra del canvi de nom de València s’han presentat a l’Ajuntament de la ciutat des que el ple acordara a finals de juliol aprovar la denominació bilingüe “Valéncia / Valencia”, en substitució de “València”, amb els vots a favor de PP i Vox, i en contra de Compromís i el PSPV. D’aquesta manera, va precisar el consistori, “segons fonaments històrics i lingüístics exposats en un estudi tècnic del lingüista i acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) Abelard Saragossà“, la forma valenciana portarà l’accent tancat.
Tanmateix, una de les al·legacions registrades aquest dimarts, signada pel filòleg i escriptor Ricard Chulià, exposa tres paràgrafs de l’article de Saragossà titulat “Sobre les causes de les pronúncies del nom de la capital valenciana” [es pot llegir complet al final], publicat el 1998 al butlletí de la Societat d’Onomàstica:
“Tothom que té informació sociolingüística sobre les llengües que intenten passar a una vida social digna a partir de la situació en què viuen d’opressió i de pèrdua d’àmbits socials i de parlants, sap que no és tan important quina normativa concreta té una llengua que es troba en aquest procés de recuperació social, com el fet de tindre’n una i només una. Efectivament, val més tindre una sola normativa, per molts defectes que hi haja, que tindre’n cinquanta, encara que poguessen ser perfectes, ja que la pluralitat de normatives sempre té conseqüències molt negatives. A la vista d’aquesta observació, no és estrany que, entre els qui estan contra el valencià, hom promoga que hi haja diverses normatives valencianes per tal que l’única normativa que s’use siga la del castellà. No cal dir que, en aquestes condicions, hem d’extremar la prudència davant dels canvis en la normativa. De canvis, sí, però sempre que primer hi haja treballs seriosos que s’hagen debatut públicament i que porten a conclusions prou segures.
Segures i, sobretot, compartides. En efecte, en una situació tan delicada com la valenciana, on els carrers de la ciutat de València han renunciat al valencià durant la llarga dictadura franquista, i on els polítics d’aquesta ciutat també manen en la Generalitat i tenen ben poc d’interés perquè València torne a ser el magnífic cap i casal del Regne de València que va ser durant l’època foral; en aquesta situació, l’opinió que importa més és la d’aquells valencians que intenten que el valencià siga una llengua viva (tant en l’oralitat com en l’escriptura) no solament en la seua família, sinó també en el treball i en les relacions socials pel carrer. En canvi, no importa tant el parer de les persones que, davant del valencià, mantenen una actitud que respon a aquestes característiques: que han parlat als fills en castellà; que no saben escriure en valencià ni llegeixen llibres i revistes valencianes; que no han fet res perquè els seus néts aprenguen i usen el valencià; que no han mogut mai un dit perquè el valencià recupere una miqueta de dignitat social; i que senten antipatia contra Catalunya perquè els seus habitants, davant de les pressions castellanes assimilistes, no han avançat tant com els valencians ni en l’abandó de la seua llengua ni en la renúncia de la seua personalitat.
Dit d’una altra manera: el valencianisme no pot introduir canvis normatius emblemàtics que puguen posar-se en contra aquells valencians que estan fent més per la recuperació social del valencià. Si, de sobte, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana començés a promoure la grafia Valéncia, és segur que una part dels valencians que intenten que el valencià siga efectivament la llengua del poble valencià, es sentirien defraudats.”
Per tant, Chulià sol·licita que “es desestime la proposta de canvi de denominació del municipi de València per la forma dual ‘Valencia/Valéncia’, i es mantinga la forma oficial en valencià que dictamina l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per tal que el Cap i casal dels valencians no defraude els valencians plenament conscients de la seua llengua i, així mateix, perquè aquesta és la forma legalment establerta, coherent, eficient, lingüísticament fixada, i -com el propi reglament municipal diu- històrica i correcta: ‘València’ en valencià“.
Saragossà va provar d’exposar els motius pels quals, segons ell, s’havia de canviar el topònim de la ciutat en un article publicat el 27 de març a Diari La Veu.
Saragossà “avala la substitució del nom”
El regidor d’Acció Cultural, Patrimoni i Recursos Culturals, José Luis Moreno (PP), va destacar que el canvi està “avalat per un estudi d’un filòleg, com demanda la normativa”, i ha dit que té com a “objectiu donar sentit comú a aquest tema”, “trellat”, segons ell.
Moreno va assenyalar, en aquesta línia, que s’aposta per la denominació bilingüe plantejada atenent “una raó de realitat social”. “Som partidaris del bilingüisme perquè és un reflex del que és la societat actual a la ciutat”, va ressaltar, i va al·ludir al decret que possibilita aquesta doble denominació i l’elecció d’una de les dues denominacions oficials “en funció del context lingüístic utilitzat”.
