Quim Monzó ha recuperat una sol·licitud que va adreçar el 2001 al llavors president de la Generalitat Eduardo Zaplana en què ironitzava sobre els criteris que pretenien excloure els escriptors catalans i illencs de l’estudi de la literatura en valencià al País Valencià. Una proposta semblant a la que actualment prepara la Conselleria d’Educació, encapçalada per Carmen Ortí, i que ha estat rebutjada per part de les universitats i els departaments de Valencià de més de 170 instituts, així com per associacions i entitats. Monzó, en el text, redactat en forma de petició formal, demanava ser reconegut com a “oriünd” -té ascendència paterna a Benigànim (la Vall d’Albaida)-, perquè la seua obra s’estudiara a les aules valencianes.
La sol·licitud, que ha compartit a les xarxes socials, comença amb una presentació solemne: “Joaquim Monzó Gómez (de nom de ploma Quim Monzó), veí de Barcelona, de professió escriptor, a la vostra Molt Honorable persona, amb tot el respecte i consideració”.
En l’escrit, Monzó explica que havia conegut “pels mitjans de comunicació les noves directrius que la Conselleria d’Educació del govern valencià ha enviat a les editorials” i exposa diverses consideracions. En primer lloc, adopta un to satíric per a afirmar que “aplaudeix sense reserva els motius que impulsen la Conselleria a establir uns mínims per l’assignatura ‘Valencià. Llengua i Literatura’ i a erradicar, en conseqüència, tots aquells autors espuris que poguessin contaminar les rectes essències de la llengua valenciana per haver nascut fora de la comunitat”.
Tot seguit, però, planteja el seu cas particular i demana que es tinguen en compte els seus orígens familiars. “Que, no obstant això, desitjaria que, en el cas de l’infrascrit, es prenguera en consideració que, tot i haver nascut a Barcelona (…), els seus avantpassats per via paterna van ser sempre valencians”, escriu. “Potser des del mateix instant que el rei en Jaume tingué a bé arrabassar aquelles terres als sarraïns”, remarca.
Monzó recorda que el seu avi, Joaquim Monzó Vidal —conegut com a Ximo o “el tio Ximo”— era natural de Benigànim i que tant ell com la seua àvia, Emília García Benavent, també de Benigànim, es van veure obligats a emigrar a Barcelona a principis del segle XX. L’escriptor subratlla que aquella emigració no hauria d’anul·lar la seua vinculació amb el territori.
Per això, en la part final del text, formula una petició explícita: “Que li sigui aplicada la categoria d’oriünd, de manera que pugui ser estudiat pels alumnes de la comunitat que la vostra Molt Honorable persona dirigeix”.
L’autor argumenta que els seus avantpassats “hi van viure durant segles” i que “unes minses dècades no són gaire res comparades amb la solidesa inapel·lable dels segles”.
També apel·la amb ironia a precedents en altres àmbits, com l’esport o la política, àmbits en què sovint es reconeixen orígens llunyans: “De vegades futbolistes sud-americans són contractats com a comunitaris tot i que les proves d’oriündesa són descaradament escasses”.
La carta conclou amb una fórmula protocol·lària: “És gràcia que espera que mereixi el recte capteniment de vostra Molt Honorable persona. Que vostra vida Déu guardi molts anys”.
Prec que vaig adreçar al Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana el 2001, quan va intentar eliminar escriptors catalans i balears de les classes de valencià
— Quim Monzó (@QuimMonzo) March 4, 2026
(Gràcies a @VicentMifsud i @Toninote per recordar-me’l.) pic.twitter.com/rHZl3zDjCZ
