Ernest ha compartit la següent experiència positiva sobre l’ús del valencià:
“Vaig anar a una revisió a un hospital públic. Em va atendre una infermera a la qual vaig parlar en valencià i em va respondre en valencià. La conversa es va desenrotllar en valencià. En acabant, em va atendre una altra infermera a la qual també li vaig parlar en valencià. Aquesta infermera no sabia parlar en valencià, però sí que l’entenia i la conversa es va desenrotllar en les dues llengües. Jo en valencià i ella en castellà. Cadascú en la seua llengua.”
Alternança de codi
Ernest ha aconseguit “normalitzar” el valencià a aquest hospital públic, almenys amb la seua presència. La interactuació més problemàtica era la segona, la de la infermera, probablement castellanoparlant. Però Ernest s’ha mantingut en valencià i no ha fet un ús restrictiu i ha pogut traure el màxim: l’alternança de codi.
¿Quantes interactuacions en valencià perden els valencianoparlants per fer un ús restrictiu de la seua llengua –canviar-se automàticament al castellà a la mínima variable en contra?
¿No seria millor abans de parlar en castellà fer una mínima exploració de l’actitud davant els valencianoparlants? Un “Bon dia! Bona vesprada!”, “Bona nit!” podrien ser uns bons indicadors, a més dels qui cadascú pot idear.
“Una llengua es perd no perquè no l’aprenen els que no la saben, sinó perquè els que la saben no l’usen” -cite de memòria Manuel Sanchis Guarner i el poeta basc, Artze.
