Anna Oltra explica que observa com en espais públics i comerços moltes persones parlen en valencià amb altres que també el parlen, però quan s’adrecen als dependents canvien al castellà. I pensa que amb aquesta actitud els valencianoparlants fem que ningú trobe necessari parlar ni aprendre la nostra llengua, ja que sembla que no hi ha una demanda per part dels valencianoparlants, que ràpidament canviem d’idioma. Assenyala que ella també ho ha fet fins que ha deixat de sentir-se malament quan li responen en castellà i que, finalment, acaben entenent-se, els uns en castellà i els altres en valencià.
D’altra banda, informa que també ha observat que la gent jove que ha aprés el valencià a l’escola, en sentir-lo respon també en valencià, la qual cosa l’alegra i els ho fa saber. «Potser podríem ser un poc més ferms en mantenir la llengua pròpia», conclou Anna.
La importància de l’assertivitat
Un dels factors que determina l’ús restrictiu dels valencianoparlats a l’hora d’emprar el valencià és la seua manca d’assertivitat. És a dir, la seua manca de capacitat per a fer valer els seus drets com a persones i com a parlants de manera ferma i amable. Però, com que l’assertivitat no és cap cosa innata, es pot aprendre. Fabricando fabricamur, fent ens fem, que deia el filòsof i pedagog, Jan Amos Comenius. És a dir, practicant l’assertivitat els valencianoparlants es poden fer assertius. I la millora en ells mateixos i en l’ús de la seua llengua els ho agrairà.
La finalitat d’aquesta secció és la de crear un espai de comunicació entre valencianoparlants en què es puguen compartir experiències positives en l’ús del valencià. Les vostres comunicacions les podeu trametre a la següent adreça: parlemvalencia@gruplaveu.info.
Situació del valencià
Els valencianoparlants, segons el text del sociòleg Lluís Aracil Minorització i extinció. Etapes i mecanismes de la substitució lingüística, ja es troben en una situació minoritària, l’última etapa del seu procés d’extinció com a gent. Algunes de les seues característiques:
- Mentre que les normes d’ús del valencià són recessives, les del castellà són expansives. En principi, es parla en castellà, llevat que totes les circumstàncies siguen desfavorables i, en principi, no es parla en valencià, llevat que totes les circumstàncies siguen favorables.
- Hi ha dos processos encavalllats, el d’unilingüització unilateral i el de bilingüització unilateral dels valencianoparlants. És a dir, hi ha un procés d’emigració de la comunitat lingüística valenciana a la castellana, que implica que, mentre a la comunitat lingüística hi ha una pèrdua demogràfica, a la castellana hi ha un augment a costa seua.
- Fa un segle, les dos llengües eren necessàries i insuficients, l’una era per a saber de lletra i l’altra per a viure normalment, però ara el castellà ha esdevingut necessari i suficient i el valencià innecessari i insuficient per a viure.
- Hi ha dos discursos, el dominant, el discurs de la necessitat, que afavoreix el castellà, i el dominat, el discurs de la bona voluntat, que perjudica el valencià.
- Etc.
Conclusió provisional: Els valencianoparlants, sense viure amb dignitat en la seua llengua, no poden tenir un lloc al món.
