En el pròleg a les converses entre Saro Perrenque, de Godella, i el doctor Cudol de València, publicades l’any 1820, l’autor anònim es queixava perquè “molt despreciada està la llengua valenciana i és la causa perquè els mateixos que hauríem de lloar-la la degradem”. A continuació, l’autor lamentava el poc amor per la llengua del seu poble que posaven de manifest els usuaris, criticava l’opinió dels ignorants que la menyspreaven i, com si fora ara mateix, s’excusava: “En lo que va dit en este Pròlec, no pretenc oposarme a les sàbies órdens de la Superioritat, que mana es fasa la instrucció pública en llengua castellana”… Fa pocs anys, quan allò de la Batalla de València, la mítica Lola García Broch, que va ser durant un temps la mà dreta de Visantico González Lizondo, esgrimia també el mateix motiu com un argument irrefutable: “Tres hores semanals de llengua valenciana son prou. La resta, com té de ser: en espanyol”.
Potser ja no caldria dir res més per comprendre per què els valencians fa segles que vivim a la vora del precipici lingüístic, sempre a punt de despenyar-nos cap a la destrucció de la nostra cultura i la nostra identitat i, per tant, cap a la desaparició com a poble; però com que es tracta d’esgrimir arguments “en legítima defensa”, trobe que podríem parlar, ara mateix, de columnes d’opinió titulades Trencar l’enfit o El garbell, que s’escriuen sempre en castellà, o de campanyes benintencionades com Un Torrent de dones o Inspiradones, que només parlen de “libros en español” y de mujeres; de llibreries amb noms valencianíssims que només venen llibres en castellà o de grups musicals valencians amb un èxit indiscutible, que canten “com no te vaig a estimar”, que és una traducció literal de l’himne madridista Como no te voy a querer…
Per a un servidor, potser perquè soc massa sensible, veure o escoltar tot això –la punta d’un iceberg capaç d’enfonsar cinc o sis Titànics– només és una confirmació dolorosa de com la regió valenciana, coneguda també com el levante feliz, està sotmesa a la nació espanyola i com una majoria de valencians i valencianes ho accepten amb gust i voten com voten…
Sí fórem un País Valencià com Déu mana, amb orgull, dignitat, una identitat definida i un amor incondicional per la llengua que configura el nostre univers i ens permet posar nom als objectes, les idees, els animals, les persones i, en definitiva, a tot allò que ens envolta, comprendríem per què ens odien els individus i els pobles que intenten acabar amb la nostra llengua, és a dir, amb la nostra identitat: per enveja.
Jo comprenc perfectament que en un món capitalista, capaç de donar un poder més o menys perillós a personatges com el megalòman Trump, el mediocre Mazón, l’indecent Rovira, el criminal Aznar, la boja d’Ayuso o María de los Llanos Massó Linares, la mongeta repressora i amargada que presideix les nostres Corts, i que ha estudiat Ciències Religioses, comprenc, dic, que facen més mal que una pedregada per guanyar diners, per embutxacar-se fortunes més o menys dignes de les seues capacitats hipotètiques, perquè el capitalisme és això, com va dir el probable delinqüent Montoro.
Ara, ¿per què tenen tant d’interés a fer desaparéixer una llengua que no els molesta, que no els impedeix robar, que no utilitzen mai i que ningú no els ha obligat mai a parlar? Només pot ser per enveja. Perquè nosaltres els entenem i ells a nosaltres, no; perquè mentre ells escolten com Fransisco canta la sarsuela del meu paisà Serrano, que és més llarga que una quaresma i, per tant, no podrà ser mai un himne, nosaltres ens emocionem amb una tocateta senzilla, humil, que no necessita orquestres ni cantants de tercera regional i en té prou amb un tabal i una dolçaina per a posar-nos la gallina de piel, com deia Cruyff: la Muixeranga. Perquè a pesar que ells tenen acadèmies i instituts Cervantes repartits arreu del món, amb uns pressupostos cardenalicis que només serveixen per col·locar amiguets, dretans i amb una sobredosi de testosterona, com Pérez Reverte, o modernets com el vidu d’Almudena Grandes, nosaltres tenim escriptors i escriptores que sobreviuen perquè algú compra els seus llibres i, probablement, els llegeix…
En definitiva, perquè els valencians que ens sentim habitants del País Valencià i no d’una comunitat de frares, de monges o de regants, com deia Enric Valor, hem sabut alçar el cap contra repressions, bombes, multes, condemnes, llepaculs, dictadors i sobretot, contra mediocres verinosos que no saben ni on tenen la mà dreta però es creuen posseïdors de la veritat, mentre que ells, com els va definir Joan Fuster, només saben fer mal, mentir, robar, inventar realitats alternatives i envejar-nos.
Podran acaparar càrrecs i fortunes, podran fingir que no ens entenen, podran intentar silenciar-nos, ignorar-nos o castigar-nos, però mai no seran capaços de fer-se entendre a Europa, on nosaltres ens podem entendre amb andorrans, gent de la Catalunya Nord, que diuen que és França, i persones de l’Alguer, que està a Sardenya. El castellà, per a castic dels puristes, és la llengua que es parla a Cuba i a Veneçuela i, això, els trastoca… A més, mai en la vida sabran dir Fortaleny, Benicull o Forcall, confondran l’allioli i l’allipebre amb menjars anglesos i no tindran mai el goig de poder dir “Mira quin xic més ben parit” o “La meua xiqueta és l’ama del corral i del carrer”. Mentre que nosaltres els podrem enviar a fer la mà ara i adés… I això, els fot.
