Nascut en un temps i en un lloc –al 1952 i en Alcoi– molt propers als teus –1947 i Beniopa–, el meu ideal de llengua és també germà del teu. Jo, com tu, també visc enamorat d’“aquest ofici estrany d’estimar el llenguatge” (Cingle, 93). I també, com tu, educat en castellà, vaig descobrir de ben jovenet que la meua vida intel·lectual no tindria massa sentit si no recuperava la llengua dels pares, la llengua de la terra. Tu ens descrius el moment fulgurant, amb la teua gràcia encisadora: el poeta Antonio Carvajal, “em va dir, oferint-me’l: ‘es hinojo, huele dulce!’, vaig olorar aquell branquilló, i en sentir-ne l’olor anissada, el perfum em va dur altres estius i juganeres alquímies infantils, així com la paraula que en mi definia aquell perfum –fenoll!– i un paisatge mental –la Drova–; en aquell moment vaig aprendre que la poesia no es feia amb cap llengua llibresca ni buscant mots sonors o exòtics als diccionaris, sinó amb una llengua sentida, poada de l’inconscient tant com de la tradició culta” (Arran, 38).
Si jo feia enquestes lingüístiques pertot arreu del País Valencià, tu escoltaves els vells de la Safor, “els vells del poble […] una acadèmia de memòries personals i un diccionari viu de mots” (Arran, 100), cercaves “les xarrades amb els vells, als quals venerava com a font de mils sabers” (Arran, 119). I ens recordaves que “la llengua amb què escric la poe de la parla saludable que vaig aprendre als carrers i les cases de la infantesa a la Safor” (Postguerra, 49).
També compartim mestres, com ara mossén Alcover, F. de B. Moll i Enric Valor. El Mediterrani és “una mar que, com la llengua en què escric habitualment i en què Tomás Graves ha escrit el seu llibre, ens uneix en la diversitat, o ens diferencia en la germanor, a la gent que compartim la monumental bíblia alcoveriana” (Arrossos, 139). Els vells del poble eren també per a tu: “un diccionari viu de mots que trobe definits a l’Alcover-Moll” (Arran, 100). I expressaves així la teua admiració per Valor: “Castalla, gràcies a Enric Valor –tant per les seues Rondalles, una entranyable obra mestra de la memòria col·lectiva, de l’oralitat popular convertida en literatura, com per les seues novel·les, un prodigi de llengua exacta– és un dels territoris mítics en aquest país a descobrir que habitem els valencians” (Arrossos, 12).
Però també estimaves i estime la llengua popular perquè és la recialla d’una esplendor antiga: “la naturalesa i la llengua [del País Valencià] guarden bells racons de l’estètica i els mots del passat” (Seduccions, 175). Tu ens confessaves que “necessitava refer dins meu la tradició trencada de la meua llengua” (Arran, 68).
En el ‘Pròleg’ al seu Diccionari general de la Llengua Catalana (1932) –fragment esporgat en les edicions de postguerra–, Pompeu Fabra escrivia: “Segurament algú no trobarà bé que no sigui inclòs en el Diccionari general tal o tal mot peculiar de la seua contrada; però que pensi que si aquest mot ha de figurar un dia en el diccionari general de la llengua literària, ha d’ésser perquè un escriptor d’aquella contrada l’elevi, ell que el coneix bé, a la categoria de mot literari” (ps. vi-vii). Això ens ha passat a molts valencians, que no trobàvem en l’obra de Fabra desenes i centenars de paraules vives en el nostre parlar. Els nostres escriptors les han usades, les han elevades a la categoria de literàries. Eixa és la tasca que han fet escriptors com tu, Josep, i la més modesta de lexicògrafs com jo.
En homenatge a la teua memòria presente ací una mostra de la teua contribució a l’establiment del valencià modern, donant-li categoria literària a un mot tan nostre i tan popular com és comboi. Com escrivies, “el personal ‘muntava un comboiª’ o ‘anava de comboi’, ’comboi’ passà a voler dir ‘celebració’, un comboi era i és una acció en la qual es col·labora i es gaudeix alhora, és un treball i un divertiment” (Postguerra, 67).
Des d’un punt de mira lexicogràfic, podem distingir quatre sentits i un verb derivat.
a) ‘eixida festiva, especialment la que es fa per Pasqua’: “Els combois de Pasqua, amb aquests berenars en colla […] han tingut de sempre […] aquest […] sentit de despertar l’amor, l’amistat” (Estacions, 115), “és com una peregrinació festera, amb música i danses, en pla romeria, ¿com els nostres antics combois de Pasqua, quan s’engalanaven els carros amb palmes i flocs?” (Cadàver, 129), “inoblidables em seran els amicals combois pasqüers de l’adolescència” (Gandia, 61), “la vivència campestre del goig en comboi que és la Pasqua” (Gandia, 61), “la festa, que s’havia perdut […] jo hi participe, com a espectador del comboi, en companyia d’altra gent” (Temps, 86).
b) ‘celebració, divertiment familiar o d’amics’: “Els combois familiars que l’àvia convocava” (Postguerra, 51), “hem repassat històries i il·lusions, ‘combois’ i projectes: tots junts, com tantes voltes!” (Cingle, 200), “la remor de la mar, la cridòria del comboi” (Ací, 119), “però tampoc vaig interrompre el comboi de festa” (Seduccions, 191), “seríem dirigits per Rosi i Jordi, com a més experimentats en l’exacta trama del comboi culinari” (Estacions, 157), “un altre menjar de comboi antropològic” (Arrossos, 69).
c) ‘colla’: “aquesta colla corrillerade monyicots […] aquest comboi atrotinat de nens” (Temps, 11), “davant d’una porta on jugaven un comboi de criatures” (Seduccions, 38), “l’altre dia, un comboi de xicalla pegava puntellons a una pilota amb crits de primavera” (Cadàver, 119), “guien amb seguretat el comboi de caçadors” (March, 38), “nosaltres, el comboi d’amics” (Arrossos, 67), “xics i xiques, sols, en parella o comboi” (Estiu, 163).
d) ‘interés, entusiasme, il·lusió’: “la fideuà […] gràcies a l’espenta del negoci platger i al comboi d’unes quantes persones, serà apreciada, i aviat reconeguda” (Arrossos, 97).
e) de comboi, locució adjectiva, ’festiu’: “en altres ocasions, més de comboi, l’he fet també amb gambes i sepionets” (Arrossos, 84), “preparar una paella, familiar o de comboi, és a dir de festa entre amics” (Arrossos, 23), “un menjar de comboi que els joves, o els xicons, feien al bar del poble” (Arrossos, 49), “una colla d’homes […] preparen un dinarot de comboi” (Estiu, 29), “com si anàrem d’excursió […] a fer un esmorzaret de comboi a la serra” (Temps, 137).
f) “Un comboi era i és una acció en la qual es col·labora i es gaudeix alhora, és un treball i un divertiment, per això se sol dir ‘acomboiarª’ a participar, des del desig, com a plaer, en un treball col·lectiu: he vist com les xiques s’acomboiaven a engalanar els carrers […] mentre els xicons, acomboiats, vestien els cavalls amb els millors arreus per tal d’eixir al camp a berenar la mona, és a dir, ‘de comboi’” (Postguerra, 67), “elles que no paren, i a la fi me l’acomboien, Marieta deixa el seu cabasset damunt d’una finestra i es posa a botar en companyia de les altres” (Rondalla, 142), “quan, al voltant d’una paella, a ma casa s’acomboiava completa la família dels pares” (Seduccions, 74), “m’hi van acomboiar” (Postguerra, 263), “em vaig acomboiar amb aquell grup” (Postguerra, 202), “entre colles de xicons acomboiats” (Seduccions, 82).
Que ens pugam trobar, Pep, algun dia, en un comboi festiu tots els qui, com tu i com jo, estimem esta llengua i esta terra valenciana.
Jordi Colomina és coordinador del Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (el text que presentem ací forma part del seu llibre L’aportació dels escriptors valencians a la llengua normativa, Alacant, Universitat, 2023)
