Els atacs del president de la Generalitat, Carlos Mazón, a la llengua i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) no són més que una cortina de fum perquè no es parle de la seua catastròfica gestió de la dana, que va provocar 229 morts i ha deixat la reconstrucció a mitges, entre altres temes socials preocupants, com el greu problema de l’habitatge o la turisficació, per posar només dos exemples. De fet, la nova proposta de Mazón de “reformar” l’AVL -incloent-hi canvi de nom i funcions- no és més que un “brindis al sol”, per gastar l’expressió de la mateixa presidenta de l’AVL, Verònica Cantó.
Políticament, de moment és complicat -pel sol fet que l’AVL, com a entitat estatuària, està especialment protegida i necessita tres cinquenes parts dels diputats per fer aquestes modificacions- sense un consens que la mateixa naturalesa de la proposta impedeix, però no impossible.
Això Mazón ho sap perfectament i el seu objectiu no és, òbviament, reformar l’AVL. El seu càlcul és que mentre es parla de l’AVL i de la llengua no es parla de la dana. No es parla dels 229 morts, dels seus constants insults i menyspreus als familiars de les víctimes i les altres persones afectades. No es parla del fet que a hores d’ara encara no se sap on es trobava el fatídic 29 d’octubre, ni de les mentides i contradiccions del president i les seues conselleres i exconselleres, que van acumulant-se com una pila de greix podrint-se al sol. No es parla, tampoc, de la reconstrucció que no acaba d’arribar, dels contractes milionaris a empreses “amigues” (algunes relacionades amb casos de corrupció del PP, com ara Gürtel), de les escoles encara destruïdes -mentre el conseller Rovira fa un poc el mateix amb el tema d’ETA i els currículums-, els ascensors sense arreglar i un Pla Endavant que, més que un projecte seriós de reconstrucció, és una espècie de “carta als Reis” de les diferents conselleries sense coherència, ni previsions ni projecte de fons més enllà de fer veure que “fan coses”. I tampoc es parla que el conseller Gan Pampols deixarà el Consell sense que ningú sàpiga exactament què ha fet, a banda de cobrar un sou per sobre dels límits marcats legalment…
En un any, l’eixordador crit de “Mazón dimissió” no només no ha anat apagant-se, sinó que pràcticament s’ha convertit en un denominador comú dels valencians, com un codi secret que ens uneix i ens agermana per sobre de la llengua, l’origen o la ideologia de cadascú.
Així que toca treure espantalls, i l’atac al valencià-català és un dels preferits del PP i la dreta local des dels temps de la Transició. Probablement, Mazón -si és que no es creu la seua pròpia propaganda- és conscient que a hores d’ara aquest tema no li donarà cap vot de més. És indiscutible que una gran majoria vol aprendre valencià -els resultats de la consulta escolars estan a la vista- no només perquè 300 anys de castellanització forçada no ens han aconseguit arrencar l’amor per una de les nostres senyes d’identitat més estimades, sinó també perquè és útil i pràctic, i qui sap si algun dia toca treballar o fer negocis amb gent de Catalunya o les Balears i saber valencià ajudarà i, per tant, vol una llengua oberta i moderna i no una que només valga per a crear conflictes. Perquè Mazón només se’n recorda, del valencià, quan veu que li serveix per a recrear un conflicte sobre la denominació de la llengua (vulnerant la jurisprudència que equipara els temes català i valencià per a anomenar la mateixa llengua), quan el conflicte sociolingüístic real que ens afecta és el de la substitució del valencià pel castellà i el de les discriminacions lingüístiques als valencianoparlants.
Però Mazón també sap que, el tema de la llengua, almenys, no li farà perdre vots, així, mentre se’l critica per això, no se li recorda la seua nefasta gestió de la dana que va provocar 229 morts.
I no, senyor president, per molt que ens molesten els seus atacs al nostre estimat valencià, ni per un segon ens oblidarem de tota la gent que va morir per la seua ineptitud i la del seu govern. El dia 29 de setembre farà ja 11 mesos, i el pròxim octubre, un any, i sense cap dimissió per la seua responsabilitat política i del seu govern.
