L’arribada de PP i Vox a la Generalitat ha posat en màxima alerta totes les associacions de defensa i promoció del valencià. Els avenços assolits durant el Botànic –considerats «modestos», quan no «insuficients» per la majoria d’aquestes entitats- corren el risc de desaparèixer i, fins i tot, retrocedir durant la pròxima legislatura. No en va, durant la campanya electoral, Mazón havia promès el reconeixement de les titulacions de Lo Rat Penat (LRP) i la Real Acadèmia de la Cultura Valenciana (RACV), que no reconeixen la normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Vox encara va anar més lluny, i va assegurar que «derogaria» l’AVL, mentre que l’actual presidenta de les Corts, la ultradretana Llanos Massó, havia assegurat que escriuria sense seguir les normes convalidades –encara que, ara per ara, s’ha expressat solament en castellà.
Amb aquests precedents, no és cap sorpresa que una de les primeres mesures del nou executiu haja sigut la supressió de les assignatures en valencià a les comarques castellanoparlants, i és de suposar que no serà l’única.
Mantenir el consens en política lingüística
Davant d’aquesta situació, què fer per pressionar el nou executiu per assegurar certes polítiques de promoció del valencià? Una de les propostes que ha causat més polèmica a les xarxes socials és la del Cercle Isabel de Villena, un col·lectiu que ha estat anomenat com els «filòlegs de la tercera via», encara que ells rebutgen l’expressió.
En un manifest publicat a finals de juliol, aquest col·lectiu recorda que «La Generalitat té la responsabilitat de promoure la consideració del valencià com a un patrimoni que cal valorar i restaurar i la identificació dels ciutadans amb aquest símbol que ens particularitza i cohesiona com a poble» i reclama «un nou consens en les polítiques lingüístiques».
Les parts del manifest que han generat més polèmica són la defensa d’un model lingüístic «més pròxim» al registre oral i la defensa d’una aproximació entre l’AVL i LRP i la RACV. En el primer cas, per exemple, consideren que els «Criteris Lingüístics de l’Administració de la Generalitat» publicats per la Direcció General de Política Lingüística «forcen la convergència amb el català estàndard amb un model de llengua artificiós que desnaturalitza el valencià». En el cas del llibre d’estil d’À Punt, asseguren que imposa «un model restrictiu que relega a registres informals formes d’ús comú en valencià i normatives (fins i tot preferents per a l’AVL), allunyant innecessàriament el model de la realitat i de la naturalitat la llengua».
Ara, fins a quin punt, hi ha algun valencianoparlant que es passa al castellà per aquest motiu? O algun castellanoparlant no s’atreveix a usar el valencià per açò? Es fa difícil d’avaluar, però des de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) es considera que no hi ha cap evidència que açò tinga cap influència.
El president del Cercle Isabel de Villena, Leo Giménez, en conversa amb Diari La Veu ha defensat la seua com una proposta «que no se’n vaja al blaverisme ni a l’espanyolisme», on «no es qüestiona la unitat de la llengua» i ha reclamat «la recuperació del consens lingüístic que ha funcionat entre 1983 [amb l’aprovació de la Llei d’Ús del Valencià] i el 2015, quan, segons aquesta lectura, «Compromís va trencar aquest consens» amb l’aplicació de mesures molt impopulars, com el requisit lingüístic per a funcionaris o uns exàmens de la Junta Qualificadora «molt difícils». «Conec molta gent que ha deixat de votar Compromís després que ells o els seus familiars, valencianoparlants, suspengueren diverses voltes els exàmens de valencià», assegura Giménez, qui advoca per una promoció del valencià «que no genere rebuig». «Pots fer una llei molt bona, però si la gent no l’entén no funcionarà», conclou.
Giménez també reconeix que amb l’actual situació política, un consens com el del 1983 «és molt difícil», però que «s’ha de continuar intentant, amb pragmatisme». En tot cas, denuncia que el gruix de la responsabilitat recau en l’estat espanyol: «Si des de Madrid i la Constitució Espanyola no consideren el valencià una llengua espanyola i no actuen en conseqüència, serà molt difícil». Per açò reivindica una Llei de Convivència Lingüística que impedisca que «un Guàrdia Civil em puga obligar a parlar en castellà», així com una visibilitat més gran de totes les llengües de l’Estat per part de l’administració. «Serien importants detalls com que els discursos del Rei contingueren parts que no foren en castellà».
De tornada al 1998
El problema és que molts dels punts que defensen des del Cercle Isabel de Villena, en teoria, ja estan resolts des de l’aprovació de l’AVL el 1998, quan va conformar-se amb acadèmics provinents de les diferents sensibilitats del valencià, inclosos LRP i la RACV. Al llarg dels anys, però, aquestes entitats no només no van acceptar l’autoritat de l’AVL, sinó que van iniciar una campanya de deslegitimació que ha comptat, sovint, amb el suport del PP, primer, ara de Vox. Preguntat sobre les possibilitats que en un ambient així, acadèmics de la RACV accepten entrar a l’AVL, Giménez reconeix que «és complicat».
Un altre sociolingüista consultat, que demana no ser citat per «no contribuir a alimentar la polèmica», alerta sobre el miratge de resoldre el conflicte del valencià: «ells [en referència a la RACV i RTP] viuen del conflicte, no tenen cap interès a resoldre’l ni ho acceptaran mai».
Sobre el model lingüístic, Giménez s’atreveix a posar el dit a la ferida i reivindica «una simplificació ortogràfica». Un dels grans debats que des de fa dècades travessen la majoria de llengües romàniques sense que la solució siga fàcil. En aquest sentit, no sols aplaudeix l’eliminació de la majoria d’accents diacrítics, sinó que creu que «s’haurien d’haver llevat tots».
