Des de la perspectiva d’haver viscut a quasi tots els territoris de parla catalana, primer a Catalunya, a la meua infantesa i a les Illes Balears, intermitentment anant i tornant al País Valencià. Vaig aprendre, altres maneres, altres paraules, altres accents i altra manera d’entendre i viure el valencià, encara que allà se li digués mallorquí o menorquí, tant feia. Parlem el mateix, encara que no igual, tots diem bon dia i sabem que la coca (dolça o salada) no és un estupefaent.
No deuria sorprendre’ns, doncs, que quan la dreta valenciana torna al poder, sempre utilitza la llengua com a arma política, com enfrontament entre valencians. En realitat, no se n’ha anat mai, perquè després de 20 anys de govern del PP (1995-2015), a l’oposició dels anys del botànic, no ha deixat d’instrumentalitzar la llengua per, òbviament, minoritzar-la i fer-la desaparèixer.
I els darrers anys, ha tornat a revifar, ara amb socis al partit Vox, més blavers, o millor dit, més espanyolistes que mai. Com que el PP no va guanyar les eleccions del 2023 amb les majories absolutes de Zaplana i el senyor dels vestits, Paco Camps, ara el PP necessita un babau útil, que és el nou partit, potser no tant nou, l’ultradretà que representa Vox. Impossible no recordar aquelles paraules de Mazón “si hem de xuclar-li el penis a Vox, li’l xuclarem”. Diem babau útil per al PP, perquè en realitat no tenen res d’útil, no tenen cap projecte polític ni per a l’estat ni per al País Valencià. Més prompte són uns inútils, ja que Vox eren els que venien a “alçar Espanya”, però allà on han tingut responsabilitats de govern s’han apujat el sou, ens han dut més bous al carrer, menys llibertat educativa, retallades al valencià, retallades, a la dependència, les emergències i sanitat, a l’AVL, i sobretot espantar-nos amb “que vienen los catalanes”. Vaja, com el PP de sempre, però sense dir ni pruna en valencià.
De fet, al PP no els ha interessat mai la llengua, només els interessa la pela, però si de l’anticatalanisme no en tragueren vots, no patiu que en parlarien, entre poc i gens, de política lingüística, i a Catalunya no la sabrien situar ni en un mapa de la península Ibèrica.
Tots aquests fets els dic perquè semblava que el PP, durant els anys de governs de Ximo Puig, no volia entrar en cap debat sobre la llengua, almenys a mi. Només ho semblava, és clar, ja que no han deixat de fer de la llengua una arma política amb moltes municions.
I de nou, en aquesta legislatura, tornem als anys de la batalla de València, però sense agressions físiques ni bombes a intel·lectuals, grups de música i defensors de valencià.
Les darreres setmanes, i més aquest estiu 2025 postdana, tenim dues polèmiques sobre la llengua. La primera, per iniciativa de l’Ajuntament de València, amb la doble denominació Valéncia/Valencia, totalment anticientífica i castellanitzadora. Amb el suport d’un acadèmic de l’AVL de cognom Saragossà, que dona suport amb l’aval del Consell a aquesta aberració lingüística. Recorde que vaig llegir un comentari d’aquest senyor, on deia respecte als accents i la diferència entre català i valencià; “coordinació però no subordinació”. En confon els termes perquè, com que són la mateixa llengua, no pot haver-hi subordinació, per tant, només coordinació. Tret que el que ell proposa (i així m’ho sembla) és crear mur i més confusió entre la gent del carrer i, més encara, al món acadèmic.
La segona polèmica, les retallades del PP i Vox a l’AVL, que no pretenen altra cosa que dotar-la de menys recursos i, per tant, arraconar encara més el valencià, tant al Cap i casal com a tot el País Valencià. Al cap i a la fi, el que es pretén, tots ho sabem, és fer desaparéixer encara més el valencià, la llengua de tots els valencians, fins i tot els que no la parlen. De la mateixa manera que el castellà és la llengua de tot l’Estat, el valencià ho és del País Valencià, però molt valencians viuen aliens a aquesta realitat.
I ho hem de dir i repetir les vegades que faça falta, els ens normatius que regulen i han de regular la llengua valenciana/catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó són l’Acadèmia Valenciana de la llengua i l’Institut d’Estudis Catalans.
En el moment que escric aquestes darreres línies, el Gens Honorable president Mazón demanava la dimissió del ministre d’afers exteriors espanyol, J.M. Albares, per no demanar l’oficialitat del valencià, separat del català. I com sempre ho demanava en castellà. I ho fa el mateix estiu en què a l’Ajuntament d’Alacant es pretenia aprovar una moció en la qual s’exclogués el valencià del seu propi domini; és a dir, que Alacant fos una ciutat castellanoparlant. Finalment, sembla que no ha estat així.
En fi, com dic sempre, el valencià es defensa parlant-lo, però també llegint, escrivint, pensant i demanant les coses sempre en valencià, dia a dia, com han fet sempre els nostres avantpassats i com farem sempre els valencians del present i del futur.
