Vull començar este article avisant que tots els personatges que apareixeran al llarg de l’escrit són ficticis i els contextos completament inventats. De fet, qualsevol paregut amb la realitat serà fruit de la imaginació del lector.
Bé, ja està, mamprenem. Gose escriure este article perquè vaig tenir una espècie d’epifania no fa massa temps a la vora del riu Magre, després d’escoltar sense parar a una colla de pseudointel·lectuals clandestins un insistent: «Posa’m una gerreta». Per cert, no sé per què el volum variava tal com anaven passant les gerretes per davant d’aquells infames personatges que m’acompanyaven, curiós… El fet és que en acabant, quan vaig entrar tremolant a ca ma mare a dinar, el mateix recipient va passar a anomenar-se «pitxer» i de sobte em vaig adonar que el darrer m’evocava molt més que amb el que m’havien estat torturant. Era el moment epifànic.
Introduït el mot (obvieu el context) toca presentar el recorregut de cerca habitual, que com a primera parada proposa definir de què parlem. L’il·lustre DNV defineix pitxer de manera exclusiva com un «recipient de terra cuita, de vidre, de metall o de plàstic, relativament fondo, amb una ansa a un costat i un broc a l’altre, que servix per a contindre i mesurar aigua o un altre líquid, o per a posar flors». D’entrada, em grinyola que no discriminen quan és per a beure i quan per a posar flors, sobretot, que no facen cap referència a l’acció posterior al fet que continga líquid, és a dir, borrutxar-se’l. Posar-li flors…, només amb aigua entenc. Bé, tampoc soc qui per a discutir amb els acadèmics, però vaja, em fa la impressió que s’han calfat poc el cap tenint en compte que per exemple el Paraules en xarxa, de l’ínclit Juli Jordà, la defineix i a més la delimita, noteu: «Recipient amb broc per a contindre aigua o un altre líquid per a beure. Últimament es confon molt amb gerra. El pitxer sol ser per a damunt la taula. Les gerres i gerrons eren de més de 40 litres, s’hi emmagatzemaven aliments». Jo em quede amb la de Paraules en xarxa, a on va a parar. Finalment, i sense ànims de comparar, el DIEC sí que en separa els usos, i en la primera accepció parla de «gerro, especialment per a posar-hi flors» i en la segona «recipient de terrissa, de vidre, sense peu i amb una ansa, per a contenir líquids, beguda.»
Precisament l’ús presentat en esta primera proposta del DIEC és la que recull l’Alcover (DCVB) en la segona i l’ubica a comarques del nord català com ara l’Empordà, la Garrotxa o la Plana de Vic. De fet, jo mateix he pogut constatar que encara es fa servir a les dos primeres comarques esmentades, però amb un ús molt reduït ja i sobretot entre gent d’edat avançada. En canvi, de l’ús que se’n fa al País Valencià, Mallorca i Eivissa encara n’afegeix un altre, que és el de rentar mans: «[…] que serveix per a tenir i abocar aigua, sia per a beure, sia per a rentar mans, etc. (País Valencià, Mall., Eiv.)». I segur que molts (optimista jo) dels que esteu llegint este article estareu d’acord que al nostre tros de terra és d’ús generalitzat quan parlem del pitxer d’aigua que posem al mig la taula quan la parem, però no som capaços encara de traslladar-ho al bar i demanar un «pitxeret» en lloc d’una gerreta. Ie, a espai, ja sé que alguns ho feu, l’enhorabona.
Pel que fa a l’etimologia, el mateix DCVB estableix que prové «probablement del fr. ant. pichier, l’origen del qual no està ben determinat, però sembla emparentat amb l’alemany becher i l’it. bicchiere», un biaix interessant entre llengües romàniques i germàniques que encara aporta més legitimitat a la recuperació del mot. Pensem si no que ja ve esmentat al Blanquerna de Ramon Llull (poca broma) o a les Ordinacions de la casa i cort de Pere el Cerimoniós del 1344 quan presenta una escena ben costumista: «En aquell cas los escuders de la cambra lo portar vi e lo pitxer de l’aygua que beure volrem». I si encara hi teniu dubtes, feu un viatge a la contemporaneïtat i llegiu Estellés defensant-ne l’ús a les seues Horacianes: «Cada dia intente justificar-la./posa-me’n un altre got, /o millor un pitxer, /que és un mot que m’agrada més, no sé per què.»; o mostrant el seu incomparable talent per transformar la quotidianitat en excelsa lírica a l’Àvida dama: «Socarrats de Paterna, casa d’or anell d’aigua, refugi pecatorum/Herba d’olives, per la brisa rams, un consueta d’estupor i/ llànties, el jolivert en el pitxer amb aigua.»
Al remat, la llengua sempre depén de qui la parla i la recuperació de certs mots esdevé una croada impossible per a acèrrims de la llengua com jo mateix. Si més no, penseu que els pitxers sempre ompliran la vostra vida de flors i rialles, i per això només ja val la pena. Ara, depén de vosaltres…
