Manuel Sanchis Guarner va escriure a La llengua dels valencians: «La llengua i el pensament són lligats indissolublement, i l’extermini d’una llengua vol dir també l’extermini de la cultura de la qual la llengua és l’expressió. Un poble que oblida el seu idioma, és un poble en el trànsit de la mort».
Aquestes setmanes, arran de l’aprovació de la Llei de llibertat educativa per part del govern valencià de PP i Vox, moltes famílies han alçat la veu per defensar la presència del valencià a les escoles. Aquesta denúncia ha ressonat amb força a les xarxes socials, posant en relleu la importància de la nostra llengua, la nostra història i la nostra cultura, tot allò que, precisament, pretenen endur-se.
Fa uns dies sentia el pòdcast de Lourdes Frasquet i Quim Ruiz, on conversaven amb Laia Viñas, una jove escriptora del Baix Ebre que recentment ha publicat Aquí baix, una novel·la que explora, entre altres temes, el pas del temps. En aquell diàleg, parlaven sobre la importància de reflectir en la literatura la manera com realment parlem, amb els vocables propis de cada territori. Defensaven que la literatura és un espai de llibertat per a la llengua, un lloc on es poden explorar i donar a conéixer les diferents varietats dialectals del català. Perquè sí, la manera de parlar modela el nostre pensament: dir «haigue» no és el mateix que dir «haja» o «hagi». Aquesta reflexió em dugué a pensar en la immensa riquesa lingüística i cultural que conforma el nostre país.
L’animadversió cap al valencià, present en determinats sectors des de fa segles, torna a manifestar-se amb força en l’actualitat. Un cop més, la nostra llengua i la nostra identitat són objecte de debat i d’intents de minorització, i de fer-nos sentir acomplexats. Ja ho advertia el filòleg Joan Coromines: «Que els arbres no ens tapen el bosc i no deixem que els diables ens duguen al paradís». La raó és que el govern de Mazón pretén fer-nos creure que promou una llibertat educativa on cadascú pot triar la seua identitat, quan en realitat es tracta d’una falsa llibertat, imposada amb l’objectiu de dividir la societat entre castellanoparlants i valencianoparlants, arraconant el valencià en la seua pròpia terra.
Més de tres-cents anys de diglòssia no han sigut suficients per a comprendre la necessitat de recuperar i normalitzar el valencià. I ara, en lloc de garantir l’ús equitatiu de les dues llengües oficials, les institucions opten per diluir-lo encara més. A hores d’ara, fins i tot es qüestiona la presència del valencià en els mitjans de comunicació públics, com À Punt, evidenciant una política lingüística regressiva que ens aboca a la pèrdua del nostre patrimoni cultural.
És el poble qui conserva la llengua i la fa perviure, però sense el suport institucional, el futur esdevé incert. Que els joves creixen sense entendre el valor d’un poema d’Estellés, d’un aforisme, d’un text de Carmelina Sánchez-Cutillas, del Llibre dels Fets o del Tirant lo Blanc ens aboca a un temps d’empobriment cultural que ens posa en perill. Ens trobem desprotegits davant una política que no creu, ni ha cregut mai, en una societat que funcione en valencià. Sempre ha sigut per a ells una llengua complementària. Seria d’una obligació quasi ètica, que hi haguera voluntat d’una normalització lingüística que canviara les regles del joc. Però, lluny de fomentar l’ensenyament del valencià, el desmantella de manera descarada i l’aboca a travessar «un període de crisi aguda, la qual sí que podria esdevenir insuperable», tal com denuncia el dilema fusterià d’Ara o mai.
L’ús és el que crea la llengua, i aquest no és mai fruit de la casualitat, sinó que respon a estímuls concrets que el dirigeixen. L’estudi dels mecanismes que sotmeten unes llengües a d’altres ens permet entendre millor com es configura la funcionalitat lingüística en cada context. Així doncs, el valencià no sobreviurà per inèrcia: cal fomentar-ne activament l’ús en tots els àmbits socials. Aquesta és la veritable disjuntiva que afronta la societat valenciana: resignar-se a la pèrdua progressiva de la llengua pròpia o provocar-ne l’ús perquè continue ben viva en el dia a dia.
