Amb la introducció de la consulta promoguda per la llei Rovira, el gruix de la població ha tingut dubtes respecte què és exactament i què implica triar la llengua vehicular dels alumnes. D’entrada, parlem d’un fet aparentment democràtic que podria resultar beneficiós per a fomentar la llibertat, però aquestes eleccions són una ferramenta per a dividir la societat valenciana.
La nova llei Rovira té un evident biaix irradiador d’espanyolisme, en tant que, com afirmava fa uns dies Rafa Xambó, via X, les famílies que trien el castellà obtindran un 80% d’hores en la llengua escollida, mentre que les que ho facen en valencià només gaudiran d’un 60% de docència en la llengua que desitgen. Una prova evident que per al govern lingüicida que presideix la Generalitat la nostra llengua és de segona. Fins i tot, com que el valencià ha dominat amb escreix unes votacions injustes i incíviques pròpies del caciquisme més caspós, el conseller Rovira ha retingut durant dies la publicació dels resultats de les votacions centre per centre.
Podria parlar-vos-en des de l’òptica legal i jurídica, des de la qual aquesta llei fa aigua per totes bandes i suposa una negació fefaent de la mateixa constitució i dels mecanismes democràtics bàsics (no oblidem que les famílies no podien triar l’opció d’educar els seus fills en valencià des de dispositius mòbils), però suposaria un terrible atreviment opinar des d’un camp que s’escapa de la meua especialitat. Ens cenyirem, aleshores, al fet sociolingüístic.
Cal precisar que els alumnes representen els vius i rejovenits fonaments d’una societat que mai no para de reconstruir-se i que la llengua a l’aula condiciona fortament la seua eina de comunicació des de la més tendra infantesa. Per tant, si dos xiquets valencianoparlants reben una educació en una llengua forastera és altament probable que prescindisquen de la seua llengua en les relacions fora de l’aula i que acaben concebent-la com a més neutral o menys marcada. Així, aquesta nova llengua acaba esdevenint la ferramenta comunicativa de prestigi envers una que, aparentment inoperant per a les noves generacions, serà gradualment substituïda en camps com la ràdio, la televisió, els videojocs o el cinema, entre d’altres. És aquest el clàssic procés de substitució lingüística que han patit moltes llengües ja extintes o gairebé extintes, com els diferents idiomes dels nadius americans.
En aquest procés hi ha un estament intermedi que es pot allargar més o menys en el temps, el qual concebem actualment com a bilingüisme social. Aquest bilingüisme social, però, és solament una fal·làcia retòrica disfressada de progrés, ja que a la pràctica representa el pas previ a la substitució definitiva de la llengua autòctona per una de forana. No obstant això, per a consolidar-la cal afermar una sèrie de mesures polítiques i socials: és aquí on entra la legislació del conseller botifler. No és aquest ni el primer ni l’únic moviment de desprestigi i invalidació del valencià, si ens remuntem a l’Alacant de fa cent anys, el valencià era la llengua principal entre la gran majoria dels habitants de la ciutat. Ara, però, està tristament concebuda com una llengua estranya i folkloritzada i la comunicació «òbvia» és en un innegociable espanyol que ja ha esdevingut artificialment imposat amb polítiques «disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado», tal com ja va dictar Felip V. És aquí on entren en joc la llei Rovira i la consulta de la llengua base, les quals no són més que un nou mecanisme per a legitimar una substitució lingüística i, com que la llengua és la columna vertebral d’un poble, esdevé irremeiablement identitària. És, per tant, un intent de blanquejar sota falsos pretextos de ridícules floritures pseudodemocràtiques la definitiva espanyolització del nostre poble i, amb això, el seu definitiu anorreament.
El poble valencià, consolidat amb una llengua i cultura comunes des de fa més de set segles, representa un gra al cul del gegant espanyol, tal com ho són els gallecs, bascs o catalans. Potser el gegant s’ha assegut en un jardí de cactus que resistien centenaris a sequeres i assolellades infernals. Potser —i dic potser— el gegant espanyol va decidir construir el seu estat sobre els fonaments del nostre antic poble i ja va sent hora que surta ben escaldat lluny d’aquí. Al més pur estil fusterià, toca reafirmar la nostra unitat com a poble i incidir en el fet que, en cas contrari, serem esborrats del mapa. Que a pesar de les traves legals, la victòria del valencià en una consulta que mai no s’hauria hagut de celebrar implica que, evidentment, som un poble autoconscient de la nostra existència, però un poble que resta contínuament assetjat per les temptatives de destrucció de l’espanyolisme. Que hem resistit el setge, però queda molta guerra per davant i el cavall ja és dins de Troia. Ara toca organitzar-nos i desobeir. A cada carrer i a cada plaça, esmolem les corbelles i fem fora l’enemic.
