L’arquebisbe de València, Enrique Benavent, en la seua carta setmanal del passat 12 de febrer, convidava tots els cristians d’aquesta diòcesi a un procés, que ell vol que siga participatiu i sinodal, que portarà a la redacció de les noves “Orientacions Pastorals”, i que, després d’un any de treball, es faran públiques a començament del 2027.
L’arquebisbe Benavent convidava tots els grups, parròquies i comunitats cristianes, a participar en la redacció d’aquestes “Orientacions Pastorals”, “que acollirem amb gust”, per tal que tots puguen implicar-se en ells per “portar-les a la pràctica”.
He de dir que em sembla molt important aquest intent de renovació (i també m’agradaria, d’aggiornamento), de l’Església valenciana. També trobe encoratjador que l’arquebisbe Benavent vulga que les propostes a estudiar i a aprovar, siguen acollides “amb gust” i que tots siguen capaços implicar-se i “portar-les a la pràctica”. I sobretot vull remarcar això: “Portar-les a pràctica”. I ho dic, pel fet que altres processos participatius dels cristians valencians, han quedat en un no-res. És veritat que no amb l’arquebisbe Benavent. Processos que van aprovar diverses propostes i han quedat en paper mullat.
Per posar només uns exemples de propostes aprovades i que no s’han posat en pràctica, vull recordar les “Constituciones Sinodales de Valencia”, de 1987, amb l’arquebisbe Miguel Roca Cabanellas. El número 232 d’aquelles “Constituciones”, deia, en relació als seminaristes: “Procuren que conozcan y estimen las peculiaridades históricas, culturales y lingüísticas de la Iglesia Valenciana”. I el número 248, afirmava: “En el plan de estudiós se introduzcan las materias necesarias y garanticen”, als seminaristes valencians, “el conocimiento de la realidad religioso, cultural y lingüística de nuestra diócesis”. El número 447 deia: “Deben celebrarse las acciones litúrgicas en las lenguas propias de nuestra comunidad, y el Sínodo expresa su deseo que nuestra Iglesia disponga pronto de libros litúrgicos en valenciano aprobados por la Santa Sede”. El número 755 d’aquestes “Constituciones”, deia: “Para uso de las comunidades de expresión valenciana, se elaboraran cuanto antes, libros litúrgicos, materiales de catequesis y otros documentos pastorales en valenciano”. I per acabar, el número 666 deia encara: “En los programes de estudiós de los futuros sacerdotes, se incluiran las materias correspondientes al area de la lengua valenciana y castellana”. Res d’això s’ha portat a terme. Per posar un exemple: A l’Alcúdia vam tenir fa uns anys un seminarista que no en soltava ni una en valencià i que no feia les homilies en la llengua que recomanaven aquestes “Constituciones”, ja que el meu poble és valencianoparlant. Què s’ha fet dels punts de les “Constituciones” del 1987? I d’això ja fa 39 anys!
Més tard, el 27 de novembre de 2016 (amb l’arquebisbe Antonio Cañizares), és redactà el “Plan Diocesano de Pastoral Evangelizadora”, on el Tema 3, a la pàgina 107, demanava “fomentar el uso del valenciano en la liturgia como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano”. I després de deu anys, ni es fomenta “el uso del valenciano en la liturgia”, ni tampoc s’ha promogut “la edición de los libros litúrgicos en valenciano”.
I per no allargar-me més, en les “Constituciones del Sínodo Diocesano de Valencia. 2019-2021”, en la proposta 11, a la pàgina 950, s’afirmava que “el encuentro entre la fe i la cultura es una exigència de la pròpia fe. De ahí la importància que tiene para la Iglesia el enraizamiento en la cultura”. El punt 11.12, a la pàgina 957, deia també que “es deseable que se puedan disponer de los textos litúrgicos habituales en lengua valenciana”. I per això, “este Sínodo pide que el arzobispo, en comunión con los obispos sufraganeos de Segorbe-Castellón y de Orihuela-Alicante, den los pasos necesarios para constituir los grupos de Trabajo para la traducción valenciana de los textos litúrgicos”, quan eixos textos ja els tenia l’arquebisbat de València, ja que havien estat traduïts per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ja feia anys. El mateix punt 11.12, afirmava també que “este Sínodo expresa el deseo y la petición de que se proceda, por el bien pastoral y de una Iglesia evangelitzadora, a esta versión valenciana de los textos litúrgicos, cuanto antes”. I aquestes “Constituciones del Sínodo Diocesano de Valencia. 2019-2021”, ja fa cinc anys que van ser aprovades. I res de res. Ni “textos litúrgicos, cuanto antes”, ni res.
Per això em pregunte de què serveixen uns textos aprovats, si després no es posen en pràctica i queden en paper mullat.
Al meu poble, el dissabte 21 de febrer, es va fer una assemblea dels cristians alcudians, presidida pel vicari episcopal d’Evangelització, Melchor Seguí, per contribuir a les “Orientacions Pastorals” que ens ha proposat l’arquebisbe Benavent. Si no haguera segut per l’homilia (en valencià) del vicari episcopal, la missa hauria estat com si estiguérem a Aiora o a Requena: no es va utilitzar la llengua de Sant Vicent Ferrer per a res. Segurament deuen creure que la Transsubstanciació del pa i del vi, no té lloc en valencià! I que el Parenostre en valencià no és vàlid. Deuen creure que Déu no entén el valencià sinó el castellà. Al vicari episcopal li vaig donar uns fulls, que tenen seixanta anys, per demanar una Església nostra, valenciana, perquè li’ls donara a l’arquebisbe Benavent.
Normalment no acostume a perdre l’esperança i per això veig amb goig el procés participatiu i sinodal que ens proposa l’arquebisbe de València, per tal de redactar les noves “Orientacions Pastorals” per a la nostra diòcesi. Però després de tantes “Constituciones” i “Plan Diocesano”, amb punts aprovats (pel que fa al valencià a la litúrgia) i no portats a terme, ¿aquestes Noves Orientacions quedaran en fum de traca i no arribaran a res, igual que els altres textos?
El 20 de febrer es van reunir a València els bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina: el de València, el d’Oriola-Alacant, el de Sogorb-Castelló i els tres bisbes de les Illes, el de Mallorca, el de Menorca i el d’Eivissa. Així com els bisbes illencs han normalitzat l’ús de la nostra llengua a l’Església, els bisbes valencians encara no ho han fet. ¿Per què en una reunió d’eixa Província no es tracta el tema de la llengua a la litúrgia? Segur que, sobretot, el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, podria explicar ben bé, la importància pastoral d’utilitzar la llengua materna a les celebracions litúrgiques.
El problema que tenim al País Valencià, és que la gent més conscienciada per la nostra llengua, s’ha allunyat de l’Església. O l’han allunyada, ja que hi ha una gran part de la jerarquia valenciana que, sense dissimular-ho gens, no amaga la seua afinitat amb el PP i Vox. Només un exemple: el dijous 19 de febrer, a l’Alcúdia, en la missa que es va fer en record del qui va ser alcalde de Gandia, Arturo Torró, el capellà Paco Llorens, que va fer l’homilia [veure vídeo a partir d’1 hora i 19 minuts], va dir que els anys que Torro havia estat alcalde, havien estat “cuatro años maravillosos”.
És veritat que la sensibilitat dels bisbes Roca, García Gasco, Osoro o Cañizares, no té res a vore amb la de l’arquebisbe Benavent. Per això espere i desitge que eixes “Orientaciones Pastorales”, que impulsa l’arquebisbe de València, facen possible, amb valentia i sense més retards, a la introducció de la nostra llengua a la litúrgia, perquè l’Església, o millor, la jerarquia valenciana, deixe de perpetrar el genocidi lingüístic que està fent contra el valencià, des de fa segles.
