Bona cosa de disgustos i un bon grapat de diners que ens ha costat, però tenim el goig de posar a disposició dels nostres lectors hipotètics i de la nostra lectora fidel –que sospitem que és una senyoreta de Pixaroglets– en exclusiva, en primícia i en solfa acadèmica de la bona –no com la dels moniatos d’Agossaràs– la transcripció fidelíssima de la reunió secreta que, per a encarrilar el futur del País Valencià i dels seus habitants, van celebrar l’altre dia en un lloc discretíssim l’expresident indigest Charles Malson, la primera edil bilingüe Maria Cosé Alatac i l’aspirant Petet de Lloca, en representació del Partit Paplorar, que s’enfrontaven a l’exdistribuïdor de Heineken –piensa en verde– Tiago Alabasca, el torero Bisente Barrera, el Niño Cojito –des que ell solet es va clavar una banderilla al peu– i Sorllanos de la Siensia Infusa, per la congregació d’Haste Odiar, ara coneguda amb el pseudònim de Vox.
Al principi, com que anàvem bé de pressupost perquè havíem fet creure als repartidors de subvencions que volíem organitzar un curset de Toreo de Salón per als socis numeraris de Lo Rat Penat, ens posàrem en contacte amb el Fiscal del Reyno, que es veu que té amics influents; però en comprovar que, si filtrava alguna informació, fins i tot quan ja la coneixien gatets i gossets, com això del noviet amb meleneta de la Boja dels Ullots, el pillaven, decidírem tirar la casa per la finestra i li encarregàrem la missió al conegut agent secret de la TIA Mortadel Ibáñez, que ens va fer un bon preu perquè férem la mili junts.
Ell va descobrir en poques hores on s’havia de celebrar l’aquelarre: en un soterrani secret de l’Arena Gior –un poco de pasta basta–, mentre els 18.736 assessors i assessores d’ambdós bàndols s’entretenien amb les actuacions més o menys musicals de Frasisco, Bertín Osoborne, Macano i el paio aquell que fingia ser el marit d’una fatxaprogre de Madrid, la de les mamelles com dos melons que no és Maria Rosa.
El primer detall que va descobrir Mortadel, i que ens va deixar bocabadats quan ens el va fer saber, és que els 18.736 assessors no eren una casualitat, sinó que conformen un número cabalístic que, probablement, fa referència a una efemèride que encara no hem sabut descobrir, a pesar que la nostra neta Júlia, que és una xiqueta molt espavilada, ens va dir que ella intuïa que es tractava d’una data: el 18 de juliol de 1936, que encara no hem sabut esbrinar què significa…
El cas és que Mortadel es va poder infiltrar en aquell soterrani disfressat d’inspector Villarejo, després d’haver descartat la possibilitat de disfressar-se de Paco Camps, no fora cas que li foteren una mà d’hòsties per clavar-se en camisa d’onze vares. Com que estaven en un soterrani, la presència de la policia de les clavegueres no va estranyar cap dels presents i, d’aquella manera tan subtil, Mortadel va poder gravar la conversa que ens va transcriure en vernacle, no perquè no li agrade com estava l’original sinó perquè diu que ell només parla espanyol per a enviar a la merda.
–Bé –diu que va comentar Tiago Alabasca, perquè es veu que Mortadel va arribar tard a la reunió, després d’haver dinat bé en un reservat de Los Toneles–; ja ens hem assegurat un bon jornalet vitalici per a cadascun dels presents i un bon pessic altruista per a Haste Odiar. Per tant, podem passar a les qüestions secundàries…
–Jo vull que cada primer divendres de mes –va proposar Sorllanos–, els xiquets i les xiquetes de les escoles públiques de la nostra regió tornen a resar el rosari, perquè això, segons la Ciència Infusa de l’Única Religió Vertadera, els ajudarà a fer-se un lloquet al cel per al dia de demà…
–I que els pobrets –va rematar Charles Malson–, mentre resen, obliden que tenen fam…
–Una gran proposta germana –va sentenciar el Niño Cojito, mentre els altres aplaudien l’ocurrència–: s’aprovà per unanimitat.
Petet de Lloca repassava el seu quadernet, com si buscara alguna nota important; però Mortadel va descobrir que només havia anotat els terrenys dels voltants de Finestrat que encara es podien requalificar per a omplir-los d’apartaments de lloguer per a estrangers o madrilenys, de xalets amb piscina i d’altres llocs bonics i segurs on puguen viure i refugiar-se els mafiosos de Rússia, Geòrgia, Paraguai, Bielorússia, Colòmbia i alguns altres llocs menys acollidors que les platges del llevant espanyol. Es veu que volia fer una proposta, però els altres no el van deixar obrir la boca perquè tots consideraven, sospità Mortadel, que ja ho tenia bé havent estat elevat a aspirant.
A banda d’aquella intervenció tan encertada sobre els xiquets pobres, Charles Malson ni tan sols va tindre l’oportunitat de dir una mentida: estava entretingut calculant la pensió que li quedaria per a la vellesa en abandonar aquell conclau blasfem… En això, Maria Cosé Alatac, que no havia parat de fer-li ullets a Alabasca perquè el trobava molt atractiu amb aquell pit de colom pelut, va intervindre, amb la veu tremolosa, per a proposar uns canvis en la toponímia urbana dels carrers valencians.
–A mi m’agradaria… –va deixar caure, esperant l’aprovació de Malson, el torero i Alabasca perquè, al cap i a la fi, ella només és una dona i encara gràcies que uns homes tan masculins la deixaven parlar i votar–. M’agradaria que tots els carrers valencians que porten el nom de Joan Fuster, Enric Valor o Joan Francesc Mira des de Benifassà a Guardamar, es convertiren en avingudes amb el nom de Cosé Antonio Primo de Rivera… I que tots els conservatoris que ara llueixen el nom de Matilde Salvador es convertiren en Escuelas Musicales Donya Carmen Polo…
Els homes assentiren sense entusiasme, com si consentiren que una dona fera propostes només per quedar bé i que no els consideraren uns retrògrads o, pitjor encara, uns consentidors… Però Sorllanos, en veure que ningú li va dir de quin mal havia de morir a la pobra Alatac, es va animar:
–Si és així, jo vull proposar que la Comunitat Valenciana també canvie de nom i siga coneguda d’ara endavant, amb el nom de Relepe…
–I què vol dir això? –va preguntar Petet de Lloca, que ja s’havia donat per vençut i havia tancat el quadernet.
–Relepe… –va dubtar Sorllanos, roja com un titot–. Relepe voldrà dir: Reyno Levantino de las Playas Españolas…
En arribar a aquest punt del relat, la transcripció de Mortadel s’ompli d’onomatopeies d’aplaudiments, fins que Maria Cosé Alatac, empoderada, remata:
–I també hem de reinstaurar el Domunt; però en compte de portar cabets de negrets, indiets i xinets, els xiquets i les xiquetes de Relepe, els relepents, portaran cabets de feministes, moretes amb vel, gais maquillats, homes que fan la bugada i demòcrates amb ulleres de pasta. I els diners que recollim serviran per a pagar-los teràpies que els lleven el vici o per a enviar-los de viatge a Júpiter.
Aleshores, els aplaudiments dels sis negociadors es van fondre amb els dels 18.736 assessors i assessores perquè, en aquell moment, havia aparegut a l’escenari principal de l’Arena Gior –un poco de pasta basta– una holografia tridimensional, generada amb intel·ligència artificial, de la mítica Rita Barberá –que el Nostre Senyor tinga en la glòria– que saludava els presents amb un somriure als llavis, mentre pels altaveus sonava la famosa cançó del Caloret.
